Franquisme: Evolució Política i Econòmica (1939-1973)

El Franquisme: Evolució Política i Econòmica (1939-1973)

1. La Fase Totalitària (1939-1959)

La primera fase del franquisme es va caracteritzar per un fort retrocés econòmic, un totalitarisme polític i una gran duresa en la repressió.

La dictadura es va dotar de dues noves institucions per a mostrar una imatge més representativa del règim: les Corts, reunides per primera vegada el 1943, i el Fuero de los Españoles, promulgat el 17 de juliol de 1945. Les Corts constaven de 424 procuradors: la meitat eren designats directament o indirectament pel cap de l'Estat, i l'altra meitat per altes jerarquies properes a Franco. Les Corts no controlaven l'acció de govern, i Franco es reservava la facultat d'elaborar i sancionar directament les lleis. De fet, no era un parlament democràtic, sinó una reunió d'addictes a Franco, sense gaire poder. El Fuero de los Españoles era una declaració dels drets dels espanyols, una mena de succedani de constitució.

En un context d'aïllament internacional, Franco va prendre algunes mesures per a millorar la imatge del règim, com l'eliminació de la salutació feixista i la promulgació de la Ley de Sucesión el 1947, amb la qual es pretenia esborrar la imatge feixista més visible del règim: la dictadura personal. La llei deia que Espanya era un regne, però el cap de l'Estat era Franco a perpetuïtat. El 1948 va aconseguir que el net d'Alfons XIII, el príncep Joan Carles, s'eduqués a Espanya sota la seva tutela.

Després de l'entrada d'Espanya a l'ONU el 1958, es va promulgar la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional. En aquesta llei, la família, el municipi i el sindicat eren els únics sistemes de participació política i tothom qui accedís a un càrrec públic havia de jurar-los.

En l'evolució econòmica d'aquests anys, després de la Guerra Civil va haver-hi un descens important de la producció agrícola i industrial i una caiguda de la renda nacional. No és tan lògic que aquesta època d'estancament i depressió econòmica continués durant quasi vint anys. Així, entre el 1939 i el 1954, la majoria de la població espanyola va treballar més que abans de la guerra, però les condicions laborals eren pitjors, i el nivell de vida més baix. Tots els testimonis de la dècada de 1940 recorden aquella època com el temps de les restriccions elèctriques, la fam, la misèria i l'estraperlo, o comerç il·legal d'articles de consum que es venien en el mercat negre, a vegades amb la connivència del govern.

La política econòmica d'aquests primers anys es podria definir amb els conceptes d'autarquia i aïllament. La política autàrquica propugnava l'autosuficiència del país, limitant al màxim la seva dependència de l'exterior. Aquesta política anava de la mà d'un fort intervencionisme estatal, pel qual es regulava el comerç exterior i es protegia la indústria nacional davant de l'estrangera. Aquest proteccionisme va crear una indústria dèbil, incapaç de competir amb l'exterior. En el marc d'aquesta política autàrquica, el 1941 es va crear l'INI (Institut Nacional d'Indústria), amb la finalitat que l'Estat fabriqués tots els productes necessaris que l'empresa privada no estava en condicions de produir.

Però no tothom va patir de la mateixa forma els efectes de la depressió econòmica. A més de les persones dedicades a l'estraperlo i els funcionaris corruptes, molts empresaris es van beneficiar de la pau social imposada pel règim gràcies a l'abolició dels sindicats o a la prohibició del dret de vaga. En aquestes condicions, la classe treballadora va veure com baixaven els salaris, inclús al nivell de 1913, tot i que els preus augmentaven constantment. L'època de l'autarquia va suposar un augment de les desigualtats socials, un empobriment general de la majoria de la població, una administració pública corrupta i una manca d'estímul industrial.

A partir de 1951, amb el canvi de les relacions internacionals, va acabar l'autarquia i Espanya es va incorporar a la situació internacional. Els Estats Units, a canvi de les bases militars, van aportar crèdits i matèries primeres. A més a més, a Europa es vivia en els anys cinquanta una època de prosperitat i reconstrucció, i necessitava mà d'obra abundant i mercats pels seus capitals. Es van obrir les fronteres a l'emigració i va començar també l'arribada de turistes que buscaven preus baixos i sol. Això va permetre un creixement econòmic moderat. Però aquest creixement no va ser equilibrat perquè augmentava la inflació en augmentar els salaris, i amb ells, els preus.

