El Franquisme a Espanya: Dictadura, Autarquia i Transició Democràtica

QUÈ VA SER EL FRANQUISME? La dictadura de Franco Franco va imposar una dictadura entre el 1939 i el 1975:

• Va concentrar tots els poders de l'Estat i els va exercir de manera personalista. No hi havia constitució i les Corts eren consultives.

• Es van prohibir els partits polítics i els sindicats. Només es va autoritzar el partit únic de la Falange.

• Es van suprimir els drets i les llibertats, i els enemics del règim van ser perseguits de manera sistemàtica.

• Es van abolir els estatuts d'autonomia de Catalunya i el País Basc.

Les bases ideològiques El franquisme va assumir trets del feixisme d'Itàlia i Alemanya. Va ser favorable a les potències de l'Eix durant la Segona Guerra Mundial, i va mantenir reunions amb Hitler i amb Mussolini. Després de la guerra, el règim va introduir canvis per donar una nova imatge política, però va quedar aïllat internacionalment. Els suports del règim

El règim va tenir el suport de l'exèrcit, l'Església (que va controlar els continguts de l’ensenyament i va marcar les normes de conducta de la societat), la Falange (que el dictador va utilitzar per refermar el seu poder personal i per mobilitzar la població ideològicament i políticament, sobretot al principi) i els terratinents i grans empresaris.

Control i propaganda El règim de Franco va controlar la societat per mitjà de l’educació, la censura i la propaganda:

• El Frente de Juventudes tenia com a tasca inculcar als nens, nenes i joves, l’amor a la pàtria i als valors de la religió, i el passat imperial.
• La Sección Femenina es va encarregar d’educar les dones per mitjà del servei social obligatori.
• El Sindicato Español Universitario tenia com a funció controlar les activitats dels estudiants dins i fora de l’universitat.
• L’Organización Sindical Española, el Sindicat Vertical, integrava tant l’empresariat com els treballadors/es de diferents sectors.

L’ÈPOCA DE L'AUTARQUIA El 1939, l’economia espanyola estava enfonsada i el govern va imposar una política econòmica intervencionista i autàrquica que tenia com a objectiu ser autosuficient amb els recursos nacionals. L’acció dels governs es va centrar en els aspectes següents:

- La intervenció i el control de totes les activitats econòmiques va provocar desabastament de productes bàsics. El govern va imposar les cartilles de racionament.

- La necessitat de trobar més aliments per sobreviure va originar la formació d’un mercat negre o estraperlo. - La creació del Instituto Nacional de Industria, amb la finalitat de fomentar la indústria nacional. - L’inici del Servicio Nacional del Trigo, per controlar la producció i la distribució d’aquest cereal, l’escassetat del qual va provocar anys de fam. - L’impuls a la construcció d’embassaments.

Les conseqüències de l’autarquia - Va endarrerir la recuperació econòmica. - Va provocar restriccions en els serveis i desabastament de productes de primera necessitat. Van ser anys de fam i de misèria. La gana i les malalties que se’n derivaven van provocar moltes morts.

EL FINAL DE LA DICTADURA

La reorganització de l’oposició Des dels anys 60 es va organitzar l’oposició política al règim (PCE, PSOE, Junta Democràtica d’Espanya, etc.). A més, hi va haver altres formes d’oposició:

- El moviment veïnal, que reclamava millores als barris. - El moviment estudiantil. - El món artístic i intel·lectual també va expressar públicament el rebuig al franquisme. - El moviment sindical, liderat per les Comissions Obreres, que s’havien creat feia poc. - L’oposició violenta (atemptats i assassinats).

La crisi del règim i el final del franquisme L'assassinat del cap del govern nomenat per Franco, Carrero Blanco, la crisi del petroli que va reduir el turisme internacional i la recepció de divises enviades per les persones que havien emigrat, la crisi econòmica que va fomentar el descontentament i l’augment de les vagues i l’oposició creixent de les forces antifranquistes, van pressionar el govern, que va augmentar la repressió. El general Franco va morir el 20 de novembre de 1975.

L’ÈPOCA DEL DESARROLLISME

Noves relacions internacionals La situació internacional d'Espanya va canviar amb la Guerra Freda, ja que el règim era anticomunista, i l'aïllament es va suavitzar. La posició d’Espanya i del règim es va refermar amb la signatura, el 1953, del concordat amb la Santa Seu i dels pactes de Madrid. Espanya va ser admesa a l’ONU el 1955.

