Franquisme: Repressió, Oposició i Evolució (1939-1975)

El procés d’industrialització

La fase totalitària

És caracteritzada pel retrocés econòmic, la involució ideològica i la duresa de la repressió. S’hi solen distingir tres subfases per l’evolució de la situació internacional: la Segona Guerra Mundial (1939-1945), l’aïllament internacional (1945-1950) i la guerra freda (1950-1959).

La Segona Guerra Mundial (1939-1945)

L’evolució de la Segona Guerra Mundial va condicionar la política interior del règim franquista. En esclatar la guerra, Espanya es declarà neutral; però, davant dels triomfs espectaculars d’Alemanya el 1939 i el 1940, va passar de la neutralitat a la no-bel·ligerància, sense amagar així la seva oberta simpatia per les potències de l’Eix. El règim va enviar la División Azul a lluitar al front oriental contra l’URSS. Es van multiplicar els signes externs que identificaven el franquisme amb el feixisme.

Però, a partir de 1942, quan la guerra va començar a anar malament per a les potències de l’Eix, Espanya va tornar a proclamar-se neutral.

La dictadura es va dotar de dues noves institucions amb l’objectiu de mostrar una imatge més representativa del règim: les Corts, que es van reunir per primera vegada el 17 de març de 1943, i el Fuero de los Españoles, promulgat el 17 de juliol de 1945.

Les Corts no controlaven l’acció de govern, i Franco es reservava la facultat d’elaborar i sancionar directament les lleis. No eren un parlament democràtic, sinó una reunió d’addictes a Franco, sense gaire poder.

El Fuero de los Españoles era una declaració de drets dels espanyols. Promulgava un seguit de drets propis de les democràcies occidentals, com ara el de reunió o el d’expressió. En l’article 33 deia que cap d’aquests drets no es podia aprofitar per atacar la unitat espiritual, nacional i social d’Espanya, i en l’article 22 es donaven poders al règim per suspendre’ls.

L’aïllament internacional (1945-1950)

A la fi de la Segona Guerra Mundial (1945), la dictadura franquista va quedar aïllada internacionalment. Les potències guanyadores de la guerra (França, el Regne Unit, els Estats Units i l’URSS) consideraven Espanya l’últim reducte europeu del feixisme. El 1946, la ONU no va admetre el règim del general Franco. Per recomanació de l’ONU, els països membres van retirar els ambaixadors d’Espanya. Franco va prendre algunes mesures per millorar la imatge del règim: l’eliminació de la salutació amb el braç enlaire i la promulgació de la Ley de Sucesión (1947), amb la qual pretenia esborrar la imatge feixista més visible del règim. Espanya esdevenia un regne, però el cap de l’Estat continuava sent Franco a perpetuïtat, el qual quedava facultat per designar el seu successor. També es creaven dues noves institucions: el Consell de Regència i el Consell del Regne.

El dictador no va esmentar mai quina seria la dinastia cridada a regnar. Era prou significatiu que l’any 1948 aconseguís que el príncep Joan Carles s’eduqués a Espanya.

La guerra freda (1950-1959)

La tensió creixent entre els Estats Units i l’URSS va donar un valor polític important a l’anticomunisme del règim espanyol, ja que la situació estratègica d’Espanya li proporcionava un alt valor militar. Va comportar un canvi d’actitud dels Estats Units envers la dictadura. El 1949 la banca nord-americana va concedir un préstec al govern espanyol. El 1950, l’ONU va anul·lar l’aïllament diplomàtic del règim espanyol, i al mateix temps els Estats Units van aprovar la concessió a Espanya d’un altre préstec. El 1953 els Estats Units signaren amb el govern espanyol el pacte de Madrid, segons el qual es creaven bases militars nord-americanes a Espanya a canvi d’ajut militar i econòmic.

El mateix any, el Vaticà va signar amb Espanya el concordat.

El règim franquista va quedar així legitimat per la màxima autoritat política i militar occidental i per la principal autoritat religiosa catòlica. El 1955, Espanya era admesa a l’ONU.

Un reflex d’aquesta consolidació fou també la promulgació, l’any 1958, de la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional. En aquesta llei es mantenia la vigència d’alguns principis falangistes.

La fase tecnocràtica (1959-1969)

La fase tecnocràtica es va caracteritzar, políticament, per la inclusió en el govern dels anomenats tecnòcrates, persones de formació econòmica. Socialment, en aquesta fase s’experimenta una modernització accelerada de l’economia i la societat espanyoles.

La modernització no va anar acompanyada de canvis significatius en el sistema polític franquista, tot i la promulgació de la Ley de Prensa. Aquesta llei permetia la llibertat d’expressió, amb molts controls. Es va promulgar la Ley de Libertad Religiosa, que tolerava el culte privat i públic d’altres religions, però l’Estat continuava manifestant-se catòlic.