Políticament, a remolc de tots aquests canvis, el general Franco va canviar quasi tot el govern el juny de 1951. El nou govern es caracteritzava per la combinació de falangistes i catòlics, i per personalitats no tan autoritàries com Ruiz Jiménez en el Ministeri d'Educació. Els falangistes mantenien parcel·les de poder, amb Girón com a ministre de Treball, i també els militars amb Carrero Blanco.

2. La Fase Tecnocràtica (1959-1969)

L'Expansió Econòmica (1959-1973)

Per a afrontar la modernització d'Espanya era necessària una renovació política del règim. L'antiga ideologia del nacionalsindicalisme començava a quedar obsoleta. En el govern van entrar noves generacions de polítics, els anomenats tecnòcrates, que eren persones de formació econòmica rigorosa que es van incorporar al govern franquista a partir de 1957. Molts d'ells pertanyien a l'Opus Dei. El català López Rodó va ser un dels més destacats. Els tecnòcrates van desplaçar els falangistes, carlins i tradicionalistes i li van donar al règim una nova orientació. La pèrdua d'influència dels falangistes va suposar la substitució de la Falange com a partit únic per una nova formació política que agrupava tots els col·laboradors del règim: el Movimiento Nacional.

El nou govern va redactar la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), que deia que la forma política de l'Estat espanyol era la "monarquia tradicional, catòlica, social i representativa". Amb aquesta llei el règim s'allunyava de la ideologia feixista. També es va aprovar el 1966 la Ley Orgánica del Estado. Aquesta llei caracteritzava el règim polític espanyol com una democràcia orgànica, que parodiava una democràcia, que era "inorgànica", és a dir, sustentada en els partits polítics, les eleccions lliures i els drets individuals. D'altra banda, la continuïtat del sistema després de la mort de Franco s'assegurava, el 1969, en designar el príncep Joan Carles com a successor de Franco amb el títol de rei.

L'obertura es va manifestar també amb l'aprovació el 1966 de la Ley de Prensa, per Manuel Fraga Iribarne. Aquesta llei permetia per primera vegada la llibertat d'expressió, tot i que amb molts controls i precaucions. També es va aprovar la Ley de Libertad Religiosa el 1967, que tolerava el culte privat i públic d'altres religions.

En el terreny sindical, l'obertura es va manifestar amb la Ley Sindical el 1971, per la qual els sindicats continuaven sota control governamental, però es reconeixia implícitament un moviment obrer cada cop més fort, que no s'acontentava amb l'estret marc del sindicalisme vertical.

Paral·lelament a la reforma institucional, el nou govern tecnòcrata es va encarregar d'iniciar una nova orientació econòmica que permetés l'entrada d'Espanya dintre del model europeu. Es va crear el Pla d'Estabilització, que modificava l'autarquia i introduïa Espanya en un model econòmic capitalista clàssic. Tot i que inicialment no va donar el resultat esperat, a partir de 1961 va començar una etapa d'expansió econòmica, espectacular a partir de 1963. Durant la dècada dels anys 60 el producte industrial va créixer prop del 160% i la renda per càpita es va multiplicar per vuit. Espanya es va industrialitzar i les raons van ser:

• El turisme. Afavorit per la situació econòmica europea i la forta devaluació de la pesseta provocada pel Pla d'Estabilització.
• Inversions de capital estranger. Afavorides perquè la dictadura reprimia el moviment obrer, sense dret a la vaga, i amb una mà d'obra més barata que a l'estranger. A més a més, les empreses estrangeres no havien de pagar impostos.
• Plans de desenvolupament, impulsats pel govern franquista. Aquests plans consistien a invertir diners estatals per a condicionar espais que es dotaven d'infraestructures: carreteres, aigua, per a instal·lar indústries. Es van denominar polígons industrials o polos de desarrollo. El sòl d'aquests polígons era relativament barat, amb la qual cosa s'estimulava la inversió pròpia i l'estrangera per a establir indústries.