El Franquisme: Dictadura, Repressió i Canvis a Espanya (1939-1975)

El Franquisme: Dictadura, Repressió i Canvis a Espanya (1939-1975)

El franquisme va néixer com una dictadura que va consolidar els poders absoluts de Franco, va confirmar el caràcter antidemocràtic de les institucions i va continuar la repressió dels vençuts practicada durant la Guerra Civil.

1. Les Bases Ideològiques del Franquisme

Característiques del franquisme

El franquisme va instituir un Estat legitimat només per la Guerra Civil i caracteritzat per un autoritarisme extremat. Els seus trets més rellevants van ser:

• Totalitarisme: El franquisme va ser una dictadura inspirada en el model feixista italià i alemany. Es va suprimir la Constitució de 1931 i, amb això, totes les garanties individuals i col·lectives, es va clausurar el Parlament i es van prohibir tots els partits polítics i sindicats. Només es va permetre l’existència d’un partit únic i d’un únic sindicat oficial.
• Cabdillisme: Franco, investit amb el títol de Cabdill d’Espanya, era el cap de l’Estat i, durant molts anys, va ser també el president del govern. A més, era Generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional del partit.
• Concepció unitarista i centralista de l’Estat: el franquisme va abolir els estatuts d’autonomia i va fomentar l’espanyolització de la població dels territoris influïts pels nacionalismes català, basc i gallec.
• Repressió a l’oposició: es va iniciar amb la persecució de tots els simpatitzants amb la causa republicana i va continuar durant tot el franquisme d’una manera constant i planificada.
• Control dels mitjans de comunicació: que estaven sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com a aparell de propaganda franquista.

Els Pilars del Règim

Els tres grans pilars institucionals de la dictadura de Franco van ser l’exèrcit, el partit únic i l’Església Catòlica.

• L’exèrcit va ser el suport més destacat del règim i va participar activament en el poder, ja que una bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera.
• El partit únic, anomenat Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), es va encarregar de proveir el règim de bases ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i de subministrar una bona part dels càrrecs de l’administració. A més, comptava amb quatre organitzacions de masses:
  • Frente de Juventudes.
  • Sección Femenina.
  • Sindicato Español Universitario (SEU).
  • Central Nacional Sindicalista (CNS).
• L’Església Catòlica va tenir un paper destacat en la legitimació i la construcció del règim franquista, que es definia com un Estat confessional catòlic. A canvi d’aquest suport, l’any 1939 va sorgir el pressupost del culte i clergat, controlant el sistema educatiu, els valors morals, etc. inculcats a la societat espanyola.

Els Suports Socials

• Suport de les elits econòmiques i socials (terratinents, empresaris, financers, comerciants, professionals, liberals...).
• Suport dels propietaris agrícoles petits i mitjans del nord d’Espanya, que havien fet costat a la insurrecció.
• El trauma de la guerra va convertir la classe mitjana en majoritàriament passiva i apolítica, a l'igual que els sectors populars (es consideraven perdedors de la guerra; la seva por, la repressió...) això va portar a la passivitat política.

Lleis Fonamentals

L'Estat franquista, mancat d'un text constitucional únic, es regeix per un conjunt de lleis que es van promulgant al llarg dels anys i s'adapten al canvi dels temps, conegudes com a Lleis Fonamentals. Aquestes lleis fonamentals del règim franquista són set:

• El Fur del Treball (1938): promulgat durant la guerra, recull uns principis laborals generals inspirats en la Falange.
• La Llei de Corts (1942): crea les Corts franquistes, formades per procuradors addictes al règim, amb escasses atribucions; només aproven les lleis.
• El Fur dels Espanyols (1945): reconeix, formalment almenys, els drets essencials recollits en qualsevol constitució, sempre que el seu exercici no fos contra el règim franquista; entre els deures està la lleialtat al Cap de l'Estat.
• La Llei de Referèndum Nacional (1945): permet al Cap de l'Estat sotmetre a consulta els projectes de llei elaborats per les Corts.
• Llei de Successió a la Prefectura de l'Estat (1947): defineix Espanya com un Estat catòlic, social i representatiu, que es constitueix en regne; Franco tindrà el poder vitalici i podrà designar el seu successor, que ho serà a títol de rei; es creen dues institucions, el Consell de Regència (que facilitaria la successió a la mort de Franco) i el Consell del Regne, que tenia funció consultiva.
• La Llei de Principis Fonamentals del Moviment Nacional (1958): defineix el règim com una "monarquia tradicional, catòlica, social i representativa".
• La Llei Orgànica de l'Estat (1966): dissenya les línies generals de com serà Espanya a la mort de Franco.

