El Franquisme Tardà i l'Inici de la Transició Espanyola (1964-1975)

El Desarrollisme i les Reformes del Franquisme (1964-1975)

El 1964, el franquisme celebrava el seu 25è aniversari amb el lema "25 anys de pau". Aquesta "pau interna" es justificava com a producte del desenvolupament polític, que al seu torn havia propiciat el desenvolupament econòmic. Durant els anys 60, la majoria de governs franquistes estaven controlats pels tecnòcrates. El 1967, sota la influència de Carrero Blanco (vicepresident), es van impulsar reformes polítiques per adaptar el règim als nous canvis econòmics i socials. Es buscava modernitzar l'administració, la legislació i les institucions del país. Darrere d'aquesta renovació política hi havia la creença, des del govern, que la prosperitat econòmica i el benestar social suplien la manca de llibertats polítiques. D'aquesta manera, el desarrollisme consolidaria el règim franquista i guanyaria més seguidors.

Mesures per Modernitzar la Imatge del Règim

Per canviar la imatge del règim, es van aplicar una sèrie de mesures:

1. Tribunal d'Ordre Públic (TOP) (1967): Jutjaria els delictes polítics (fins aleshores, consells de guerra). Aquest canvi de tribunal no va suposar un descens de la persecució de les oposicions.
2. Llei de Premsa i Impremta (1966): Impulsada per Manuel Fraga (ministre d'Informació i Turisme), suprimia la censura prèvia i permetia publicar revistes, diaris i llibres que fins aleshores estaven prohibits. A més, es va crear un sistema de multes per castigar publicacions que anaven més enllà de la llei.
3. Llei de Successió (1966): Aprovada per referèndum, garantia que Franco seria substituït a la seva mort per una monarquia.
4. Llei de Bases de la Seguretat Social (1967): Ampliava la cobertura als treballadors en cas de malaltia, vellesa i viduïtat. Aquesta ampliació es feia a càrrec de l'Estat i començava a construir un incipient estat del benestar.
5. Llei Orgànica de l'Estat (1967): Una nova llei fonamental on només es va permetre fer propaganda als defensors del "sí".
6. Llei de Representació Familiar (1967): Permetia l'elecció dels procuradors que formaven part del terç familiar. Només es podien presentar candidats del partit únic i els vots es limitaven als caps de família.
7. Franco designa a Joan Carles de Borbó (fill de Joan de Borbó) com el seu successor al càrrec (1969).

Conflictes Interns i el Cas Matesa

Totes aquestes reformes van augmentar les diferències entre la família falangista i la catòlica, que s'obstaculitzaven mútuament per impedir o bloquejar lleis. Aquestes diferències van esclatar amb un cas de corrupció: el Cas Matesa (1969). Matesa era una empresa tèxtil vinculada a l'Opus Dei i hi va haver una corrupció econòmica dins l'empresa que va afectar ministres de la família catòlica. Aquest fet va ser aprofitat per la família falangista per treure'n benefici.

La premsa va publicar moltes dades incòmodes d'aquests ministres afectats, i el sector falangista va aprofitar per denunciar la permissivitat de la Llei de Premsa, ja que s'estaven oferint dades molt sensibles sobre el govern. Aquesta crisi va ser resolta per Carrero Blanco, destituint els ministres de la família catòlica. Carrero Blanco va formar un nou govern monocolor (amb ministres falangistes). A més, va fer més restrictiva la Llei de Premsa, reprimint durament els opositors al règim.

L'Església i el Concili Vaticà II

Entre 1962 i 1965 es va celebrar a Roma el Concili Vaticà II, on va quedar clar que l'Església no havia de donar suport a les dictadures. Per aconseguir aquesta nova orientació, el Papa Joan XXIII va renovar la jerarquia eclesiàstica a Espanya i va posar al capdavant el cardenal Vicente Enrique Tarancón (defensor de les llibertats, la democràcia i la reconciliació política). Aquest canvi a l'Església espanyola també era causat per una crisi en la institució: la societat cada cop era més laica, hi havia poques vocacions religioses i l'Església estava perdent influència en la societat.

L'Oposició al Règim Franquista: Reorganització i Moviments Socials

Als anys 60, l'antifranquisme es va reorganitzar a causa dels canvis socials i la pèrdua d'influència de l'exili. Va canviar la seva estratègia, denunciant les males condicions de vida i la manca de llibertats polítiques. Volien superar la Guerra Civil i reconciliar els dos bàndols. Per això, van proposar un programa unitari on es defensava la democràcia i les llibertats polítiques.