La Ley Orgánica del Estado tractava d’una mena de constitució franquista, amb la qual es volia assegurar la pervivència del règim després de la mort del dictador. D’acord amb aquesta llei, tres anys després, Franco va designar com a successor seu el príncep Joan Carles, que va jurar l’acceptació davant les Corts el 23 de juliol de 1969.

La fase de descomposició del règim (1969-1975)

Els primers símptomes de descomposició de la dictadura franquista es van començar a donar a partir del 1969, tot i que l’expansió econòmica d’Espanya va continuar fins al 1973. Un primer símptoma va ser el deteriorament físic de Franco, que cada vegada donava més poder de decisió al seu home de confiança, l’almirall Luis Carrero Blanco.

Altres signes de descomposició van ser el distanciament de l’Església i la capacitat mobilitzadora de l’oposició, tal com es va fer amb motiu del procés de Burgos contra ETA, el 1970. La crisi de la dictadura també es va agreujar els darrers anys a causa de les accions terroristes d’ETA i del FRAP. La decadència també s’evidencià per les tensions contínues entre dos sectors del règim: els immobilistes, partidaris de mantenir els senyals d’identitat, i els aperturistes, a favor d’un desenvolupament polític que portés a una democràcia limitada. Això provocà una paràlisi política entre el 1969 i el 1973, on només es va aprovar la Ley General de Educación (1970). La paràlisi política es va agreujar el 20 de desembre de 1973 amb l’assassinat en un atemptat d’ETA, a Madrid, de l’almirall Luis Carrero Blanco, cap del govern i home de confiança de Franco des dels primers temps.

Els dos darrers anys (1974-1975), la dictadura va ser conduïda per un home de l’entorn de Franco: Carlos Arias Navarro. Aquesta etapa es caracteritzà per la impotència i l’enduriment de la repressió. N’és un exemple l’execució de Salvador Puig Antich, el 1974, condemnat sense garanties. La constatació de l’existència d’una associació clandestina de militars demòcrates, la UMD, va ser un estímul més per a més repressió.

La repressió

El règim franquista va mostrar des del primer moment una de les seves característiques principals que mai no va abandonar: la repressió contra els moviments democràtics i d’esquerres, contra tots els valors que va representar la República i contra qualsevol expressió nacionalista. Durant els primers anys, la repressió va aplicar una lògica d’extermini en què el grau de crueltat podia arribar a extrems.

El règim considerava que la repressió era legítima, ja que era una manera d’administrar la victòria sobre els vençuts.

La repressió política, social i cultural

La repressió contra els moviments democràtics i d’esquerres es va articular mitjançant dues lleis: la Ley de Responsabilidades Políticas i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo. Els presumptes delictes quedaven sotmesos a la jurisdicció militar. Tot i que els principals dirigents polítics, sindicals i culturals marxaren a l’exili, milers de persones de diverses condicions van ser empresonades per les seves idees polítiques. Entre el 1939 i el 1945, van ser jutjades unes 40.000 persones a Catalunya.

El 1963, el règim va fer afusellar el dirigent comunista Julián Grimau per presumptes delictes comesos durant la guerra. Aquell any, la dictadura franquista va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per jutjar els delictes polítics, tot i que els delictes de terrorisme continuaven reservats a l’exèrcit. Un dels judicis més famosos del TOP va ser l’anomenat procés 1.001 contra els dirigents de les llavors il·legals Comissions Obreres (1973).

Al costat d’aquest «terror calent», un «terror fred» es va estendre en el món administratiu, docent i cultural per mitjà de les depuracions. El mecanisme més emprat va ser la delació, sovint forçada per les autoritats. L’arbitrarietat i l’aberració jurídica es van fer més evidents, ja que molts funcionaris i professors havien de demostrar la seva innocència sense conèixer de què se’ls acusava. Només a Catalunya, suposaren l’acomiadament d’uns 25.000 funcionaris. 700 mestres de Castella i d’Extremadura foren desplaçats a terres catalanes.

La repressió cultural per imposar els valors dels vencedors utilitzava els llibres de text, en els quals s’enaltia de manera desmesurada el general Franco, es tergiversava la història i es propagaven només els valors conservadors. Pel que fa a la condició femenina, es van derogar els avenços en la legislació matrimonial de l’època republicana.

L’intent de genocidi cultural a Catalunya

Catalunya va perdre la guerra, tot i que el conflicte bèl·lic també va comportar un enfrontament entre catalans i que molts sectors benestants i religiosos del país van acceptar tàcitament la dictadura franquista per interessos econòmics o perquè permetia el culte catòlic.