2. Les Etapes Polítiques del Franquisme

La Fase Totalitària (1939-1959)

Entre 1939 i 1945 és un règim polític de tipus totalitari: el franquisme s'institucionalitza sota la influència dels totalitarismes feixistes d'Alemanya i Itàlia. Són anys de gran protagonisme dels falangistes i dels militars; Ramón Serrano Suñer és la figura més rellevant del règim. Franco és el Cabdill, líder indiscutit, tots els càrrecs de l'administració de l'Estat han de jurar-li fidelitat. Concentra tots els poders de l'Estat; les Corts tenen escasses atribucions, serveixen per a aprovar les lleis i estan compostes per procuradors addictes al règim. Franco lidera l'únic partit o moviment, FET y de las JONS. Hi ha una única organització sindical, i una organització juvenil (el Frente de Juventudes).

Són anys de forta repressió contra tots els que havien lluitat contra les tropes nacionals, contra tota persona la trajectòria personal o professional de la qual estigués allunyada de la ideologia franquista. Republicans, comunistes, socialistes, anarquistes, nacionalistes són fortament perseguits. S'aproven lleis específiques repressores (Llei de Repressió contra la Maçoneria i el Comunisme i la Llei de Seguretat de l'Estat). Milers de persones són depurades, moltes són empresonades, condemnades a mort, o perden els seus treballs. La repressió és especialment dura amb docents i funcionaris. L'exili, mitjà d'escapar a aquesta repressió, és una realitat també duríssima per a molts.

L'actitud d'Espanya davant la II Guerra Mundial

Malgrat les simpaties cap als països de l'Eix Roma-Berlín, Espanya es manté primer com a neutral i després com a "no bel·ligerant" (no entra a la guerra però simpatitza amb les potències de l'Eix), tornant novament a la neutralitat quan veu que Alemanya comença a retrocedir davant els aliats. Espanya facilita serveis a Alemanya, d'espionatge, d'avituallament (queviures, recursos minerals), mà d'obra, homes (la División Azul).

Entre 1945 i 1951 el règim de Franco està aïllat internacionalment

És un període de grans dificultats econòmiques i polítiques. La victòria aliada fa perillar la supervivència del règim franquista. Espanya pateix l'aïllament internacional, queda exclosa de les ajudes del Pla Marshall per a la reconstrucció de diversos països europeus, només rep ajuda d'alguns països com Argentina, no es permet la seva entrada a l'ONU, que recomana retirar els ambaixadors. En aquests anys augmenta la influència dels catòlics en els governs de Franco (propagandistes catòlics) enfront dels falangistes; s'inicia el nacionalcatolicisme. El règim impulsa canvis institucionals per a atreure el favor de l'opinió pública internacional, demostrant que Espanya no és un país feixista.