Principals Partits Polítics Antifranquistes

• Partit Comunista d'Espanya (PCE): El partit més important de l'esquerra política, liderat a l'exili per Dolores Ibárruri i a l'interior per Santiago Carrillo. Aquest partit tenia una forta presència a les protestes populars, patint durament la repressió.
• Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): Amb menys presència a les protestes populars. El partit estava dividit a l'interior en dos bàndols:
  1. Direcció: A l'exili a França.
  2. Militància: Dins d'Espanya.
  Aquestes diferències van acabar al congrés de Suresnes (sud de França, 1974), on la militància del partit va prendre el control.
• Oposició Moderada dins del Franquisme: Integrada per gent descontenta del règim en desacord amb la política repressiva i antidemocràtica. El 1962, part de l'oposició moderada, formada per monàrquics liberals i demòcrates cristians, juntament amb republicans i socialistes, es van reunir a Múnic. Allà es va celebrar el congrés del Moviment Europeu, on es va denunciar internacionalment la dictadura. Franco va anomenar despectivament aquest congrés el "Contuberni de Múnic" (una assemblea que, segons ell, pretenia desestabilitzar el país).

Nacionalisme Basc i ETA

Al País Basc, el partit de referència era el Partit Nacionalista Basc. El fet més destacat va ser la creació d'ETA (1959), una organització nacionalista radical i revolucionària. Durant els anys 60, l'organització es va dividir en dos bàndols interns:

1. Sector Politicomilitar: Revolucionari i socialista, defensava el combat polític i social.
2. Sector Militar: Radical, partidari d'una lluita armada per aconseguir els seus objectius.

A finals dels 60, van cometre els primers assassinats contra policies i guàrdies civils. L'augment del terrorisme d'ETA va fer que el govern franquista declarés l'estat d'excepció i, més endavant, els delictes amb violència fossin considerats rebel·lió militar. L'any 1970, sis membres de la banda van ser jutjats i condemnats a mort a la ciutat de Burgos. A Espanya i a l'estranger hi va haver protestes que van aconseguir aturar l'execució.

Moviment Obrer i Sindicats

Respecte al món obrer, els treballadors van mostrar la seva oposició al règim amb protestes. Entre 1960 i 1975, hi va haver multitud de conflictes laborals que van desencadenar en reivindicacions laborals (millora dels sous, condicions laborals). Aquestes van passar a ser protestes per la manca de llibertats polítiques. Els governs franquistes consideraven qualsevol protesta o vaga com a il·legal, per ocasionar problemes d'ordre públic i, per tant, actuaven amb mètodes molt repressius. Per dur a terme aquesta repressió, s'utilitzaven:

• Brigada Politicosocial (policia secreta).
• Policia de carrer (els "grisos").

L'any 1964 es va crear el sindicat Comissions Obreres (CCOO), vinculat al Partit Comunista d'Espanya, el seu principal líder era Marcelino Camacho. Aquest sindicat era una organització clandestina que defensava la reivindicació laboral (millora de sous, condicions de feina) i la lluita per les llibertats polítiques (drets civils, llibertat d'expressió, llibertat sindical). El sindicat feia servir la via il·legal (vagues o manifestacions) per aconseguir els seus objectius (aconseguir representació dins del sindicat vertical). L'èxit a les eleccions sindicals va fer que el govern reprimís el sindicat durament. El 1967, alguns sindicalistes de Comissions Obreres vinculats amb les joventuts cristianes van abandonar el sindicat i van fundar la Unió Sindical Obrera (USO), hereva de l'època de la Restauració i la República. La UGT va mantenir una activitat clandestina.

Moviment Estudiantil i Social

Destaquen les protestes a la universitat de les noves generacions nascudes després de la Guerra Civil, vinculades als nous canvis socials. Els estudiants estaven obligats a afiliar-se al Sindicato Español Universitario (SEU) i per lluitar contra això es van crear sindicats democràtics d'estudiants. El règim va reprimir les protestes amb sancions acadèmiques, tancament de centres o expulsió de professors. Aquestes mesures van radicalitzar més el moviment i, amb la influència del Maig Francès (1968), les universitats es van convertir en centres de rebel·lió.

També van aparèixer moviments socials demanant llibertats polítiques i democràcia, i entre aquests destaquen sobretot les associacions de veïns dels barris que demanaven millors condicions de vida, ja que tenien manca de serveis públics bàsics.

