El Franquisme a Catalunya (1939-1975)

El Franquisme a Catalunya (1939-1959)

L’establiment del règim franquista va assolir unes característiques especials a Catalunya pel fet de ser un territori hostil als vencedors de la guerra. Les tropes franquistes van entrar en terres catalanes el 5 d’abril del 1938. Franco va signar el decret d’abolició de l’Estatut de Catalunya, amb el qual posava fi a l’autogovern. A partir del 1939, el règim va tenir un caràcter centralista i uniformista que pretenia forçar una «Catalunya espanyola», és a dir, que perdés el sentiment català, el seu sentiment d’identitat.

Alguns van donar suport al règim franquista (simpatitzants de la Lliga, els Carlins...). Fins i tot, Francesc Cambó va fer aportacions econòmiques al bàndol franquista. Tot i això, no tots els membres de la Lliga van donar suport a Franco.

Dintre dels franquistes catalans, destaca Porcides, que va ser alcalde de Barcelona durant la dictadura.

La majoria de càrrecs d’importància durant el franquisme havien de ser persones fidels a Franco. La majoria de càrrecs que es van assignar a Catalunya eren gent que provenia de la resta d’Espanya, i una minoria eren catalans. En canvi, els càrrecs menors sí que van ser confiats a catalans.

Franco va entrar a Catalunya l’any 1938. Aquest mateix any va abolir l’Estatut, i Catalunya es va quedar sense govern. Milers de persones van ser empresonades, moltes van ser depurades, i més de 3.000 persones catalanes van ser executades un cop finalitzada la guerra. Entre aquestes, trobem l’afusellament de Lluís Companys a l’octubre de 1940.

El professorat va ser qui va patir més depuració, seguit pels funcionaris i els periodistes.

Milers de persones van ser sotmeses a consell de guerra, acusades de «rojos» i separatistes.

A més a més, es van confiscar les propietats.

La política franquista va voler esborrar la identitat catalana. A més d’haver-hi repressió política, també va haver-hi una repressió cultural. Franco va perseguir tots els símbols i manifestacions de Catalunya. Va prohibir la senyera, la llengua va ser perseguida (és a dir, no es podia parlar català), es va treure el català dels rètols, dels mitjans de comunicació, dels llibres, de les esglésies, dels teatres, es van eliminar els Jocs Florals, les biblioteques també van ser depurades... a més, la toponímia fou castellanitzada (Sant Boí a San Baudilio).

Aquesta política tan agressiva va provocar l’efecte contrari, associant catalanisme a antifranquisme.

Política al Franquisme (1959-1975)

Als anys 60, el vicepresident del govern, Carrero Blanco, inicia un període de reformes polítiques, sempre que no s’ataquessin els principis bàsics del règim.

Aquests governs estaven formats, sobretot, per tecnòcrates. L’objectiu era fer reformes i renovar políticament.

Per canviar la imatge repressiva del règim, el 1963 es va crear el TOP (Tribunal d’Ordre Públic), que transferia els delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil.

En el terreny social, el 1967 va entrar en funcionament la Ley de Bases de la Seguridad Social.

L’any 1966, el ministre d’informació i turisme, Manuel Fraga, va promoure una Ley de Prensa e Imprenta que va suprimir la censura prèvia de premsa.

El 1967 es va promulgar la Ley Orgánica del Estado (LOE), una nova llei fonamental aprovada per referèndum que separava les funcions de cap de l’estat i de cap del govern. És una llei que preveu que a les Corts hi hagi procuradors familiars.

L’any 1969, Franco designa el seu successor, Joan Carles de Borbó.

Dins del govern hi havia discrepàncies entre els sectors immobilistes i oberturistes. Un exemple de lluita entre aquests dos grups va ser l’escàndol Matesa, un escàndol de corrupció que provoca una crisi que farà que Franco cessi el govern i en nomeni un altre. La premsa va esbombar la notícia amb la intenció de fer mal als tecnòcrates, ja que els amos de Matesa eren de l’Opus Dei (oberturistes).

A partir dels anys 60, una part de l’Església comença a distanciar-se del règim franquista. El cardenal Tarancón és un exemple del sector de l’Església que s’oposa al franquisme. (L’abat de Montserrat també es va posicionar en contra).

L’oposició estava molt dividida. Els dos partits d’oposició més importants eren el PSOE i el PCE. A Catalunya, el PSUC era el partit més important de l’oposició.

La repressió va continuar, però la violència va disminuir, tot i que van ser executats líders de l’oposició. L’any 1963 va ser executat un dirigent comunista (Grimau).

Els líders més importants dels partits comunistes eren Carrillo i Ibárruri. Pel que fa al PSOE, als anys 70 serà liderat per Felipe González.

Dins del règim franquista hi havia dissidents, gent que hi estava en contra de manera moderada.

El PNB era el principal partit polític del País Basc.

Al País Basc naixerà una organització l’any 1959 anomenada ETA. Es tracta d’una organització nacionalista radical que propugna l’ús de la violència. És partidària de la utilització de la lluita armada. Els objectius seran el franquisme i la Guàrdia Civil.

El terrorisme d’ETA va comportar que Franco endurís la seva política vers aquestes accions.

L’any 1970 es van demanar sis penes de mort per a sis militants d’ETA (Procés de Burgos). Va haver-hi un seguit de protestes i mobilitzacions dins i fora d’Espanya en contra d’aquesta condemna fins que van ser commutades les penes.

Comissions Obreres era el sindicat més ben organitzat. El seu líder era Camacho, que va estar a la presó pel denominat procés 1001, i va ser condemnat a presó per ser líder d’un sindicat.

Va patir una forta repressió.

Hi havia altres sindicats com ara la USO, tot i que era un sindicat menor.

Els estudiants tenien un sindicat, el SEU, l’únic sindicat permès. Era obligatori. Els estudiants crearan sindicats democràtics (SDE), contraris a la dictadura. El règim durà a terme una forta repressió, tancarà universitats i expulsarà professors.

Pel que fa al moviment veïnal, cal destacar les associacions de veïns que demanaven millores de les condicions de vida dels barris. Aquestes associacions seran molt actives sobretot als anys 60.