El Franquisme: Règim Dictatorial, Repressió i Autarquia

Francés15,43 KB

El règim dictatorial franquista i els seus pilars

Característiques generals de la dictadura

El règim franquista es va definir com un sistema totalitari que va suprimir la Constitució republicana de 1931. Es fonamentava en el cabdillisme (la figura de Franco com a líder carismàtic indiscutible), l'unitarisme centralista, una dura repressió sistemàtica de la dissidència i un ferri control dels mitjans de comunicació mitjançant la censura.

Els pilars fonamentals del règim

  • L'Exèrcit: columna vertebral de l'Estat i garant de l'ordre intern.
  • El partit únic (FET y de las JONS): encarregat de l'adoctrinament social a través de les seves branques: el Frente de Juventudes, la Sección Femenina, el Sindicato Español Universitario (SEU) i la Central Nacional Sindicalista (CNS).
  • L'Església catòlica: a partir de 1939 va adquirir un paper hegemònic a l'Estat (nacionalcatolicisme). La Guerra Civil va ser qualificada de «croada» i el clergat va recuperar el control de l'educació, la moral pública i els valors socials.

Les bases socials de suport

El franquisme va comptar amb el suport incondicional de les elits econòmiques i socials tradicionals (terratinents, industrials, financers) i també de petits i mitjans propietaris agrícoles conservadors. Les classes mitjanes van optar majoritàriament per la passivitat i l'apoliticisme (una situació més complexa i difícil a Catalunya), mentre que els sectors populars van ser sotmesos a un silenci forçat i a la desmobilització política.

La repressió institucionalitzada de la postguerra

Els instruments de la repressió judicial i militar

L'objectiu prioritari va ser la destrucció total de republicans, socialistes, comunistes, anarquistes, maçons i catalanistes. La repressió es va institucionalitzar a través d'un marc legal repressiu:

  • Llei de responsabilitats polítiques (1939): utilitzada per a la depuració administrativa, econòmica i professional.
  • Llei de repressió de la maçoneria i el comunisme (1940): instrucció d'expedients i penes de presó.

L'Exèrcit va ser el principal braç executor mitjançant consells de guerra sumaríssims fins a la creació, el 1963, del Tribunal d'Ordre Públic (TOP). Entre 1939 i 1945 hi va haver vora 40.000 persones jutjades i 150.000 executades per motius polítics a tot l'Estat (més unes 4.000 execucions addicionals durant la postguerra).

La repressió a Catalunya i el sistema penitenciari

A Catalunya es van registrar unes 4.000 persones executades per motius polítics. Entre elles destaca el president de la Generalitat, Lluís Companys, que va ser detingut a França per la Gestapo l'any 1940, lliurat a les autoritats franquistes i afusellat al castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940.

L'any 1940 hi havia aproximadament 280.000 presos polítics a tot Espanya, entre els quals 23.300 eren dones. La situació a les presons era d'amuntegament extrem: a la Presó Model de Barcelona, amb capacitat teòrica per a 1.000 persones, n'hi havia 13.000 reclusos el setembre de 1939. El sistema es caracteritzà per una altíssima mortalitat, l'ús de batallons disciplinaris de treballadors forçats i una voluntat expressa d'exemplaritat punitiva.

La persecució de la identitat catalana

La política franquista va ser especialment agressiva a Catalunya, el País Basc i Galícia per tal d'anorrear qualsevol sentiment identitari diferenciat. Es van prohibir les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes. Ja el 5 d'abril de 1938, en ocupar Lleida, Franco havia signat el decret d'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, posant fi a l'autogovern. Es va imposar una ferotge castellanització obligatòria i el que molts historiadors defineixen com un veritable genocidi cultural.

Relacions internacionals i evolució del règim

La Segona Guerra Mundial (1939-1945)

En esclatar el conflicte bèl·lic al setembre de 1939, Espanya es va declarar neutral, tot i el suport rebut de les potències de l'Eix durant la Guerra Civil. A nivell intern es construïa un Estat nacionalsindicalista a imitació del feixisme italià i del nazisme alemany.

  • Fase de no-bel·ligerància (juny de 1940): arran de les victòries alemanyes sobre França, Franco va canviar la postura cap a la no-bel·ligerància. Es van produir les entrevistes de Franco amb Hitler a Hendaia (1940) i amb Mussolini a Bordighera (1941), on Espanya reclamava Gibraltar i territoris colonials a l'Àfrica. Espanya va col·laborar amb l'enviament de material estratègic (wolframi) i provisions, i el 1941 es va enviar la División Azul al front de l'URSS, a més de 10.500 treballadors a la indústria alemanya.
  • Retorn a la neutralitat (octubre de 1943): davant el canvi de signe de la guerra, el règim va retirar i dissoldre la División Azul. Després de la derrota de l'Eix el 1945, el franquisme va maquillar la seva imatge: va marginar els símbols falangistes i es va presentar internacionalment com un règim catòlic, conservador i estrictament anticomunista.

