El Franquisme a Espanya i Catalunya: Repressió, Economia i Transició

El Franquisme a Catalunya

Durant el règim franquista a Catalunya, la repressió va ser àmplia i profunda. Quan Franco va conquerir Catalunya, va abolir l'autogovern i va promoure una política destinada a erradicar la identitat catalana, imposant una cultura espanyola uniforme. El suport principal al règim franquista a Catalunya provenia dels sectors industrials, grans propietaris, comerciants i financers.

Malgrat això, la participació catalana a la Falange era limitada, amb càrrecs importants assignats pel poder central, preferentment a persones no catalanes. Tot i això, els càrrecs locals eren majoritàriament ocupats per catalans afins al règim, com excombatents, falangistes i membres de la Lliga Catalana.

La repressió durant el franquisme a Catalunya va ser intensa, amb l'execució de molts catalans destacats, com Lluís Companys i Joan Peiró, i la persecució de milers més, que van ser jutjats i exiliats. A més, es va depurar el personal de les administracions públiques i privades, i es van confiscar les propietats de persones considerades contràries al règim.

La política franquista va intentar esborrar la identitat catalana, imposant el castellà com a única llengua oficial i prohibint el català en l'àmbit públic, així com prohibint manifestacions i institucions culturals catalanes. Tot i aquesta repressió, va sorgir una reacció cultural i cívica, amb un creixent activisme per mantenir la llengua i la cultura catalanes, identificant el catalanisme amb l'antifranquisme.

Espanya i la No-Intervenció a la 2a Guerra Mundial

Entrevista d'Hendaia (1940)

Els franquistes van divulgar que l'habilitat de Franco a la trobada amb Hitler en territori francès va fer que Espanya no entrés en guerra i se salvés de mals més grans. En canvi, la documentació alemanya reflecteix que fou Hitler qui no va acceptar les ambicions territorials de Franco: Gibraltar, el Marroc francès i part d'Algèria (zona d'Orà).

Als seus inicis, Espanya es va declarar neutral, però després de la victòria alemanya sobre França va declarar la no-bel·ligerància amb el suport diplomàtic i econòmic a l'Eix (règims feixistes). Franco es va entrevistar amb Hitler i Mussolini per separat per possibilitar la integració d'Espanya a la guerra. Com a resultat, es va crear la División Azul, un grup de voluntaris espanyols que van donar suport a les tropes alemanyes, ajudats per material espanyol. Quan la guerra va començar a decaure per als feixistes, els americans i britànics van pressionar Franco perquè es distanciés de l'Eix, la qual cosa va fer tornar Espanya a la neutralitat.

Consolidació del Franquisme (1939-1951)

Necessitat d'un Canvi d'Imatge

Amb la derrota d'Alemanya (1945), el franquisme va haver de distanciar-se del feixisme per perviure. El discurs oficial va presentar el règim com a catòlic conservador i anticomunista, amb l'objectiu final d'evolucionar cap a una monarquia. Aquesta etapa va comportar la marginació del falangisme més radical.

Anys del Boicot Internacional (1945-1947)

La postguerra va suposar una etapa d'aïllament i rebuig internacional pel franquisme. La seva persistència va tenir un cost econòmic i polític enorme, ja que no va rebre ajudes econòmiques: no es va poder beneficiar del pla d'ajuda nord-americà (Pla Marshall), iniciat el juny del 1947, i també va ser exclòs de la nova aliança defensiva occidental (l'OTAN).

La Guerra Freda i el Franquisme

A partir del 1947, es van configurar dos blocs antagònics, l'URSS i els EUA, marcant el començament de la Guerra Freda, la qual va alterar la situació internacional. Els EUA i els països occidentals, necessitant un bon aliat contra el comunisme, van pressionar el règim franquista per democratitzar el sistema polític. Això va conduir a una progressiva acceptació internacional del règim. La Guerra Freda va normalitzar les relacions internacionals d'Espanya a partir del 1950, amb l'admissió en diferents organismes internacionals. El reconeixement internacional definitiu es va donar el 1953 amb els acords amb els EUA i el concordat amb la Santa Seu. Aquests acords consideraven aspectes defensius i econòmics, atorgant als EUA el dret d'utilitzar instal·lacions militars a canvi de material bèl·lic i ajuda econòmica. Així, Franco va obtenir el suport polític dels EUA, assegurant la continuïtat del règim i una acceptació progressiva a nivell internacional.

Institucionalització del Règim Franquista

Es van elaborar les Lleis Fonamentals, per tal de dotar el règim de legalitat jurídica, tot i que no tenien res a veure amb una constitució democràtica:

• El Fuero del Trabajo (1938): regulava les relacions laborals i establia els principis del nacional-sindicalisme.
• Ley Constitutiva de las Cortes (1942): creava les Corts com a òrgan legislador supeditat a la funció sancionadora del"Caudill".
• El Fuero de los Españoles (1945): conjunt de drets i deures dels espanyols. No hi havia cap garantia d'exercir-ne els drets.
• Ley del Referéndum Nacional (1945): el cap d'estat podia sotmetre a consulta popular qüestions que considerés oportunes.
• Ley de Sucesión (1947): establia Espanya com un regne i preveia la monarquia com a successora del franquisme.
• Ley de Principios del Movimiento (1958): actualitzava els principis rectors de l'Estat. Tots els funcionaris públics estaven obligats a jurar els principis del Movimiento abans de prendre possessió.

