El Franquisme Inicial: Repressió, Autarquia i Oposició (1939-1950)

La Postguerra Immediata: Exaltació i Repressió

• Franco va ser un dictador amb un gran poder consolidat en la llarga i dura postguerra espanyola.
• L'exaltació de la seva persona com a caudillo nacional, situat per damunt de totes les tendències polítiques del règim, es va acompanyar d'una repressió brutal de l'oposició (exili, camps de concentració, afusellaments i una forta censura).

L'Exaltació de Franco com a Caudillo

• Franco, com a generalíssim dels tres exèrcits i com a cap del partit únic, va cohesionar els rebels amb un lideratge clar.
• En acabar la guerra, la llei sobre l'organització de l'Estat va augmentar els poders de Franco. Els estatuts de la FET incrementaven encara més el seu control directe sobre el partit oficial. El control del poder executiu es va estendre al poder legislatiu (governar mitjançant decrets i unes Corts sotmeses) i al poder judicial (tribunals militars i la depuració).
• Franco va estar convençut del seu paper en la Guerra Civil, unificant el bàndol vencedor i salvant la pàtria espanyola.
• La seva figura es va omplir de símbols i lemes amb les seves presumptes virtuts militars i humanes, com el comandament i la religiositat. Només era responsable «davant de Déu i de la Història».

L'Anul·lació de l'Oposició

• Política de terror a les zones de més rebuig: regions agràries del sud, conques mineres i àrees industrials del País Basc i Catalunya per eliminar l'oposició. Part de la població estava en contra de la dictadura, però sense una oposició eficaç (exili).

L'Espanya a l'Exili

• Al final de la guerra, gairebé mig milió de persones van cercar refugi en l'exili a causa de la política d'execució del franquisme a les zones controlades. En un primer moment van travessar la frontera francesa, després per altres camins.
• Part va tornar ràpidament per Hendaia. La majoria dels soldats, en tornar, van ser reclosos en camps de concentració i van passar per processos d'investigació per col·laborar amb la República.
• Altres van ser reclosos a França en camps de refugiats en condicions infrahumanes. Quan França va declarar la guerra a Alemanya, molts es van incorporar a la lluita contra el nazisme. Quan França va ser ocupada pels alemanys, els combatents espanyols van ser perseguits per la Gestapo i alguns deportats a camps de concentració.
• Molts van buscar a Amèrica la seguretat que l'Europa en guerra no els podia oferir, principalment a Mèxic.

La Repressió en la Postguerra

• Les forces d'ordre públic es van duplicar, van passar de 298.000 a 658.000. Els tribunals de justícia es van militaritzar i es va aplicar el Codi de Justícia Militar, més dur que el Codi Penal Civil. La pena de mort va ser restablerta.
• Uns 400.000 espanyols van ser detinguts, torturats i sotmesos a judicis sumaríssims. Més de 70.000 van ser condemnats a mort, dels quals 25.000 van ser afusellats. Els altres van ser reclosos en camps de concentració, treballs forçats, desterraments, etc.
• Els funcionaris poc afins al règim eren apartats dels seus llocs. Professors i funcionaris van ser substituïts per excombatents o expresoners franquistes, i per personal afí, amb títols acadèmics improvisats per mitjà d'exàmens patriòtics.
• Durant els anys quaranta hi havia un ambient de recel, delació i persecució. La xarxa de caps de barri i de casa de la Falange captava adeptes al règim i vigilava policialment mitjançant certificats de bona conducta i recomanacions.
• No hi havia llibertat d'expressió a causa de la censura. Es van destruir llibres i arxius "perillosos"; es van prohibir autors, obres i temes (vagues, accidents...); es van revisar totes les edicions escolars; es van retallar pel·lícules i obres de teatre.