L'aïllament i boicot internacional (1945-1947)

L'any 1946 l'Assemblea General de les Nacions Unides va condemnar la dictadura de Franco i va recomanar la retirada d'ambaixadors de Madrid. França va tancar la frontera pirinenca i Espanya va quedar diplomàticament aïllada, perdent prestigi internacional i essent exclosa del Pla Marshall (juny de 1947) i del tractat fundacional de l'OTAN (abril de 1949).

El reconeixement internacional (1947-1953)

L'inici de la Guerra Freda va transformar Franco en un aliat estratègic d'Occident gràcies al seu anticomunisme:

  • 1950: l'ONU revoca la resolució que recomanava la retirada d'ambaixadors.
  • 1951: remodelació de govern amb un gran pes del nacionalcatolicisme (Joaquín Ruiz-Giménez a Educació i Luis Carrero Blanco com a subsecretari de Presidència).
  • 1953: signatura dels Acords bilaterals amb els Estats Units (cessió de les bases militars de Torrejón, Morón, Saragossa i Rota a canvi d'ajuda econòmica, tècnica i bèl·lica) i ratificació del Concordat amb la Santa Seu.

Els primers intents d'obertura interna (1956-1958)

La difícil situació econòmica va propiciar les protestes obreres de 1956-1958 i les primeres mostres de rebel·lió estudiantil universitària. Això va forçar una remodelació ministerial l'any 1957 que va apartar l'ala falangista i va donar entrada als ministres tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei (Mariano Navarro Rubio a Hisenda i Alberto Ullastres a Comerç), els quals prepararien el creixement econòmic dels anys seixanta.

L'estructura política del Nou Estat

Les Lleis Fonamentals del Regne

El règim no va redactar una constitució democràtica sinó un conjunt de Lleis Fonamentals elaborades entre la Guerra Civil i el 1966:

  • Fuero del Trabajo (1938): inspirat en la Carta del Lavoro feixista italiana, regulava les relacions laborals sota el control de l'Estat.
  • Llei constitutiva de les Corts (1942): establia unes corts corporatives sense sobirania real.
  • Fuero de los Españoles (1945) i Llei del Referèndum Nacional (1945): operacions cosmètiques davant la victòria aliada.
  • Llei de Successió a la Capsa d'Estat (1947): definia Espanya com a regne i creava el Consell de Regència i el Consell del Regne.
  • Llei de Principis del Movimiento Nacional (1958): fixava com a inalterables els valors franquistes per a qualsevol càrrec públic.
  • Llei Orgànica de l'Estat (1966): culminava el procés institucional del règim.

Tots els poders estaven concentrats absolutament en la figura de Franco: Cap de l'Estat, cap del partit únic, Generalíssim dels tres exèrcits, cap de govern, president del Consejo Nacional i posseïdor de poders excepcionals per legislar directament.

Autarquia econòmica i racionament (1939-1959)

Els tres eixos de la política autàrquica

L'etapa autàrquica es va caracteritzar per un estricte intervencionisme estatal organitzat en tres àmbits:

  1. Control del comerç exterior: reducció dràstica d'importacions, encariment dels productes forans, escassetat de béns de consum i de matèries primeres, i davallada notable de la producció industrial.
  2. Foment de la indústria d'interès militar i estratègic: impuls de la indústria de béns d'equip amb recursos públics. Es van nacionalitzar o fundar empreses cabdals: creació de RENFE (1941) i de la CTNE (1945). El 1941 es va crear l'Institut Nacional d'Indústria (INI), que va promoure empreses estatals com Iberia (1943), el Banco Exterior de España (1943), ENDESA (1944), ENHER (1946) i SEAT (1950).
  3. Regulació del sector agrari: fixació de preus agrícoles oficials artificialment baixos, fet que va enfonsar la producció, va paralitzar la modernització del camp i va provocar desabastiment, l'ús de cartilles de racionament i el floriment del mercat negre (l'estraperlo).