Política Econòmica: L'Autarquia

Un dels objectius inicials del franquisme va ser aconseguir autosuficiència econòmica (autarquia). Aquesta política pretenia aïllar el país de l'exterior i substituir el lliure mercat amb la intervenció estatal en l'economia. Tres àmbits d'actuació de la política autàrquica:

1. La regulació del comerç exterior, va ser assumida per l'Estat, que va limitar les importacions als productes essencials. Això va provocar un encariment dels productes que necessitaven ser importats, com el petroli, i una escassetat dels béns de consum.
2. Foment de la indústria, especialment la d'interès estratègic, per garantir la independència militar i política. Fundació de l'INI el 1941 per impulsar la nova política industrial. Creació d'empreses públiques i prioritat a les inversions en sectors de defensa militar. A Catalunya, fundació de la hidroelèctrica Enher, nacionalització de la Hispano-Suiza, convertida en Pegaso, i creació de SEAT.
3. La regulació estatal del comerç i dels preus va impactar principalment en el sector agrari. Els preus oficials baixos dels productes bàsics van resultar en una disminució de la producció, especialment de cereals, llegums, vi, oli i patates.

El resultat de la política autàrquica va ser un estancament econòmic caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior i per una disminució del nivell de vida.

Racionament, Mercat Negre i Estraperlo

La rigidesa de la regulació econòmica implicava el control del mercat per part de l'Estat. Els agricultors estaven obligats a vendre tota la seva producció a preus regulats. Això va provocar escassetat d'aliments i el racionament dels productes essencials, distribuïts mitjançant cartilles de racionament entre 1939 i 1952. La taxació dels aliments per sota del seu valor real va provocar que molts productors optessin per vendre en el mercat negre a preus molt més alts (estraperlo), obtenint més benefici. Aquest mercat il·legal afectava aliments, matèries primeres i productes industrials, i només podia funcionar amb la tolerància i la corrupció de diverses autoritats.

Condicions de Vida i Treball Dures

Durant la dècada de 1940 hi va haver una reducció dels salaris, escassetat de productes i un augment dels preus. Van ser anys de fam i de misèria i el nivell de vida de la població va disminuir com a conseqüència de la inflació i dels salaris baixos. Es va obligar a més treballadors a fer jornades de treball de 12 a 14 hores al dia, o a fer més d'una feina alhora. La fam va afectar a més població i va provocar el sorgiment de malalties com la tuberculosi, que va donar lloc a l'augment de la mortalitat, sobretot la infantil. La misèria també es va manifestar en la manca d'habitatges dignes.

Reconeixement Internacional (1951-1959)

Necessitat de Reorientació Econòmica

Entre l'any 1956 i 1958 hi va haver protestes a les principals indústries. Les reclamacions salarials van provocar un moviment vaguístic en empreses metal·lúrgiques i químiques. El 1957, Franco va fer una altra remodelació del govern, va promocionar més els catòlics. Hi van entrar com a ministres els anomenats tecnòcrates, que procedien de l'Opus Dei i van ocupar llocs decisius en la direcció econòmica del país, amb la intenció de procedir a una liberalització econòmica i a l'obertura comercial a l'exterior per tal de salvar l'Estat, a punt de fer fallida.

La Ley de Principios del Movimiento Nacional

Una de les primeres actuacions del nou govern de Franco va ser la promulgació de la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), que actualitzava els principis del règim sense alterar-ne el caràcter dictatorial. Tots els funcionaris públics estaven obligats a jurar aquests principis abans de prendre possessió del càrrec.

Franquisme: Creixement Econòmic (1959-1975)

Una Nova Elit Dirigent

A finals de la dècada de 1950 el govern espanyol va experimentar canvis significatius amb l'arribada de tecnòcrates (Opus Dei), interessats en una política econòmica que apropés Espanya a Europa per afavorir el seu desenvolupament industrial. Aquests ministres van aportar criteris més tècnics i modernitzadors que van impulsar la reorientació del règim franquista. Al mateix temps, la Falange va anar perdent protagonisme al règim en favor del Movimiento Nacional, mentre també s'establien noves lleis. Es va dissenyar una nova legislació que definia el sistema polític espanyol com una"democràcia orgànic" (crear institucions i lleis que tenien una aparença democràtica, però en realitat eren una falsa democràcia). Finalment, per garantir la continuïtat del règim de Franco, les Corts franquistes van acceptar el príncep Joan Carles de Borbó com a successor del cap d'Estat amb el títol de rei el 1969.