La Repressió a Catalunya

• Per potenciar la unitat d'Espanya, Catalunya va perdre els seus líders polítics i intel·lectuals i les seves institucions polítiques i culturals. Es van prohibir les organitzacions polítiques, sindicals i cíviques de caire nacionalista.
• La llengua catalana va quedar només a l'àmbit privat. El català va ser prohibit arreu.
• Es van prohibir els símbols d'identitat catalans (la senyera, l'himne, la sardana, monuments...).
• Es van canviar noms dels carrers, dedicats ara al Generalísimo, a personatges heroics del règim (José Antonio Primo de Rivera o José Calvo Sotelo) o a dates (18 de juliol). Noms de poblacions van ser traduïts al castellà.

Els Anys Blaus del Franquisme

• Durant els anys quaranta, el règim franquista va adoptar la retòrica i la imatge feixista del falangisme espanyol. Uniformes blaus, desfilades marcials, himnes, banderes i emblemes, com el jou i les fletxes, van inundar-ho tot.
• La voluntat de Franco de perpetuar-se al capdavant de l'Estat va quedar clara, i va posar les bases polítiques i ideològiques de la seva autocràcia, dictant lleis antidemocràtiques i creant institucions d'inspiració feixista.

Famílies Polítiques i Principis Ideològics

• La política de Franco s'adaptava als esdeveniments segons venien. Això li va permetre perpetuar-se en el poder.
• Franco va adoptar els principis dels qui l'havien recolzat: exèrcit, Església, Falange, tradicionalistes i monàrquics, que formaven les famílies del règim. Als quals va procurar dividir i enfrontar, així ningú podria qüestionar el seu poder.
• Els principis del règim van ser: el nacionalpatriotisme, el nacionalsindicalisme i el nacionalcatolicisme.

L'Exèrcit i el Nacionalpatriotisme

• L'aportació dels militars va ser el nacionalpatriotisme, una visió unitària i tradicional d'Espanya que Franco va fer seva.
• La integritat de la pàtria era l'objectiu prioritari del govern. El separatisme va ser perseguit i el castellà, l'única llengua.
• L'exèrcit va ser el principal baluard del nou Estat. Durant els anys quaranta, molts ministres i sotssecretaris van ser militars.
• A partir de 1943, alguns generals van conspirar sense èxit contra Franco, preocupats per les conseqüències d'un suport excessiu a les potències feixistes quan s'endevinava la victòria aliada. Altres estaven en desacord amb la manera com Franco exercia el poder, promocionant comandaments més joves i fidels i per la corrupció de l'Administració.

La Falange i el Nacionalsindicalisme

• Antiliberal, antimarxista i antidemocràtica, propiciava un sistema totalitari anomenat nacionalsindicalisme, inspirat en el feixisme italià: un Estat amb partit i sindicat únics que superava els conflictes fomentant la solidaritat nacional.
• Va aportar la memòria del seu líder José Antonio Primo de Rivera, executat durant la guerra i convertit en un mite. El crit de «¡Presente!» per a referir-se a José Antonio va esdevenir una de les consignes del règim.
• A l'inici de la guerra disposava de 6.000 militants (camisas viejas); durant els anys quaranta en tenia 600.000. Feia adoctrinament i captació amb organitzacions com la Sección Femenina, el Frente de Juventudes i l'Organización Juvenil Española (OJE).
• A l'àmbit sindical es va crear l'Organización Sindical Española (OSE) o sindicat vertical i únic, que obligava a afiliar-se els patrons i els obrers i els quadres del qual van ser ocupats per membres de la mateixa Falange.
• Va ocupar prop d'un terç dels alts càrrecs del franquisme en els primers anys quaranta, però sense influència política real, ja que Franco controlava la Falange a través dels seus dirigents afins, com el seu cunyat Ramón Serrano Súñer.
• La normativa del nou Estat només va ser falangista en aparença, ja que depenia de la potestat legislativa de Franco.
• A partir del 1942, amb els fets al santuari de Begoña, a Bilbao, dues granades llançades pels falangistes van provocar molts ferits, i la presència dels falangistes al govern va ser criticada. Franco va rellevar Serrano Súñer.
• Amb la derrota d'Itàlia i Alemanya, es van dissimular els aires feixistes amb el relleu dels falangistes més destacats per membres d'associacions catòliques, a imatge de la democràcia cristiana italiana, successora del feixisme.

