Franquisme: Adoctrinament i Oposició

Adoctrinament i Societat al Franquisme

El franquisme va imposar una forta ideologia a la societat, especialment a la joventut i a les dones. Es promovia el culte a Franco, amb la seva imatge present a tot arreu i mencions constants als mitjans de comunicació. Destacava el NO-DO, un noticiari obligatori als cinemes que exaltava la dictadura.

Culturalment, es difonien valors cristians tradicionals: el matrimoni civil i el divorci estaven prohibits, i l'avortament i l'homosexualitat eren durament castigats. Les normes també afectaven la vestimenta, especialment de les dones, que havien de seguir codis estrictes. La separació de sexes era obligatòria en espais públics com piscines i platges.

Per controlar la societat, es van crear organitzacions com el Frente de Juventudes, que adoctrinava els joves, i la Secció Femenina de les FET i les JONS, liderada per Pilar Primo de Rivera, que educava les dones en valors tradicionals catòlics i en el servei social.

Durant el franquisme, les dones van perdre tots els drets aconseguits durant la Segona República i van ser considerades inferiors als homes legalment i socialment. Es creia que les seves capacitats físiques i mentals eren menors que les dels homes, i el seu paper es limitava a l'àmbit domèstic-familiar.

El Codi Civil reflectia aquesta desigualtat: les dones no tenien capacitat legal, el marit administrava les seves propietats i les representava legalment. Necessitaven autorització del marit per fer qualsevol gestió, i es van prohibir el divorci, els anticonceptius i l'avortament. L’adulteri es castigava més severament en les dones.

En l’àmbit laboral, es desincentivava que les dones casades treballessin. Si ho feien, patien discriminació salarial i desigualtats en drets laborals. Eren acomiadades quan es casaven amb una petita compensació i, si volien treballar, necessitaven permís del marit. A més, quedaven excloses de subsidis com els de l’atur o la malaltia. Aquesta ideologia reforçava el model de dona submisa i dedicada exclusivament a la llar.

El consultori de Francis era un programa molt famós en el qual les dones enviaven cartes a Elena Francis en busca d’ajuda i recomanacions. En realitat, aquesta dona no existia, sinó que era un personatge; darrere d’aquest personatge hi havia el psicòleg Juan Soto Viñolo.

Durant el franquisme, l'educació va ser un mitjà d'adoctrinament. Tant l'escola primària com la secundària van quedar sota el control de l'Església, i molts professors eren sacerdots. A les aules hi havia sempre una creu, i la religió es va convertir en assignatura obligatòria. A més, es va introduir la matèria "Formació del Espíritu Nacional", on s'ensenyaven els principis de la doctrina falangista, impartida per membres del partit únic. També es va prohibir la coeducació, separant nens i nenes a les escoles.

L'Oposició al Franquisme

L'Oposició a l'Exterior

Després de la Guerra Civil, molts republicans van exiliar-se, principalment a França, Algèria i el Marroc. Tot i que Franco havia promès no actuar contra els que volguessin tornar, molts van ser perseguits en tornar a Espanya. L'exili va suposar la pèrdua de talent intel·lectual en diversos àmbits.

Inicialment, molts exiliats van ser internats en camps de refugiats al sud de França, en condicions precàries. Durant l'ocupació nazi, molts van ser perseguits i alguns es van integrar a la resistència francesa o van emigrar a Gran Bretanya i Amèrica.

A l'exili, es va mantenir una oposició activa al franquisme. Es van conservar institucions republicanes i els governs català i basc. El 1945, a Mèxic, es van celebrar les primeres Corts republicanes i es va escollir un govern presidit per Diego Martínez Barrio. La Generalitat de Catalunya també va continuar existint: després de l'execució de Lluís Companys, Josep Irla el va substituir fins al 1954, quan Josep Tarradellas en va assumir la presidència.

La manca de suport internacional i les divisions internes van dificultar una oposició unificada. Mentre republicans, socialistes i alguns anarquistes defensaven la via diplomàtica per restaurar la República, comunistes i anarquistes radicals advocaven per una lluita armada per acabar amb la dictadura.

L'Oposició a l'Interior

Un cop acabada la Guerra Civil, els partits republicans, l’esquerra i els sindicats van quedar desmantellats, funcionant només en la clandestinitat i amb una reorganització molt lenta a causa de la repressió policial. Inicialment, la CNT va ser la força més destacada, però amb el temps, els comunistes i el PSUC van assumir el protagonisme de la resistència.

1939-1944: Maquis i Resistència Inicial

Després de la Guerra Civil Espanyola, la resistència antifranquista va tenir poca activitat, destacant la lluita armada dels maquis, guerrillers espanyols procedents de França que havien combatut contra els nazis. Comunistes i anarquistes, es van establir en zones rurals i muntanyoses amb l’objectiu de desestabilitzar el règim i provocar una revolta. L’intent més notable va ser la invasió de la Vall d’Aran l’octubre de 1944, que va fracassar. A partir de 1948, la majoria va abandonar la lluita armada, excepte un petit grup que va resistir fins als anys 50.

1944-1947: Esperança Post-Guerra Mundial

Després de la derrota d'Alemanya i Itàlia a la Segona Guerra Mundial, hi havia l'esperança que una intervenció estrangera posés fi a la dictadura de Franco. Això va portar a la reorganització clandestina dels partits polítics. El 1944, els monàrquics democràtics es van agrupar al voltant de Don Juan de Borbó, mentre que socialistes, republicans i alguns anarquistes van formar l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques.

1948-1951: Desmoralització i Acció Clandestina

Es caracteritza per la desmoralització de l'oposició, ja que no hi havia intervenció estrangera per acabar amb la dictadura de Franco. A l'exterior, l'oposició es distanciava, mentre que a l'interior creixia l'acció política clandestina, amb un rebuig a la dictadura, les condicions de vida, els baixos salaris i la manca de llibertats. Anarquistes, comunistes i obrers catòlics, com la Hermandad de Obreros de Acción Católica, buscaven influir en els treballadors. A partir de 1946, van aparèixer conflictes laborals a sectors com el tèxtil, la metal·lúrgia i la química, destacant la vaga general del tèxtil a Manresa el 1947, principalment dirigida per dones, i la vaga de tramvies de 1951, per l'augment del preu del bitllet.

El Moviment Universitari (Anys 50)

A finals de la dècada dels 50 comença a aparèixer un moviment de protesta a les universitats contrari al Sindicato Español Universitario (SEU). Aquest moviment de protesta reclamava llibertats públiques i una universitat més democràtica. L’any 1957 van tenir lloc els fets del Paranimf quan uns estudiants a la Universitat de Barcelona van organitzar una assemblea pública per una universitat més democràtica. Aquest moviment de protesta es va originar a Madrid i Barcelona i després es va estendre a altres ciutats. Va rebre una forta repressió tant acadèmica com policial.