Entre 1951 i 1959 el règim franquista surt de l'aïllament i es consolida

Els enfrontaments entre els EUA i l'URSS (la guerra freda) permeten al franquisme sortir de l'aïllament i ser reconegut internacionalment. Comencen a tornar els ambaixadors a Madrid (1951). Espanya ingressa en els organismes internacionals (OMS, UNESCO, OIT), i per fi entra a formar part de l'ONU (1955). Arriba l'ajuda nord-americana en forma de cooperació econòmica i militar amb els EUA (Pacte de Madrid, 1953); els americans aconsegueixen facilitats per a instal·lar bases militars de sobirania conjunta a canvi d'ajuda militar i la concessió de crèdits a Espanya. Se signen acords amb la Santa Seu d'especial importància per al franquisme; el Concordat de 1953 confirma la confessionalitat catòlica de l'Estat espanyol, atorga a l'Església influència decisiva en la vida civil (l'ensenyament de la religió és obligatòria a les escoles, només hi ha matrimoni religiós indissoluble), se l'eximeix de censura en les seves publicacions i del pagament d'impostos; Franco té dret de presentació dels bisbes, antic privilegi dels reis espanyols. En aquests anys s'inicia el procés descolonitzador de les colònies espanyoles a l'Àfrica. És la fi del protectorat sobre el Marroc i la Guerra d'Ifni. Altres colònies africanes es perden anys després: Riu Muni i Fernando Poo.

La Fase Tecnocràtica (1959-1969)

Entre els anys 1959-1969 són els anys daurats del franquisme, els anys del “desarrollismo”. Espanya experimenta un ràpid i desequilibrat creixement econòmic, que transforma la societat espanyola i contribueix a l'augment de l'oposició al règim franquista.

El règim franquista manté l'immobilisme institucional i la política repressora, però adopta una aparença més moderna per a garantir la seva continuïtat; s'inicia una tímida obertura política. Dins dels governs de Franco passen a ocupar un paper important els ministres "tecnòcrates". Els discursos polítics abandonen les referències a la "croada", per a passar a parlar de pau, benestar, treball, prosperitat, amb una clara intenció de despolititzar a la societat espanyola. Manuel Fraga Iribarne, com a ministre d'Informació i Turisme (1962-1969), potencia els recursos turístics, creant una infraestructura hotelera, la Xarxa de Paradors Nacionals de Turisme, i promou una moderada liberalització de la informació periodística amb la Llei de Premsa (1966), que suprimeix la censura prèvia i la substitueix per multes i suspensió de les publicacions crítiques amb el règim. La Llei Orgànica de l'Estat (1966), sotmesa a un referèndum sense cap garantia democràtica, té algunes novetats importants: separa la direcció de l'Estat de la prefectura de govern. El Cap de govern és designat per Franco d'entre tres noms proposats pel Consell del Regne. Els procuradors a Corts pel terç familiar (2 per cada província) eren triats pels caps de família i dones casades. El 1969, Franco nomena Joan Carles de Borbó el seu successor en la Prefectura de l'Estat amb el títol de rei; aquesta monarquia s'ha d'ajustar als principis del Moviment, sense cap vincle amb la monarquia d'Alfons XIII.

Dins el franquisme hi ha diferents grups o famílies, unides per l'adhesió a la dictadura franquista i el seu rebuig a la democràcia parlamentària, però diferenciades per moltes altres coses.

• Els falangistes perden poder polític a partir dels anys 60; ja no es parla de Falange sinó de Moviment Nacional, expressió que uneix tots els corrents que donen suport al franquisme. Fraga pertany a aquest grup.
• Els tecnòcrates: professionals ben preparats, procedents de l'Opus Dei, de tarannà conservador, ocupen els càrrecs de més responsabilitat econòmica a l'Espanya dels anys 60. Defensen la preeminència de l'econòmic sobre el polític, aspiren a eliminar del règim les restes del falangisme i afavorir la restauració monàrquica. El seu màxim representant és Laureano López Rodó, impulsor dels plans de desenvolupament.

En els anys 60 s'aprecia una dura lluita pel poder entre falangistes i tecnòcrates. Franco manté l'equilibri entre famílies, nomenant ministres d'ambdues. El cas Matesa (un cas de frau empresarial, que surt a la llum en la premsa, amb la complicitat de Fraga, ministre d'Informació) serà l'escenari d'aquesta lluita; els ministres falangistes sortiran del govern, (1969), Franco nomena un nou govern només de tecnòcrates, Carrero Blanco, vicepresident del govern, els dóna suport.