L'oposició al franquisme i l'exili republicà

La diàspora republicana i les institucions a l'exili

Més de 450.000 persones republicanes es van veure forçades a l'exili (des de Catalunya van marxar inicialment unes 500.000 persones), sent recloses inicialment en camps de refugiats francesos. Posteriorment es van dispersar cap a les colònies franceses, el Regne Unit i especialment Amèrica Llatina (amb Mèxic sota la presidència de Lázaro Cárdenas com a gran receptor, a més de l'Argentina, Xile, Colòmbia i l'Equador). Cal destacar també els prop de 3.000 «nens de la guerra» acollits per la Unió Soviètica des de 1937.

A Mèxic es van constituir el 1945 les primeres corts republicanes a l'exili, mantenint operatius els governs republicans fins al 1977. Pel que fa a les institucions catalanes, després de l'assassinat de Companys, Josep Irla va assumir la presidència de la Generalitat a l'exili (govern format el 1945 fins a la seva renúncia el 1954), any en què els diputats van escollir Josep Tarradellas com a nou president.

L'evolució de l'oposició interior

L'oposició a l'interior va passar per diverses etapes diferenciades:

  • Primera etapa (1939-1944): marcada per la clandestinitat absoluta i la reorganització sota una forta repressió. El 1940 es va fundar el Front Nacional de Catalunya (FNC) per part de militants d'ERC i Estat Català; el gener de 1945 nasqué el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), integrat per membres del POUM i del PSUC. Va ser també el moment àlgid de la guerrilla armada dels maquis, que va protagonitzar la invasió de la Vall d'Aran el 18 d'octubre de 1944 (la resistència guerrillera es mantindria activa fins al seu declivi cap a 1952).
  • Segona etapa (1945-1947): articulació política unitària mitjançant la creació de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) el 1945 (integrada pel PSOE, la CNT i sectors republicans), al costat del Movimiento Libertario Español (fundat el 1939).
  • Tercera etapa (1948-1951): profunda desmoralització davant la consolidació de la dictadura i l'absència d'intervenció internacional.

El ressorgiment del conflicte social

A finals de la dècada de 1940 van rebrotar les protestes populars i obreres a causa de les pèssimes condicions de vida i els baixos salaris, especialment a zones com Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró. Entre aquests episodis destaquen:

  • La vaga de tramvies de Barcelona (12 de març de 1951): boicot massiu ciutadà contra l'augment de tarifes que va derivar en vaga general i manifestacions.
  • La nova vaga de tramvies (1957): reactivació del descontentament popular.
  • La protesta estudiantil (1956-1957): mobilitzacions universitàries de protesta per les detencions arran de la vaga i els anomenats Fets del Paranimf a la Universitat de Barcelona.

El canvi d'orientació econòmica i el desenvolupisme

La crisi final de l'autarquia i els tecnòcrates

Cap a les acaballes dels anys cinquanta, el model autàrquic havia fracassat estrepitosament: les reserves de divises del Banc d'Espanya estaven pràcticament exhaurides, la inflació estava desbocada i el dèficit públic era crític. Davant l'amenaça de suspensió de pagaments internacional, el nou equip de tecnòcrates va imposar un reformisme tècnic per integrar l'economia espanyola en els mercats internacionals aprofitant el cicle expansiu europeu.

El Pla d'Estabilització de 1959

Per evitar la fallida de l'Estat es va aprovar el Pla d'Estabilització de 1959, coordinat amb el suport tècnic i financer del Fons Monetari Internacional (FMI) i de l'Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE). El pla preveia tres línies d'actuació:

  • Estabilització econòmica interna: contenció de la inflació, increment dels tipus d'interès bancaris, limitació del crèdit privat, congelació de salaris i reforma fiscal.
  • Liberalització econòmica interior: eliminació progressiva dels organismes reguladors interventors de l'Estat i fi dels preus oficials fixos.
  • Liberalització del comerç exterior: supressió d'aranzels proteccionistes, devaluació de la pesseta per fixar un tipus de canvi realista i garantia de la seva convertibilitat exterior per rebre crèdits i captar inversió forana.

Els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social

A partir de la dècada de 1960 es van posar en marxa els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social (tres plans quadriennals) sota la direcció del comissari Laureano López Rodó. Es tractava d'una planificació econòmica indicativa basada en:

  • Inversions estructurals de l'Estat per pal·liar dèficits industrials i de comunicacions.
  • Creació de pols de desenvolupament i de promoció industrial amb l'objectiu de reduir els forts desequilibris entre les regions d'Espanya.

Tot i que l'eficàcia pública va ser qüestionada per la manca de finançament i la rigidesa burocràtica, aquestes mesures van incentivar la iniciativa privada i van crear la infraestructura bàsica necessària per impulsar l'intens creixement industrial dels anys seixanta.

Descargar

PDF Word HTML