El Franquisme: Dictadura, Pilars i Evolució (1939-1975)

El Franquisme: Règim Dictatorial (1939-1975)

El franquisme va ser un règim dictatorial imposat per Franco, que va durar 40 anys (1939-1975). Franco va morir el 20 de novembre.

Era un sistema jerarquitzat sense divisió de poders. Franco era cap d'estat, de l'exèrcit i de la Falange (únic partit legal). El poder legislatiu estava en mans de les Corts Espanyoles, però Franco tenia dret de veto. Els membres de les Corts eren designats a dit, o eren propers a la dictadura o a la Falange.

• Poder executiu: Controlat per Franco, que nomenava i destituïa alts càrrecs i ministres.
• Poder judicial: Franco triava els membres del Tribunal Suprem.

Els Tres Pilars del Règim

Els tres grans pilars del règim eren l'exèrcit, la religió i la Falange.

La Falange

La Falange rebutjava la democràcia i tot allò que anés en contra de la idea de "Una, Grande y Libre", que va ser l'eslògan oficial. La Falange va sorgir de la unió del FET de les JONS (Falange Tradicionalista Espanyola i Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista), i era l'únic partit legal.

Tenia un caràcter feixista i violent, amb organitzacions militaritzades per a nens i dones. Un dels seus líders va ser Primo de Rivera.

La Religió

El paper de l'Església Catòlica va ser un altre pilar fonamental de la dictadura. L'ensenyament religiós era obligatori i la religió es va treure al carrer amb processons i comunions. D'aquesta relació entre Estat i religió va sorgir el nacionalcatolicisme. Hi havia una identificació total entre l'Església i l'Estat, i es va declarar la religió catòlica com a oficial de l'Estat espanyol. Es va prohibir el divorci i el matrimoni només era vàlid si era religiós. Amb el Fuero de los Españoles de 1945, es va establir que l'Estat espanyol era catòlic. El 1953 es va signar el Concordat entre Espanya i la Santa Seu.

L'Exèrcit

Franco era militar i cap de tots els exèrcits d'Espanya. La seva ideologia era poc definida, a diferència d'altres feixistes. Per a ell, els valors de l'obediència, la lleialtat i la pàtria eren els pilars del règim.

L'exèrcit era el protagonista, i la dictadura era militar i personal.

Tot i això, alguns trets uniformitzadors ideològics eren l'oposició a tot allò que pogués atacar els seus principis:

• Anti-semitisme: pel fet que els jueus van penjar a Crist.
• Anti-maçoneria: pels seus trets humanistes i la jerarquia pròpia de l'organització.
• Anti-comunisme, anti-republicanisme i anti-regionalisme: per controlar-ho, es va utilitzar la persecució, la prohibició i la repressió.

L'Oposició i la Repressió

Només acabar la guerra, es va crear la "Ley de Responsabilidades Políticas", amb caràcter retroactiu, que va il·legalitzar tots els que havien estat de la República. Hi va haver molts afusellaments a causa de l'aplicació directa de la nova legislació. A més, es delataven persones per intentar salvar-se de la presó o l'afusellament, creant un ambient de por i desconfiança. A Catalunya, la repressió va ser doblement dura, tant per ser "anti-republicana" com "anti-catalanista".

Franco va abolir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i totes les institucions catalanes, com la Generalitat, van ser eliminades.

Lluís Companys va ser detingut a França i entregat a la policia espanyola a Madrid, on va ser torturat.

Va ser portat a Barcelona, on va ser jutjat i condemnat a mort el 15 d'octubre de 1940. També es va prohibir la llengua catalana en tots els àmbits socials (escola, premsa, llibres, inscripcions al registre civil), amb l'objectiu d'acabar amb la cultura catalana.

Molta gent es va veure obligada a l'exili, majoritàriament a França, a principis de 1939, abans d'acabar la guerra. Dirigents com Companys, Aguirre i Azaña, o gent de la cultura com Picasso, Machado i Pau Casals, van marxar a l'exili. Fins i tot els Borbons van ser opositors. El 1945, Joan de Borbó (fill d'Alfons XIII) va fer el Manifest de Lausana, on demanava a Franco que abandonés el poder i donés pas a la restauració de la monarquia. El 1948, Joan de Borbó va mantenir una entrevista amb Franco a causa de la "Ley de Sucesiones del Reino", arribant a un acord de successió.

Del 1939 als 1960: Aïllament i Autarquia

Les relacions internacionals van estar marcades per l'aïllament. L'economia de la postguerra va ser molt dura, amb un endarreriment en tots els aspectes. Aquest període es coneix com a autarquia, on es pretenia l'autosuficiència del país a partir d'un fort intervencionisme de l'Estat (dirigisme econòmic). Aquesta autarquia va portar dos problemes a Catalunya: manca de matèria primera per a la indústria i restriccions de subministrament elèctric que afectaven la producció. Es va crear l'INI (Institut Nacional d'Indústria) i un sindicat (CNS - Central Nacional Sindicalista).

Els Anys 60: Desenvolupament i Canvis

Tot i que Espanya continuava sent una dictadura, semblava començar a recuperar-se econòmicament. A finals dels anys 50, es va arribar a una situació que va portar els treballadors a fer vagues a diferents punts de l'Estat. El govern va plantejar un canvi de política econòmica que implicava l'abandonament de la política d'autarquia per tal que el capital estranger pogués invertir al país. En principi, Franco s'hi va oposar, però els propis membres del govern el van convèncer (tecnòcrates), una nova generació que no havia fet la guerra i que s'havia format i educat dins els principis franquistes.

Aquesta nova política es va materialitzar amb el Pla d'Estabilització (1959), que va acabar amb una sèrie de plans de desenvolupament. El primer va ser el 1964. A causa de l'elaboració i aplicació dels plans de desenvolupament, aquesta etapa (1959-1973) es coneix com l'etapa del desarrollismo.

Entre 1960 i 1973, el creixement econòmic va ser impulsat per Catalunya i el País Basc, cosa que va provocar un èxode rural a la resta del país (migració dels anys 60). L'augment de la demanda energètica a causa de la industrialització va fer que Espanya comencés a apostar per noves fonts, com la nuclear.

El 1973, la crisi del petroli va arribar a Espanya més tard, ja que el govern la subvencionava. Un altre fet important va ser el turisme, que va provocar l'entrada de diners i va potenciar el sector dels serveis. Això també va provocar noves maneres de viure i costums més permissives, com el biquini. L'augment de la natalitat va ser degut a la millora econòmica. A mesura que Franco es va anar apagant, Joan Carles es va preparar per a la seva successió. El 1973, Carrero Blanco (cap de govern) va ser assassinat per ETA. Carlos Arias Navarro va anunciar la mort de Franco i el va succeir en el càrrec de president.

Dins la societat i l'exèrcit hi havia dues tendències: els immobilistes (que no volien canvis) i els aperturistes (que creien que s'havia d'adaptar el règim als nous temps).