El Final del Franquisme (1969-1975)

Els últims anys del franquisme (1969-1975): Franco nomena Carrero Blanco president del govern el juny de 1973; la seva funció era preservar la continuïtat del franquisme a la nova monarquia que sorgiria a la mort de Franco, però ETA assassina Carrero uns mesos després. L'obertura del règim s'atura; el sector dur del franquisme (el búnquer) considera que els aperturistes (reformadors) estan fent massa concessions i demana tornar a l'esperit del "18 de juliol". El nou president, Arias Navarro, representa la línia dura del franquisme; malgrat les seves promeses d'obertura, manté una política repressora que decep a tots. Oficials de l'exèrcit són detinguts per pertànyer a la UMD (Unió Militar Democràtica). La crisi del petroli de 1973 agreuja els conflictes laborals. El terrorisme d'ETA i del FRAP ataquen les forces de l'ordre. La salut de Franco empitjora a partir de l'estiu del 74. Les 5 condemnes a mort (setembre del 75) contra membres d'ETA i del FRAP provoquen les protestes i l'aïllament internacional. La Marxa Verda, organitzada pel rei Hassan II sobre el Sàhara, obliga Espanya a lliurar el territori al Marroc per a evitar una guerra. Després d'una llarga agonia, Franco mor el 20 de novembre i amb la seva mort s'inicia la desaparició del règim franquista.

3. Repressió i Oposició

La Repressió Política, Social i Cultural

El final del conflicte va suposar la institucionalització de la repressió, amb l’elaboració d’una sèrie de lleis coercitives: la Llei de Responsabilitats Polítiques (1939) o Llei de Repressió del Comunisme i la Maçoneria.

L’exèrcit serà l’encarregat d’executar la repressió a través de consells de guerra. Es calcula que s’executaren unes 150.000 persones i s’empresonaren fins a 280.000 presos. Es crearen camps de concentració: l’acaramullament de presos amb condicions higièniques i alimentàries pèssimes provocaren una alta mortalitat.

Molts empresonats foren destinats als Batallones de Trabajadores o als Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores, integrats per soldats desafectes al règim, que es dedicaven a la realització d’obres de reconstrucció de carreteres, ponts, línies ferroviàries o hidràuliques.

Aquestes mesures repressives es caracteritzaren per la voluntat d’exemplaritat i de càstig: es tractava de difondre el terror entre la població i fer callar qualsevol intent de dissidència.

La repressió anà acompanyada de la confiscació i espoli del patrimoni dels reprimits.

També es depuraren els llocs de feina públics: tots els funcionaris que havien defensat la causa republicana foren apartats dels seus llocs de feina. També es pressionà a la iniciativa privada perquè actuàs igual.

Els nacionalismes també patiren la repressió, ja que la ideologia nacionalista atemptava contra el principi de la inquebrantable unitat d’Espanya. El català, basc i gallec es consideraren simples dialectes, inapropiats per a les funcions de la vida pública.

Aquestes cultures quedaren vinculades als perdedors de la guerra i, per tant, a l’activisme cívic, polític i antifranquista.

L’Oposició

Durant els anys seixanta es recompongué l’oposició al franquisme a través de l’acció dels antics partits o també per la fundació de nous grups:

• Demòcrata cristians: demanen la desaparició del règim i el pas a una Espanya democràtica.
• Gran importància del PCE, que inicià una penetració a les organitzacions de masses, apropant-se a totes les forces antifranquistes i vertebrant així molts dels moviments antifranquistes del moment.
• En el PSOE, al Congrés de Suresnes, els joves militants de l’interior es feren amb la direcció del partit.
• També guanyen en importància els grups nacionalistes: al País Basc el PNB conservà les seves institucions a l’exili, però el que més repercussió tingué fou l’aparició d’ETA, mescla d’idees socialitzants i nacionalisme radical, que propugnà una estratègia de lluita armada. A Catalunya es començà a conformar CDC.
• MAQUIS: grups de guerrilles que intentaven lluitar contra la dictadura de forma clandestina, intentant el sabotatge.
• Monàrquics: restauració de la monarquia al voltant de Joan de Borbó.

