El Franquisme: Característiques, Pilars i Evolució del Règim

El Franquisme: Característiques, Pilars i Evolució

1.1 Característiques del Franquisme

Totalitarisme: Dictadura inspirada en el feixisme alemany i italià. Es va suprimir la Constitució, els partits i sindicats, els drets individuals i col·lectius i el Parlament.

Cabdillisme: Franco era el cap de govern, del partit, de l'estat i de l'exèrcit.

Estat unitari i centralista: Abolició dels estatuts d'autonomia i repressió dels nacionalismes perifèrics.

Repressió de l'oposició: Constant i planificada al llarg de tota la dictadura.

Control dels mitjans de comunicació: Censura i propaganda.

1.2 Els Pilars del Règim

• L'exèrcit: Participa activament al poder.
• FET y de las JONS: Aparell ideològic, control dels mitjans de comunicació i administració de l'estat. Per procurar suport social.
• Església Catòlica: Legitimació i construcció del règim, a canvi d'un finançament generós, el control del sistema educatiu i el predomini dels valors i de la moral catòlica.

Suports Socials

• Elits econòmiques i socials: Van recuperar el poder perdut a la Segona República. També els petits i mitjans propietaris agrícoles del nord d'Espanya.
• Classes mitjanes: Entre la guerra, la dictadura i la revolució, optaren per la passivitat i l'apoliticisme.
• Sectors populars: Eren els perdedors. La repressió, el terror, el control i la misèria els van dur cap a la passivitat política.
• Famílies del Règim: Blaus: falangistes, carlins, ultracatòlics, monàrquics alfonsins, militars i sectors vinculats a l'església. També es va acceptar als que venien de la CEDA i el Partit Radical.

Una Repressió Institucionalitzada

Instruments de la Repressió

La voluntat d'eliminar els «enemics d'Espanya» va donar lloc a una violència indiscriminada i planificada. A la fi del conflicte, aquesta violència brutal es va institucionalitzar:

• Llei de Responsabilitats Polítiques
• Llei de Repressió del Comunisme i la Maçoneria

El braç de la repressió va ser l'exèrcit fins a la creació del TOP al 63.

150.000 persones van ser executades i 280.000 van acabar a les presons i als camps de concentració, amb unes condicions higièniques i sanitàries pèssimes.

Molts condemnats van ser enviats als Batallons de Treballadors, que junt als Batallons Disciplinaris...

La voluntat dels nous dirigents era d'exemplaritat i càstig, eliminant la dissidència mitjançant el terror.

Confiscació de Béns i Depuracions

Les mesures repressives van venir acompanyades de la confiscació i espoli del patrimoni dels exiliats i polítics republicans i dels béns dels partits i sindicats. També es va procedir a una depuració generalitzada dels funcionaris i dels col·legis professionals. Les empreses van acomiadar a tots els exiliats i detinguts.

A Catalunya, el País Basc i Galícia s'afegí la repressió del nacionalisme local, amb el rebuig explícit a les llengües pròpies i a qualsevol manifestació cultural disident. Bona part dels intel·lectuals van marxar cap a l'exili, i les seves cultures van quedar vinculades als perdedors de la guerra i a l'activisme antifranquista.

Relacions Internacionals i Evolució del Règim

Al 39, el país no es trobava en condicions de participar al conflicte. Franco va declarar la neutralitat. Però la situació internacional afavorí a FET y de las JONS i a Ramón Serrano Suñer, el seu somni era copiar el model nazi.

La derrota de França va dur a Franco a declarar la no-bel·ligerància a favor de l'Eix (ajuda diplomàtica i econòmica). Es va plantejar la integració espanyola en el conflicte a les reunions d'Hendaia i Bordiguera. L'ajuda econòmica i militar, junt a les reclamacions territorials de Franco a Àfrica, van ser massa elevades per a Hitler. Així que Espanya va continuar subministrant tungstè i aprovisionaments i envià la División Azul a Rússia.

Stalingrado i el desembarcament americà a Àfrica van capgirar altra volta la política franquista cap a la neutralitat. Franco intentà amagar els trets feixistes del seu règim i...

Els Anys del Boicot Internacional

França tancà la frontera i l'ONU recomanà la retirada dels ambaixadors de Madrid. Mentre Franco parlava d'una conspiració internacional, van ser anys d'aïllament i rebuig internacional. El manteniment del franquisme va tenir un cost econòmic i polític brutal.

Reconeixement Internacional i Predomini del Nacionalcatolicisme

Franco va tenir sort. La Guerra Freda el convertí en aliat dels Estats Units. Al 1953, Franco signa l'acord amb els EUA a canvi de material bèl·lic i ajuda econòmica i política. Poc després es regularitzaren les relacions amb la resta del bloc occidental. També signa el Concordat amb la Santa Seu.