L'Antifranquisme a Catalunya

A Catalunya, hi va haver un augment de les protestes antifranquistes amb participació ciutadana. En l'àmbit cultural, va augmentar l'ús del català a escala pública per tolerància del govern. Van aparèixer revistes, segells discogràfics, enciclopèdies o associacions culturals en català. En l'àmbit social, els treballadors van reivindicar els seus drets amb protestes en el sector del metall i tèxtil. Les universitats eren un focus de conflicte permanent amb mobilitzacions d'estudiants i professors (com a Bellaterra, que demanava una universitat democràtica, autònoma, científica i catalana). En l'àmbit polític, diferents partits polítics van optar per un programa comú, ajuntant-se en una plataforma anomenada Assemblea de Catalunya (integrada per 18 partits polítics, sindicats i associacions de veïns). Tota aquesta activitat va desgastar el règim i la societat catalana volia una democràcia amb llibertats polítiques, amnistia dels presos polítics i un autogovern per a Catalunya. Aquestes demandes es van reflectir amb el lema: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia.

Els Darrers Anys de la Dictadura i la Transició (1973-1975)

Els darrers anys de la dictadura es van caracteritzar per l'enfrontament entre el sector immobilista (partidari de mantenir el règim) i l'oberturista (partidari de reformes cap a la democràcia). La lluita va ser guanyada pels oberturistes. El juny de 1973, Carrero Blanco va ser nomenat president del govern i era la persona encarregada de continuar el règim quan Franco morís, però va ser assassinat per ETA. Aquest fet va tornar a obrir la lluita entre immobilistes i oberturistes. El gener de 1974, es va nomenar president del govern a Arias Navarro.

El Govern d'Arias Navarro i la Crisi Final

Aquest nou govern pretenia unir els dos grups enfrontats (immobilistes i oberturistes), cosa que es va plasmar en l'anomenat "esperit del 12 de febrer". Aquests projectes de reformes no van convèncer ni els immobilistes, ni els oberturistes, ni l'oposició democràtica clandestina, provocant la dimissió de tots els ministres oberturistes del seu govern. Aquest fet va mostrar la incapacitat del franquisme per convertir-se en una democràcia.

Els darrers anys de la vida de Franco van coincidir amb un creixement de les protestes socials. L'oposició mirava de fer actuacions conjuntes preveient la pròxima mort del dictador. Així, van crear una sèrie de plataformes per reivindicar la democràcia i impedir la continuïtat del franquisme:

• Junta Democràtica (1974): Per iniciativa del PCE, estava formada per partits d'esquerra, el sindicat Comissions Obreres i algunes figures de la dreta democràtica.
• Plataforma de Convergència Democràtica (1975): Per iniciativa del PSOE, estava formada per la UGT, el PNB i altres grups demòcrates cristians.

Els programes d'aquestes plataformes proposaven la formació d'un govern provisional que implantés una democràcia, amnistia dels presos polítics i convoqués eleccions lliures.

Violència, Repressió i el Conflicte del Sàhara

Va augmentar el terrorisme tant de l'extrema dreta com d'ETA (que assassinava simpatitzants del règim) i grups d'extrema esquerra com GRAPO o FRAP (que mataven empresaris franquistes). El govern d'Arias Navarro va intensificar la repressió: va ser executat l'anarquista Salvador Puig Antich (1974) i condemnats i executats cinc activistes d'ETA i del FRAP (1975).

Juntament amb les pressions interiors i la violència terrorista, Espanya va haver de fer front a un problema exterior: el conflicte del Sàhara. L'any 1956, França va pactar amb el rei del Marroc la independència de la zona controlada pels francesos sense avisar Espanya. Aquesta es va veure obligada a procedir de la mateixa manera. L'any 1975, aprofitant la malaltia de Franco, el Marroc va organitzar l'anomenada Marxa Verda, que era una invasió pacífica del Sàhara per part de població civil marroquina. Davant d'un perill de guerra amb el Marroc, el govern d'Arias Navarro va renunciar al territori. El 14 de novembre de 1975 es va signar l'Acord de Madrid, on es va repartir el Sàhara entre el Marroc i Mauritània. Aquest territori era important per ser zona de pesca i rica en fosfats.

La Mort de Franco

Finalment, el dia 20 de novembre de 1975 va morir el dictador Franco. Tot i la seva intenció de perpetuar el franquisme, cada vegada es veia més clara la seva impossibilitat sense Franco.