L'oposició al règim durant els anys posteriors a la guerra és molt escassa, es troba desunida; molts dels seus membres estan a l'exili i altres a les guerrilles armades de l'interior. L'oposició interior clandestina té poques possibilitats de fer caure Franco davant el seu poderós aparell repressiu. Els nombrosos judicis, empresonaments i execucions es recolzen en lleis repressores: Llei de Responsabilitats Polítiques (1939) que afecta tots els que hagin exercit càrrecs algun càrrec a la II República amb efectes retroactius; la Llei de Supressió de la Maçoneria i el Comunisme (1940); la Llei per a la Seguretat de l'Estat (1941); i la Llei de Repressió del Bandidatge i el Terrorisme (1947).

Passats els anys 50, l'oposició antifranquista exterior, molt dividida, perd l'esperança d'enderrocar el franquisme a curt termini, però alhora s'inicia una lenta reconstrucció a l'interior d'Espanya d'una autèntica oposició que s'expressa en una protesta social espontània i descordinada, amb protagonistes integrats dins el sistema franquista, educats en el franquisme, "fills del règim"; el seu centre principal està a l'interior del país i no a l'exili.

Des de mitjans dels anys 1960, l'oposició política i social al règim a l'interior del país s'incrementa i empra noves formes de lluita. Entre els que s'oposen al règim augmenta la presència de l'esquerra revolucionària i del terrorisme extremista, especialment a partir de 1968. Dels vells partits, només el PCE seguia tenint presència activa entre els treballadors i els estudiants, als quals s'afegeix el Front d'Alliberament Popular (FLP).

4. L’Evolució Econòmica

La Postguerra i l’Autarquia (1939-1959)

L'autarquia (1939-1959): Després de la guerra civil el franquisme adopta un model de política econòmica, molt dirigista i intervencionista, caracteritzat per l'aïllament i l'autosuficiència respecte al mercat exterior. Busca que Espanya sigui autosuficient en matèria econòmica, potenciant el desenvolupament dels diferents sectors productius i intentant reduir les importacions. Les enormes pèrdues materials i humanes ocasionades per la Guerra Civil i els obstacles internacionals posteriors (II Guerra Mundial i aïllament internacional d'Espanya a l'ONU), dificulten el proveïment exterior i potencien el nacionalisme econòmic proteccionista seguint el model dels règims feixistes i autoritaris després de la crisi de 1929. Aquest model condueix a l'estancament econòmic:

• El sector agrari travessa en aquests anys una profunda crisi: la producció agrària serà durant anys inferior a la de 1936; les collites no cobreixen les necessitats de la població, falten animals per a la feina, no hi ha maquinària ni adobs, es depèn completament de les condicions naturals. El Servei Nacional del Blat fixa el preu dels cereals per a assegurar el proveïment de la població; els agricultors estan obligats a vendre els seus productes a l'estat a baix preu; les collites disminueixen, hi ha racionament dels aliments bàsics, i molta fam. El mercat negre (estraperlo) és recurs habitual d'aprovisionament de queviures, medicines, etc. L'Institut Nacional de Colonització impulsa el regadiu, la concentració parcel·lària i l'establiment de colons en terres guanyades al cultiu, però sense modificar l'estructura de la propietat.
• L'activitat industrial s'estanca. Es limiten les importacions i la inversió de capitals estrangers; es nacionalitzen empreses com RENFE i Telefónica. L'INI (1941) important sector industrial públic, agrupa empreses industrials de propietat estatal, en aquells sectors que es consideren estratègics (armament, indústria naval, aviació, vehicles).
• Salaris baixos, preus alts i escàs nivell productiu es tradueixen en una pèrdua de nivell de vida i de poder adquisitiu. La inflació és la més elevada de la història d'Espanya. El deute públic augmenta. No hi ha una redistribució de la renda; els rics gairebé no paguen impostos.
• Però aquest model econòmic autàrquic s'esgota i, a poc a poc, l'economia espanyola es liberalitza i s'obre a l'exterior. Aquesta obertura econòmica és conseqüència del final del bloqueig diplomàtic i econòmic, de la incorporació al govern de ministres que volen liberalitzar els preus i tecnòcrates de l'Opus Dei que defensen la integració en l'economia internacional; també influeixen les creixents protestes socials contra la carestia.