L'Església i el Nacionalcatolicisme

• Va donar suport als revoltats. Franco va establir unes relacions amb l'Església pròpies d'un Estat teocràtic, i la seva obstinació per controlar-la per mitjà del dret de presentació de bisbes davant del Vaticà.
• Tenia una preeminència ideològica absoluta. L'Estat es va declarar confessional i va suprimir tota la legislació laica de la República (matrimoni civil, el divorci i l'avortament, que van ser considerats anticristians).
• Controlava l'ensenyament, censurant llibres de text, l'ensenyament obligatori de la religió catòlica, i va implantar una xarxa de centres escolars religiosos. La participació en la missa dominical, processons, confessions, etc., va ser gairebé obligatòria, sota pena de ser considerat desafecte al règim.
• Va néixer un altre senyal d'identitat, el nacionalcatolicisme, la defensa de la religió i la moral catòliques més tradicionals.
• Així es justificava la repressió contra les ideologies oposades: la maçoneria i el comunisme.
• Franco sentia per la maçoneria una especial aversió, que el va fer condemnar la tradició laica i il·lustrada europea. El comunisme va ser el blanc del règim, sobretot en comprovar la rendibilitat política durant la Guerra Freda.

La Institucionalització de l'Estat Autoritari

• Franco es referia a la democràcia amb el terme de partitocràcia (govern de partits que enfrontaven els espanyols). Va suprimir els partits "rojoseparatistas" (republicans, socialistes, comunistes i nacionalistes) i els de la dreta, monàrquics o catòlics. Va prohibir que la premsa anomenés "partit" el bloc anomenat Movimiento Nacional.
• Va anar publicant una sèrie de *Leyes Fundamentales* que definien els principis antidemocràtics del règim. S'havia promulgat el *Fuero del Trabajo* (1938), i durant els anys quaranta es van promulgar quatre lleis importants més.
• La *Ley Constitutiva de las Cortes* (1942) va crear una cambra elegida per Franco i mitjançant el sufragi indirecte de les corporacions (sindicats, famílies i municipis). Ratificava els projectes de llei presentats pel dictador. Aquest sistema pseudodemocràtic es va anomenar democràcia orgànica, en contraposició a la democràcia clàssica liberal.
• El 1945 es va promulgar el *Fuero de los Españoles*, que establia els drets i deures dels espanyols, sense cap garantia democràtica.
• La *Ley de Referéndum Nacional* (1945) reconeixia el dret dels espanyols al vot en consultes electorals. Les poques realitzades van estar subjectes a tota mena de manipulacions propagandístiques.
• La *Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado* (1946), promulgada davant l'ofensiva de les forces monàrquiques encapçalades per Joan de Borbó, disposava el govern vitalici de Franco i li permetia nomenar el seu successor.

L'Adaptació Oportunista a la Conjuntura Internacional

Franco i la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

• Malgrat les relacions excel·lents amb les potències de l'Eix, quan va esclatar la guerra, Franco es va declarar neutral.
• La col·laboració amb les potències feixistes va ser constant i, el juny del 1940, Franco va adoptar una política de no bel·ligerància amb la idea de participar en el repartiment dels imperis colonials francès i britànic. Hitler va desestimar les peticions de Franco en una entrevista a Hendaia, però el ministre d'Afers Exteriors, Serrano Súñer, va continuar facilitant el treball dels espies nazis contra la Marina britànica, l'aprovisionament secret dels vaixells alemanys i l'exportació de materials estratègics per a la fabricació d'armament.
• La màxima col·laboració va arribar el juny del 1941, en enviar al front soviètic un cos de voluntaris anomenat *División Azul*. Davant el canvi de sentit de la guerra, alguns sectors militars van veure comprometedora l'adhesió als interessos de Hitler i Franco va substituir el pronazi Serrano Súñer per un ministre d'Afers Exteriors anglòfil (el comte de Jordana), el retorn a la política de neutralitat i la retirada del front de la *División Azul* l'any 1943.