La dictadura va voler imposar per la força un nacionalisme espanyol unitari, eliminant les nacionalitats existents. El règim refusava qualsevol idea de diferència interior. En aquest sentit es pot afirmar que Catalunya va perdre la guerra, ja que els catalans i les catalanes, a més de la repressió social i política comuna a tot Espanya, van sofrir una repressió sistemàtica de tots els senyals específics de la identitat catalana en diversos àmbits:

• Polític: amb la derogació de l’Estatut.
• Cultural: amb la prohibició i la persecució de l’ús públic de la llengua catalana.
• Simbòlic: amb la prohibició, els primers anys, de la senyera o de ballar sardanes.
• Terminològic: amb el canvi de nom de places i de carrers i també de topònims.
• Social: amb la confiscació dels béns de moltes associacions i institucions catalanes.

L’acte més emblemàtic de la repressió de la dictadura franquista contra Catalunya, però, fou l’afusellament del president de la Generalitat, Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940.

Alguns aspectes de la repressió de la identitat catalana en el terreny cultural es van anar atenuant, gràcies a la resistència de molts catalans, que no van renunciar a l’ús de la seva llengua, i a l’esforç de moltes persones que van continuar impulsant activitats clandestines en català.

A partir de la dècada de 1960, sobretot amb l’aprovació de la Ley de Prensa el 1966, es va obrir la possibilitat de publicar revistes i llibres en català, però la persecució disfressada va continuar per mitjà de la censura, les multes i les prohibicions.

L’oposició a Catalunya entre el 1939 i el 1975

L'oposició a Catalunya entre el 1939 i el 1959

A l’exili, els polítics republicans catalans van mantenir la Generalitat com a institució legítima del poble català. Josep Irla en fou nomenat president. Van elegir president de la Generalitat Josep Tarradellas, que es mantingué en el càrrec fins a la reinstauració de la Generalitat a Catalunya el 1977. També a l’exili es va fer una tasca important de normalització cultural i de difusió del fet català en els fòrums internacionals. Aglutinats des del 1939 en el Front Nacional de Catalunya (FNC), van desenvolupar una important tasca d’agitació. Els comunistes del PSUC van tenir un paper molt important en la lluita clandestina. Els anarquistes van continuar l’oposició violenta contra la dictadura fins a la dècada de 1960. El 1950, un grup de joves cristians liderats per Jordi Pujol creà els grups CC (Crist-Catalunya), que van promoure diverses campanyes de signe catalanista i antifranquista.

L'oposició a Catalunya entre el 1959 i el 1975

Els fets del Palau

L’Orfeó Català va programar per al 19 de maig de 1960, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, un concert commemoratiu del centenari del naixement del poeta Joan Maragall. La interpretació d’una de les composicions incloses en el programa, «El cant de la senyera», va ser prohibida a última hora pel governador civil de la ciutat. Durant el concert, al qual van assistir diverses autoritats franquistes, en el moment en què s’havia d’interpretar «El cant de la senyera», una part del públic el va reclamar a crits, i a continuació el va començar a cantar. La policia va detenir diverses persones, entre elles Jordi Pujol i l’impressor Francesc Pizon, que van ser processats per un consell de guerra i condemnats a presó, acusats de ser responsables dels fets del Palau. Aquest fet va tenir un gran ressò a Catalunya. El cas de Jordi Pujol va ser important, perquè, per primera vegada, es torturava, es jutjava i s’empresonava per un delicte d’opinió una persona catòlica i que no pertanyia als clàssics grups d’esquerra. Va esdevenir un símbol de l’oposició al franquisme per a un segment nou de la societat.

L’oposició política i obrera

L’única força política que va adquirir capacitat d’incidència i mobilització a Catalunya a la dècada de 1960 va ser el PSUC. L’any 1962 va néixer a Astúries una nova estructura sindical original i clandestina que havia de tenir un gran protagonisme: les Comissions Obreres (CCOO). A Catalunya, es fundaren el novembre de 1964 en una reunió a la parròquia de Sant Medir de Barcelona.

L’oposició popular

Durant els darrers quinze anys de la dictadura franquista, la societat civil catalana va promoure moltes iniciatives culturals que van tenir una incidència fonamental en la recuperació de la consciència nacional i, indirectament, en la pràctica política antifranquista.

L’Assemblea de Catalunya

A partir del 1971, els grups de l’oposició tractaren d’impulsar iniciatives d’integració i unitat per rendibilitzar una lluita que era força desigual. L’única finalitat era enderrocar el dictador i construir una democràcia prescindint d’altres aspectes particulars. La plataforma unitària més important va ser, l’Assemblea de Catalunya, que es basava en llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia i solidaritat amb tots els pobles d’Espanya. El desembre de 1973, els delegats de l’Assemblea van ser detinguts.