Franquisme Tardà: Reformes, Crisi i la Fi de la Dictadura (1963-1975)

Reformes i Crisi al Franquisme Tardà (1963-1969)

El període final del franquisme va estar marcat per una sèrie de reformes legislatives que, tot i no alterar el caràcter autoritari del règim, van generar tensions internes i van obrir lleugeres escletxes. Aquests són alguns dels canvis més significatius:

• 1963: Creació del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per jutjar causes polítiques, mantenint la repressió.
• 1966: Llei de Premsa i Impremta de Manuel Fraga: suprimia la censura prèvia, però establia multes i suspensions, mantenint el control.
• 1967: Llei de Bases de la Seguretat Social, que ampliava les cobertures de salut, jubilació i viduïtat.
• 1967: Ley Orgánica del Estado, que reafirmava el caràcter monàrquic del règim, aprovada en un referèndum controlat.
• 1967: Llei de Representació Familiar, que permetia escollir un terç dels membres de les Corts entre candidats del partit únic.
• 1969: Franco designa Joan Carles de Borbó com a successor.

Tot i aquests canvis, el règim continuava sent profundament autoritari i repressiu. Les reformes legislatives van intensificar les tensions entre les famílies catòlica i falangista, que es van bloquejar mútuament diverses lleis. La família falangista va impedir l'aprovació de la llei sindical proposada pels catòlics i va criticar la Llei de Premsa de Manuel Fraga per ser massa permissiva. La crisi va esclatar el 1969 amb el cas de corrupció de l'empresa Matesa, vinculada a l'Opus Dei, fet que va debilitar la família catòlica. Com a resposta, Carrero Blanco va formar un govern dominat per falangistes, va endurir la Llei de Premsa i va reprimir l'oposició.

Paral·lelament, el Concili Vaticà II (1962-1965) va impulsar una renovació de l'Església catòlica liderada pel Papa Joan XXIII, que va nomenar Vicente Enrique Tarancón com a cap de la conferència episcopal. Tarancón, amb una visió reformista i democràtica, va provocar tensions amb el règim de Franco en un context de crisi interna de l'Església, marcat per la pèrdua d'influència i l'augment del laïcisme social.

La Fi de la Dictadura Franquista (1973-1975)

En els darrers anys del franquisme, les lluites internes entre falangistes i catòlics van continuar, tot i que les postures més immobilistes es van anar imposant. El 1973, Carrero Blanco va ser nomenat president del govern per assegurar la continuïtat del règim, però va ser assassinat per ETA aquell mateix any, trencant els plans previstos per a la successió.

Després de la seva mort, el règim es va dividir entre els immobilistes (coneguts com "el búnquer") i els oberturistes, que volien una obertura controlada. Franco va nomenar Carlos Arias Navarro com a nou president, que va intentar un projecte d’obertura moderada conegut com l’Esperit del 12 de Febrer de 1974. Tanmateix, el seu pla va fracassar: no va convèncer ni el règim ni l’oposició democràtica, i els oberturistes van acabar dimitint.

Mentrestant, la conflictivitat social va augmentar a mesura que s’apropava la mort de Franco. Es van crear plataformes unitàries de l’oposició: el 1974 es va formar la Junta Democràtica (impulsada pel PCE) i el 1975 la Plataforma de Convergència Democràtica (impulsada pel PSOE, UGT i altres). Ambdues demanaven una amnistia, eleccions lliures i un govern provisional democràtic.

També es va incrementar el terrorisme: ETA va continuar amb els atemptats i van aparèixer grups d’extrema esquerra com GRAPO i FRAP. Com a resposta, el govern va intensificar la repressió, executant figures com Salvador Puig Antich (1974) i cinc militants d’ETA i FRAP (1975).

A escala internacional, va esclatar el conflicte del Sàhara. França havia pactat la independència de la seva zona amb el Marroc sense consultar Espanya. L’Espanya franquista, pressionada per l’ONU i el Front Polisario, havia acceptat fer un referèndum d’autodeterminació al Sàhara, però el 1975, aprofitant la malaltia de Franco, el Marroc va impulsar la Marxa Verda: una invasió pacífica amb civils. Incapaç de resistir, Arias Navarro va signar els Acords de Madrid el 14 de novembre de 1975, cedint el Sàhara al Marroc i a Mauritània.

Finalment, en un context d’aïllament internacional i crisi interna, Franco va morir el 20 de novembre de 1975, deixant clar que el règim no podia continuar sense ell.

L'Antifranquisme: Resistència i Oposició (Anys 60-70)

A partir dels anys seixanta, l'oposició al franquisme es va reorganitzar, impulsada pels canvis socials i econòmics. L'antifranquisme va centrar-se a denunciar les condicions de vida i la manca de llibertats, promovent la reconciliació entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil.

El Partit Comunista d'Espanya (PCE) va liderar l'oposició d'esquerres, patint una dura repressió. El PSOE, tot i actuar clandestinament, va tenir menys presència fins que el Congrés de Suresnes (1972) va renovar la seva direcció. També va sorgir una oposició moderada, amb antics franquistes decebuts, que es va evidenciar en el Congrés de Múnic (1962).

Al País Basc, el Partit Nacionalista Basc i ETA es van convertir en referents de l'oposició, amb ETA iniciant la lluita armada el 1968 i provocant una forta repressió, culminant en el Procés de Burgos (1970).

El món obrer va esdevenir un focus important de resistència, amb l'auge de Comissions Obreres (CCOO), mentre altres sindicats com UGT o USO tenien un paper més limitat.

Les universitats també es van convertir en centres de protesta, especialment després del Maig Francès de 1968, amb una nova generació d’estudiants que reclamava democràcia i llibertats.

A Catalunya, l'antifranquisme es va manifestar tant en l'àmbit social com cultural, amb la defensa activa de la llengua i la identitat catalana. Es van impulsar iniciatives com Òmnium Cultural, la Nova Cançó o l'Enciclopèdia Catalana. Socialment, les vagues obreres i les associacions de veïns van tenir un paper destacat. Políticament, la creació de l'Assemblea de Catalunya va unir l'oposició i va defensar tres grans reivindicacions: llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.