A partir del 1957, els nous governs van abandonar l'autarquia i van iniciar un procés de liberalització econòmica i obertura a l'economia europea. Per això, es va implementar el Pla d'Estabilització (1959) per substituir una economia tancada per una economia liberalitzada integrada als mercats internacionals, i reduir la inflació i el dèficit públic. Per exemple, l'eliminació dels obstacles al comerç exterior o la devaluació de la pesseta. A més, el govern també va establir els Plans de Desenvolupament (1964-1975), per fomentar el desenvolupament industrial i reduir els desequilibris entre les diferents regions espanyoles.

Entre el 1959 i 1973, Espanya va experimentar un notable creixement econòmic amb un fort impuls a la indústria, que va renovar els seus béns d'equip, va adoptar noves tecnologies i va augmentar la seva producció i productivitat. Aquest auge econòmic, impulsat sobretot per una favorable situació econòmica a Europa, va suposar: creixement industrial, renovació agrícola, un gran desenvolupament del turisme de sol i platja i un notable augment del comerç exterior. Com a resultat d'aquest procés, la renda nacional va incrementar, alhora que va millorar el nivell de vida amb l'augment del poder adquisitiu i dels salaris.

Un Creixement Desequilibrat

La vinculació a l'economia de l'Europa occidental va ser una de les claus del desenvolupament econòmic de la dècada de 1960, ja que va permetre exportar els productes agraris i industrials. Aquest creixement va donar lloc a una economia més dependent, perquè gran part del capital i la tecnologia provenien de l'estranger. Per tant, l'economia espanyola resultava poc competitiva i era més dependent de l'estranger amb grans desequilibris en el territori i concentrada en activitats que requerien mà d'obra amb poc contingut tecnològic.

Modernització de la Societat Espanyola

Els Canvis Demogràfics

Com es va produir un augment de la natalitat i una disminució de la mortalitat per la millora de les condicions de vida, la població espanyola va tenir un fort augment a la dècada de 1960. A Catalunya, el component més important d'aquest creixement demogràfic va ser l'arribada d'un gran nombre d'immigrants procedents de zones rurals peninsulars. Prop de 2 milions d'espanyols van emigrar a Europa i gairebé 4 milions es van desplaçar a l'interior del país, des de les regions agrícoles cap als nuclis industrials per prosperar i buscar oportunitats de treball. Els moviments interiors van ser dels pobles a les ciutats, normalment a les capitals de província properes (Lleida), o cap als pols industrials d'Espanya, que en aquells moments eren Barcelona, la zona de Biscaia (centrada en Bilbao) i Madrid. Les persones marxaven perquè aquests pols tenien més activitat econòmica i destacava la indústria i els serveis. Madrid va començar a ser important en l'àmbit industrial, a Barcelona destacava la indústria tèxtil, metal·lúrgica i química, i a Biscaia la siderúrgica. Per tant, Andalusia (Jaén, Granada, Còrdova, Cadis i Almeria) va anar perdent població perquè les persones van marxar cap a Madrid, Barcelona i ciutats properes (Saragossa, Tarragona, Biscaia i les Balears pel turisme de sol i platja). Uns 2 milions d'espanyols també van emigrar a l'estranger, cap a països que necessitaven mà d'obra, com ara Suïssa.

Reformes Educatives i Socials

El franquisme va saber interpretar els canvis socials i va elaborar una legislació social i educativa més adaptada a la nova realitat. La nova orientació política i econòmica del règim franquista es va reflectir en algunes lleis que van millorar el nivell de benestar de la societat espanyola, dues d'aquestes lleis són:

• La Llei de Premsa (1966), que va suprimir la censura prèvia.
• La Llei General d'Educació (1970), que va establir l'ensenyament obligatori fins als 14 anys.

Els Darrers Anys del Franquisme

Durant els darrers anys del règim franquista, es va observar una divisió entre els immobilistes i els oberturistes. L'assassinat de l'almirall Carrero Blanco el 1973 va accentuar aquesta divisió. Malgrat els intents d'obertura política amb el govern d'Arias Navarro el 1974, les reformes van ser limitades. La violència dels grups antifranquistes, com ETA, el FRAP i els GRAPO, va augmentar, i el règim va respondre amb repressió, incloent l'execució de Salvador Puig Antich. Paral·lelament, van sorgir moviments i plataformes que exigien democratització i amnistia. La mort de Franco el 1975 va posar fi al seu règim autoritari.

Després de la mort de Franco, Joan Carles I va ascendir al tron, marcant el començament de la transició a la democràcia. Amb la incapacitat del govern d'Arias Navarro per dur a terme reformes, Adolfo Suárez va ser nomenat president el 1976. Suárez, un polític oberturista, va iniciar un camí legal per desmantellar el franquisme, buscant el suport de l'oposició. Aquest esforç va culminar amb l'aprovació de la Llei per a la Reforma Política el 1976 i les primeres eleccions lliures el juny del 1977 (guanyades pel partit encapçalat per Adolfo Suárez).