El “Desarrollismo” (1959-1973)

A finals dels anys 50 es fa necessari acabar amb l'autarquia i liberalitzar l'economia espanyola, reduint la intervenció de l'Estat. Comptant amb l'ajuda tècnica i econòmica dels EUA i d'altres organismes internacionals, es posarà en pràctica el Pla d'Estabilització (1959) que permet l'entrada d'ingressos i l'equilibri en la balança de pagaments, iniciant-se una etapa de gran creixement econòmic:

• El Pla d'Estabilització i Liberalització econòmica de 1959 posa en pràctica una sèrie de mesures orientades a controlar la inflació, que consisteixen a reduir crèdits, suprimir subvencions, ajustar despeses i ingressos de l'Estat, i posar la pesseta en el seu valor real: es fixa un canvi estable per a la pesseta (60 pts = 1 dòlar); es redueix la despesa pública i es congelen els salaris de funcionaris; es modera el creixement salarial. Es redueix la intervenció de l'Estat en l'economia. Es liberalitzen les importacions i es fomenten les exportacions. S'estimulen les inversions de capital estranger. Totes aquestes mesures al principi frenen l'economia, però després d'una etapa de recessió, el pla dóna els seus fruits; la facilitat per a exportar, l'entrada de turistes i inversions estrangeres corregeixen el desequilibri de la balança de pagaments; l'economia espanyola experimenta entre 1960 i 1975 un elevat nivell de creixement econòmic.
• Per a evitar els desequilibris en el creixement, es posa en marxa des del govern una planificació indicativa de l'economia, mitjançant els Plans de Desenvolupament (se n'apliquen quatre entre 1964 i 1976). El seu inspirador i comissari és Laureano López Rodó. Cada pla té uns objectius econòmics determinats; les previsions són d'obligat compliment per a les empreses de l'Estat, i indicatives per a les empreses privades. Els plans de desenvolupament pretenen estimular el desenvolupament industrial de zones deprimides mitjançant la creació de pols de desenvolupament. Tota aquesta planificació ajuda, però no és la clau del desenvolupament en aquests anys.
• El puntal de l'activitat econòmica deixa de ser l'agricultura i passa a ser-ho la indústria i, una mica menys, els serveis. El sector primari es modernitza, milloren les tècniques de cultiu, el camp es mecanitza, creix i es diversifica la producció agrícola i ramadera; la mà d'obra sobrant del camp es dirigeix cap a treballs industrials o emigra cap a països europeus. La concentració industrial augmenta; la meitat de la producció es localitza a Catalunya, Madrid, País Basc. Augmenta la producció de béns de consum (automòbils, electrodomèstics), la indústria química (plàstics, fibres sintètiques), metal·lúrgica i alimentària. L'ús de l'automòbil particular s'imposa davant els transports públics; és la gran expansió de la indústria automobilística. Augmenta la construcció d'habitatges a les ciutats, per a donar aixopluc a l'èxode rural. El turisme en zones costaneres contribueix a augmentar aquest boom constructiu.
• Espanya arriba en aquests anys al major creixement econòmic dels països de l'OCDE. La clau d'aquest ràpid creixement econòmic dels anys 60 està en l'obertura cap a l'exterior; el creixement de l'economia europea repercuteix en l'economia espanyola a través de l'arribada d'ingressos per turisme, les remeses dels emigrants a les seves famílies i les inversions de capital estranger. La balança de pagaments és favorable en el seu conjunt, perquè tot i que la balança comercial segueix sent deficitària, es compensa amb els diners que arriben de l'exterior (turisme, emigrants, inversions). Aquest creixement econòmic augmenta el poder adquisitiu dels espanyols i eleva els nivells de la demanda interna que es converteixen al seu torn en motors del creixement econòmic.

La Crisi (1973-1975)

Aquest creixement econòmic té deficiències importants: depèn massa de la conjuntura exterior, augmenta els desequilibris entre regions, el sistema fiscal grava per igual rics i pobres i no es disposa de recursos públics per a millorar infraestructures (carreteres) i serveis socials (escoles, hospitals); l'economia està controlada per la banca privada que concentra el poder econòmic. La crisi mundial del petroli el 1973 i la incertesa política del país al final del franquisme, provoquen un fre al creixement econòmic.