El Bloqueig Internacional

• El rebuig envers la dictadura franquista era clar. L'Assemblea fundacional de l'ONU va negar l'admissió d'Espanya. A la Conferència de Potsdam, es va proposar enderrocar el règim franquista per mitjans pacífics. La victòria dels aliats amenaçava l'estabilitat del franquisme; per això, el règim es va veure forçat a presentar-se com una "democràcia orgànica". L'aïllament va culminar amb la retirada d'ambaixadors el 1946 i la no participació en els ajuts del Pla Marshall per reconstruir Europa occidental.
• L'oposició a l'exili pensava que seria el final de la dictadura, però aquesta va reforçar la línia autàrquica i repressiva, i el discurs ultranacionalista, amb manifestacions de suport a Franco organitzades pel règim. El boicot va ser presentat pel règim com una conspiració internacional encapçalada per la Rússia comunista.
• Els inicis de la Guerra Freda van fer que els sectors més conservadors i anticomunistes d'Europa i dels Estats Units van començar a considerar el general Franco com un aliat potencial.

Autarquia i Recessió Econòmica

L'Impacte de la Guerra Civil

• L'impacte demogràfic de la guerra va ser molt negatiu: més de mig milió de morts, 430.000 exiliats i una xifra similar de presos polítics, sobretot homes joves. Llocs de treball qualificats van quedar deserts per manca d'especialistes. Moltes famílies van tornar al camp (la població agrària es va situar al voltant del 50%, similar a la de començaments del segle XX).
• Els danys materials no van ser tan greus: la xarxa de transports i els habitatges de les principals ciutats havien quedat molt afectats pels bombardejos, però les instal·lacions industrials i les explotacions agràries no ho van ser tant.

La Política Econòmica: Intervencionisme i Autarquia

• L'Estat franquista va voler controlar els aspectes fonamentals de la vida econòmica: fixar els preus, racionar el consum, establir les quotes de producció, determinar els salaris i el caire autàrquic que va adoptar.
• Van pretendre l'autosuficiència econòmica del país com un camí cap a una independència política real. Es van limitar les inversions estrangeres al 25% del capital per evitar una pèrdua de sobirania nacional, i les importacions es van mantenir sota mínims.
• Es va crear el 1941 l'INI (Instituto Nacional de Industria) que va actuar en sectors estratègics com la siderúrgia, la química i les indústries navals vinculades a la defensa. La producció industrial era insuficient i continuava el racionament d'aliments per a la població, així com de primeres matèries i recursos energètics. A Catalunya, les indústries locals van ser discriminades en l'assignació de les quotes (els *cupos*) de primeres matèries que estaven autoritzades a importar.
• L'agricultura va presentar rendiments inferiors als dels anys trenta: la producció de cereals era insuficient per a alimentar tota la població, i era incapaç de produir maquinària o adobs; a més, la pèssima gestió burocràtica era incapaç d'estimular la producció.
• La producció industrial va recuperar els nivells anteriors a la guerra l'any 1950. Es va crear una xarxa industrial obsoleta, les deficiències van ser cobertes per l'INI, que va començar a ser un *holding* de mals negocis. En el comerç exterior, va baixar la importació d'aliments dels països que no participaven en el bloqueig. A l'interior hi havia escassetat de productes, i la regulació de preus va donar lloc a l'*estraperlo* o mercat negre amb preus tres vegades superiors als oficials.
• La inexistència d'impostos directes va obligar el franquisme a finançar la despesa pública amb l'emissió de Deute Públic, obligatòriament adquirit pels bancs, fet que va provocar un augment permanent dels preus.

