El Franquisme a Catalunya i la seva Evolució Internacional

Política franquista a Catalunya

Els territoris catalans, juntament amb el País Basc i Galícia, van ser considerats focus de sentiments identitaris que atemptaven contra el principi d’unitat d’Espanya. La política franquista va imposar la prohibició i persecució de manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes, considerades la base d'actituds nacionalistes. El Decret d’abolició de l’Estatut (abril 1938) va suposar la fi de l’autogovern. Es va imposar un règim centralista i uniformista, amb l'objectiu d'extirpar el catalanisme i crear una “Catalunya espanyola”.

Es va intentar esborrar la identitat catalana mitjançant un genocidi cultural: prohibició de símbols identitaris, nova retolació dels carrers, eliminació de monuments públics, etc. L'ús de la llengua catalana va ser prohibit a l’administració pública, l'escola, els mitjans de comunicació, la vida econòmica i social, i fins i tot fora de l'àmbit familiar, amb multes i sancions. Aquesta prohibició també va afectar àmbits editorials, periòdics, revistes, teatres i esglésies. Es va imposar el castellà com a única llengua oficial i cultura. Malgrat tot, alguns sectors de la societat van resistir, i passats els primers anys es va tolerar un ús restringit i limitat del català.

Relacions Internacionals i Evolució del Règim Franquista durant la II Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va mostrar suport a les potències de l’Eix, tot i que Espanya no tenia les condicions materials per involucrar-se directament en la guerra. La política interior va estar marcada per l'hegemonia del nacionalsindicalisme, amb la Falange com a principal actor. Serrano Suñer, germanòfil, va mantenir relacions exteriors amb les potències feixistes. Després de la victòria alemanya sobre França el 1940, Espanya va oferir suport diplomàtic i econòmic a l'Eix. Les entrevistes entre Hitler i Franco (Hendaia, 1940) i Mussolini (Bordighera, 1941) no van fructificar en una participació directa d'Espanya a la guerra, però sí en la col·laboració amb l'enviament de material estratègic i voluntaris (División Azul) a l'URSS.

Retorn a la Neutralitat i Boicot Internacional

A l'octubre de 1943, amb la guerra desfavorable a les potències feixistes, Espanya va tornar a la neutralitat sota pressió de Gran Bretanya i els Estats Units. La División Azul va ser retirada i dissolta. Després de la derrota d'Alemanya el 1945, el règim franquista va intentar allunyar-se del feixisme, presentant-se com un règim catòlic, conservador i anticomunista. El falangisme va ser marginat i es va abandonar la nomenclatura i el ritual més feixista. Entre 1945 i 1947, el franquisme va patir un aïllament i rebuig internacional, amb la condemna de l'ONU i el tancament de la frontera amb França. Franco va intentar perpetuar-se al poder, presentant la condemna internacional com una maniobra estrangera. Aquest aïllament va tenir un cost econòmic i polític molt gran per a Espanya, que va ser exclosa del Pla Marshall i de l'OTAN.

Reconeixement Internacional i Predomini del Nacionalcatolicisme (1947-1953)

A partir de 1947, la Guerra Freda va canviar el panorama internacional. Els interessos anticomunistes van prevaldre sobre la democratització d'Espanya, i el règim franquista va ser acceptat internacionalment. Els Estats Units van pressionar l'ONU per no ratificar la condemna al règim. El 1951, Franco va remodelar el govern per apropar-se a les potències occidentals, donant pas a una nova etapa de predomini del nacionalcatolicisme. El 1953, es van signar acords amb els Estats Units i un concordat amb la Santa Seu. Aquests acords van suposar el reconeixement internacional del règim, l'establiment de bases militars nord-americanes a Espanya i l'ajuda econòmica i tècnica dels Estats Units.

Primers Intents d’Obertura (1953-1959)

Durant els anys 50, Espanya va ser admesa en el context internacional, tot i que la situació econòmica era molt difícil. Els ajuts dels Estats Units no van ser suficients per superar la crisi interna, i van sorgir els primers símptomes de descontentament per la carestia de productes bàsics. Entre 1956 i 1958, hi va haver onades de protestes obreres i moviments de dissidència a la universitat. Dins del règim, es va veure la necessitat d'un canvi profund en l'orientació econòmica, amb la liberalització de l'economia i l'obertura a l'exterior. El 1957, es va produir un nou canvi de govern, amb el nomenament de ministres tecnòcrates de l'Opus Dei, que van liderar la direcció econòmica del país durant la dècada dels 60.