5. Canvis Demogràfics i Socials

Els Canvis en l’Estructura de la Població

Durant el franquisme el creixement vegetatiu de la població espanyola és molt elevat a causa de l'augment de la natalitat (més del 20‰), i la disminució de la mortalitat (per sota del 10‰). Aquest considerable augment de la natalitat o "baby boom", compensa el gran descens demogràfic dels anys de guerra. En els anys 60 es mantenen altes taxes de natalitat, encara que amb tendència al descens. Els índexs de mortalitat continuen sent baixos. El manteniment d'una natalitat elevada s'explica per raons sociopolítiques i el paper de mestressa de casa que s'assigna a les dones. La seva incorporació al mercat de treball farà baixar els índexs de natalitat a la dècada dels 70.

L'emigració com a sortida

: A l'interior del país, a partir dels anys 50 s'intensifica la marxa de població sobrant del camp a la ciutat (capitals de les seves províncies) i des de les regions més pobres cap a les més industrialitzades. En els anys 60 es dirigeix ​​també cap a les zones turístiques (zones costaneres preferentment). Aquest al·luvió immigrant rejoveneix a les ciutats. S'assenten en barriades perifèriques, de mala qualitat, sense dotacions ni serveis. En finalitzar la Segona Guerra Mundial continua la sortida d'emigrants cap a Íbero-Amèrica, sobretot cap a Veneçuela i Brasil. A la fi de els anys 50 l'emigració exterior comença a dirigir-se cap als països més industrialitzats d'Europa occidental. (França i Alemanya) .El moment de major nombre d'emigrants és 1964 i a partir de 1974 es paralitza Es tracta de mà d'obra no qualificada que treballa en oficis poc vinguts de gust per la població activa dels països a on van (construcció, hostaleria, indústria, servei domèstic), té un caràcter individual i temporal, la major part torna a Espanya. Hi ha també una emigració estacional per a la recollida de la collita a França.-ELS CANVIS SOCIALS:Entre 1939-1959 les condicions de vida són difícils per a tothom, i més per als vençuts. anys de privacions, de fam, malalties, escassetat d'aliments i medicaments, que afecten gran part de la població. Les cartilles de racionament d'aliments són el mitjà oficial per aprovisionar-se d' aliments bàsics, es perllonguen fins a 1951. El mercat negre (l'estraperlo) és un mitjà més ràpid però més car d'obtenir provisions. Els salaris es fan servir en poder menjar i adquirir productes de primera necessitat. Les restriccions elèctriques són constants. La societat viu sota una estricta moral nacional-catòlica amb forta censura en els espectacles (cinema, teatre, balls), a les platges, en els espais públics. La religió catòlica s'imposa com a obligatòria al conjunt de la població. Tots els nascuts han d'estar batejats. Els matrimonis només poden ser catòlics. Els noms són els del santoral. L'assistència a les cerimònies religioses és gairebé obligada.A partir dels anys 60 es produeix un fort canvi social, el país es modernitza, la societat espanyola es fa cada vegada més urbana. La marxa dels més joves cap a les ciutats contribueix al creixement i rejoveniment urbà i al descens i envelliment del món rural. l'accelerat 5 creixement urbà porta a l'aparició de barriades improvisades o a la destrucció de parts antigues de les ciutats i la seva transformació en blocs de pisos. Es consolida una classe mitjana nombrosa i estable, (tècnics, oficinistes, petits empresaris, funcionaris) amb major capacitat econòmica, amb accés a nous béns de consum com electrodomèstics, automòbil, segona residència, vacances d'estiu. El turisme porta costums europeus i les difon (vestit, música) i també un destrossa costaner. Espanya entra dins de la societat del benestar i del consum, es modifiquen les costums i la mentalitat dels espanyols, mentre el règim polític i les seves institucions es queden cada vegada més fora del temps.