Els Primers Opositors al Règim

• Les organitzacions polítiques i sindicals van quedar reduïdes a la mínima expressió. El desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i la duresa de la postguerra van afavorir l'aparició d'oposició al franquisme, algunes des del propi règim.
• Al principi eren accions descoordinades de guerrillers en àrees muntanyoses, els *maquis* (excombatents de l'exèrcit republicà). Sectors propers al PCE van coordinar els *maquis*, que van fer sabotatges, assalts a entitats bancàries i pressions sobre els cacics locals. Cal destacar l'efímera ocupació militar de la Val d'Aran el setembre de 1944.
• A l'exili, les desavinences de les forces republicanes van impedir l'organització d'una oposició eficaç. Els republicans i els socialistes recelaven de la subordinació dels comunistes als interessos soviètics; al PSOE, els enfrontaments entre Prieto i Negrín van fer impossible coordinar el partit. Després de la mort d'Azaña, va passar el mateix entre els republicans.
• La victòria dels aliats i el bloqueig internacional van desvetllar l'entusiasme dels exiliats republicans i van revifar les esperances dels monàrquics. Van crear un front comú d'oposició a Franco, l'*Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas*.
• A Espanya, alguns sectors franquistes van començar a conspirar per restablir la monarquia en la figura de Joan de Borbó (el duc d'Alba, o polítics de dreta com Gil-Robles, i els generals Moscardó, Varela o Aranda), preocupats per la corrupció del règim, per l'alineament pronazi i perquè Franco no considerava la dictadura com un règim transitori.
• El març del 1945, des de Lausana, Joan de Borbó va proposar com a alternativa per a Espanya la monarquia tradicional. Joan de Borbó va acceptar enviar el seu fill Joan Carles a Espanya per acabar la seva formació, sota la supervisió de Franco, per tal de mantenir obert el camí al restabliment de la monarquia a Espanya.
• La Guerra Freda va fer prendre consciència a l'oposició que els aliats no enderrocarien Franco. El PCE, pressionat per la Unió Soviètica, gairebé va acabar amb el moviment guerriller, i l'oposició exterior va caure en un profund pessimisme.
• A l'interior d'Espanya, petits grups del PCE, el PSOE i la CNT es van mantenir actius; es van conèixer detencions i execucions de membres d'aquests grups al llarg dels anys quaranta.
• Els abusos de la dictadura van provocar vagues i protestes. La dictadura va usar l'exèrcit i una intensa acció policial, però no van poder silenciar alguns sectors populars que demanaven millors condicions de vida i les llibertats democràtiques.

L'Oposició a Catalunya

• A Catalunya, ben aviat va començar una oposició al règim franquista, des de grups clandestins d'ensenyament del català fins a la lluita armada, i la realització d'activitats d'afirmació nacional.
• L'execució de Companys va fer que el president del Parlament a l'exili, Josep Irla i Bosch, va assumir el càrrec a Mèxic el 1940. En començar la Segona Guerra Mundial, molts catalans exiliats van lluitar a favor dels aliats amb l'esperança que, un cop guanyada la guerra, els aliats intervindrien a la Península per enderrocar Franco i restaurar la República.
• A l'interior del país, les principals organitzacions opositores al règim, tant obreres (CNT, POUM, PSUC) com catalanistes (ERC), es van reorganitzar i van establir comitès de lluita en la clandestinitat, sovint dirigits des de l'exili. Van aparèixer noves organitzacions, com el Front Nacional de Catalunya (FNC) o el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, creat per coordinar l'activitat clandestina a Catalunya i les activitats del Govern de la Generalitat a l'exili.
• A les ciutats, entre el 1945 i el 1947, va aparèixer de manera espontània un moviment de reivindicacions obreres. Va ser important la vaga general a Manresa, el gener del 1946, exigint millores en els salaris i en el proveïment de productes de primera necessitat.