Anys 50: gir polític i econòmic La Falange va perdre influència. Franco es va esforçar a presentar el règim com una democràcia orgànica. Al principi dels anys cinquanta hi va haver vagues a Madrid, Catalunya, Astúries i el País Basc, seguides de disturbis estudiantils el 1956. Al final de la dècada del 1950 van arribar al govern persones vinculades a la institució catòlica Opus Dei, que van aplicar criteris tècnics per desenvolupar l’economia espanyola. El 1959 es va aprovar el Pla d’estabilització, que posava fi a l’autarquia i recollia diverses mesures econòmiques que apropaven l’economia espanyola al sistema capitalista.

El desenvolupament econòmic El desenvolupament econòmic va ser causat per:

• El creixement de la indústria i la seva modernització.
• La modernització de l’agricultura.
• Les elevades inversions estrangeres.
• L’arribada de divises.
• El turisme.

Anys 60: canvis socials El creixement econòmic va provocar grans desequilibris i va afavorir l’èxode rural. L’economia espanyola no va poder satisfer la demanda d’ocupació de la població migrant, de manera que dos milions de persones es van veure obligades a emigrar a països com Suïssa, Alemanya i França. Als extraradis de les ciutats van proliferar barris dormitori amb molt pocs serveis, i els barris de barraques es van multiplicar. Els canvis econòmics van facilitar canvis socials importants. La millora de les condicions econòmiques i sanitàries va permetre l’augment de la natalitat i una esperança de vida més alta. En el terreny polític hi va haver un cert oberturisme, amb l’aprovació de la Llei de premsa i impremta (1966). El 1969, Franco va designar Joan Carles de Borbó com a successor seu a títol de rei.

EL COMENÇAMENT DE LA TRANSICIÓ

De la mort de Franco a l’inici de la Transició Joan Carles I va assumir la prefectura de l’Estat i el 1976 va nomenar com a cap de govern Adolfo Suárez, que va impulsar la Llei per a la reforma política (1976), va amnistiar els presos polítics, va legalitzar els partits i va convocar eleccions. Aquest procés es va desenvolupar en una situació molt tensa per la crisi econòmica, els atemptats terroristes i el malestar de l’exèrcit.

Primeres eleccions democràtiques i política del consens Les eleccions del juny del 1977 van ser les primeres eleccions legislatives lliures des del 1936. Les va guanyar la Unión de Centro Democrático (UCD), liderada per Adolfo Suárez. El nou govern va haver de practicar la política del consens. La crisi econòmica iniciada el 1973 es va agreujar els primers anys de la Transició. El govern va proposar a partits i sindicats buscar solucions conjuntes que es van concretar en els Pactes de la Moncloa, signats l’octubre del 1977. Les Corts es van centrar a elaborar una constitució democràtica pactada entre tots els partits polítics. Va ser aprovada en referèndum el desembre del 1978. El títol VIII de la Constitució regulava l’organització territorial de l’Estat, per la qual cosa tots els territoris que ho desitgessin es podien convertir en comunitats autònomes.

ELS ÚLTIMS ANYS DE LA TRANSICIÓ

Ascens i crisi de la UCD i la dimissió d’Adolfo Suárez Les eleccions del 1979: La UCD va revalidar el triomf, però va tenir dificultats de govern per la crisi econòmica, el terrorisme i la pèrdua de lideratge del president Suárez. Aquesta situació va alarmar diversos sectors. Suárez va dimitir el 29 de gener del 1981 perquè sentia falta de suport d’alguns sectors del seu partit i pèrdua de confiança del rei, i el va succeir Leopoldo Calvo Sotelo.

El cop d’estat fallit del 23-F Des del 1977, alguns sectors civils, militars i policials s'oposaven a la democràcia. El 23 de febrer del 1981 hi va haver un cop d'estat, quan el tinent coronel Antonio Tejero i un grup de guàrdies civils van assaltar el Congrés dels Diputats durant la investidura de Calvo Sotelo com a president. El cop va fracassar per la descoordinació dels colpistes, l'actuació del rei i la falta de suport dels partits polítics i de la població.

Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern Durant el seu govern, Espanya es va incorporar parcialment a l’OTAN i es van aprovar les lleis del divorci i la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic. La desintegració de la UCD va deixar el president Calvo Sotelo sense partit i sense suports polítics, de manera que es va veure obligat a dissoldre les Corts i convocar eleccions legislatives per al 28 d’octubre del 1982.