Al carrer van sorgir les primeres mostres de descontentament per la carestia i la fam. Entre 1956 i 1958 es va produir una onada de protestes obreres a algunes ciutats i els primers moviments de dissidència universitària. Dins del règim volien acabar amb l'autarquia i liberalitzar i obrir l'economia espanyola.

L'Estructura del Nou Estat

Tots els poders es van concentrar en Franco, però calia donar-li al règim una organització estable. El Fuero del Trabajo, el Fuero de los Españoles, la Llei de Referèndum Nacional, la Llei de Successió o la de Principios del Movimiento Nacional foren la resposta a eixa necessitat.

La democràcia orgànica: Establí tres espais de participació: la família, el municipi i el sindicat. La Llei de les Corts establia que els procuradors eren designats pel poder o ho eren pel seu càrrec. A partir del 66 s'introduí el terç familiar elegit per sufragi dels caps de família. En tot cas, les Corts no eren escollides i no tenien el poder legislatiu, eren un òrgan de col·laboració amb Franco.

Territorialment, el govern nomenava els governadors civils i militars. Els alcaldes, que eren també caps locals del Movimiento, eren elegits pel governador civil.

El sindicat vertical era altre poder de l'Estat, des de la llei d'unitat sindical. L'estat dictava les condicions laborals sense negociació col·lectiva i les vagues eren il·legals. Els baixos salaris i les condicions extremes dels treballadors van permetre uns amplis beneficis.

Autarquia

Reglamentació del comerç exterior. Importacions i exportacions són controlades per l'estat, que pretén reduir els intercanvis, i fonamentalment la importació, excepte en els productes considerats imprescindibles. El resultat: l'encariment dels productes i una escassetat de béns de consum.

Foment de les indústries estratègiques i de les indústries de béns d'equip, que van rebre una ajuda pública continuada i considerable: nacionalització al 41 de les empreses ferroviàries (RENFE) i al 45 de Telefónica. Al 41 es crea l'Institut Nacional d'Indústria, impulsant la creació d'una xarxa d'indústries públiques: Iberia, Banco Exterior...

Al sector agrari es regulà la producció, la comercialització, els preus i el consum. Els baixos preus provocaren un descens de la producció i la productivitat.

El resultat de la política autàrquica va ser l'estancament, producte del col·lapse del comerç exterior, l'afonament de la producció i consum i del nivell de vida. Un fre a les tendències modernitzadores del primer terç de segle i una ampliació de les diferències amb els nivells de benestar europeu. Aquests recuperaren els nivells de 39 després de 5/8 anys. Espanya va tardar 15 en assolir el nivell de 35.

La reglamentació comportava el control del mercat. Els productors lliuren a l'estat la producció a preu taxat i aquest vendrà la producció a preu també regulat. El resultat va ser la manca d'aliments i el racionament dels productes mitjançant una cartilla de racionament vigent entre 39 i 52.

Molts productors preferien amagar la producció per vendre al mercat negre. Els preus eren 3 o 4 voltes els oficials.

Els anys 40 foren els anys de la misèria i de la fam. Salaris baixos... Al 1945 la renda real per càpita era un terç de la de 35... La mortalitat s'incrementa fins el 18,7 i l'esperança mitjana de vida al 45 era de 47 anys (homes) i 53 (dones).

Oposició: Exili i Resistència

400.000 persones fugiren d'Espanya al 39. A França van ser internats a camps de refugiats. 200.000 retornarien enganyats per les promeses del règim. L'exili va suposar una gran pèrdua intel·lectual, artística i científica.

A França hi havia una colònia al sud. Davant l'avanç de Hitler, molts emigraren a Gran Bretanya i Amèrica, fonamentalment a Mèxic. Altres anaren a Argentina, Xile...

L'oposició va continuar a l'exili, amb els governs de la República i dels governs català i basc. Els partits i els sindicats, lastrats per les baralles internes i per l'allunyament de la realitat espanyola, defensaven un front únic de la diplomàcia front el franquisme i altres la lluita guerrillera prèvia a la insurrecció popular.

Els partits i sindicats estaven desmantellats. La reconstrucció entre la clandestinitat i la repressió policial va ser difícil.

Fins al 44, la resistència interior va ser limitada, encara que es mantenia una activitat guerrillera. Entre 44 i 47, la victòria aliada reforçà a l'oposició. Els monàrquics més democràtics esperaven al voltant de Joan de Borbó. Socialistes, republicans i cenetistes formaren l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques. Altres, anarquistes i el PCE, reforçaren la lluita guerrillera des de França, com la invasió de la Vall d'Aran.

Entre el 48 i el 51, la sensació és de derrota, la repressió interior va liquidar a l'oposició i la dictadura es consolida a nivell internacional.