Franquisme (1939-1959): Dictadura, Societat i Repressió

Franquisme (1939 – 1959)

1. El caràcter del règim franquista

Un règim dictatorial: característiques

El règim dictatorial de Franco, establert després de la Guerra Civil Espanyola, es va caracteritzar per una concentració de poders en les mans de Franco mateix, un totalitarisme d'inspiració feixista que va suprimir les llibertats democràtiques i va prohibir els partits polítics i els sindicats. Va imposar un caràcter centralista, abolint els estatuts d'autonomia i reprimint les cultures regionals. La repressió va ser una característica dominant, amb detencions i violència contra opositors i vençuts de la Guerra Civil. La censura i el control estricte dels mitjans de comunicació van ser utilitzats per propagar la propaganda del règim i silenciar qualsevol veu dissonant. Aquest règim dictatorial va perdurar gairebé quatre dècades fins a la mort de Franco el 1975.

Suports del franquisme: exèrcit, partit i església

El règim franquista va comptar amb suports clau com l'exèrcit, que era un instrument de repressió i tenia un paper polític destacat. El partit únic, FET y la JONS, integrava els agents més actius del franquisme. Les organitzacions de masses, com el Frente de Juventudes i la Sección Femenina, promovien els ideals del règim i controlaven la societat. L'Església catòlica també va donar un suport fonamental al règim, tant ideològicament com institucionalment. Aquests suports van contribuir a la consolidació i estabilitat del règim dictatorial de Franco durant gairebé quatre dècades.

Les actituds socials: tres tendències

Durant el règim franquista, es van observar tres tendències en les actituds socials:

• Suport de les classes altes: van donar suport al règim per mantenir els seus privilegis.
• Passivitat de les classes mitjanes: van optar per una actitud passiva per evitar represàlies.
• Rebuig de les classes populars: van mostrar una hostilitat generalitzada cap al règim, ja que van patir repressió i discriminació.

Les “famílies” del règim

Les principals"famílie" o grups de suport dins del règim incloïen:

1. Adhesió total a Franco: Persones que donaven suport incondicional al líder i seguien les seves ordres sense qüestionar-les.
2. Participants en la guerra: Inclou falangistes, carlins i monàrquics que van lluitar activament al costat de Franco durant la Guerra Civil.
3. Incorporats a la causa: Comprèn membres de partits polítics com la CEDA, la Lliga i republicans conservadors, que van donar suport al règim després de la guerra.
4. L'Església catòlica: Organitzacions com l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas i l'Opus Dei, que van donar suport ideològic i institucional al règim franquista.

2. La repressió sobre els vençuts

La repressió sobre els vençuts durant el règim franquista va ser implacable:

1. Repressió contra ideologies contràries: Es van perseguir i reprimir aquelles persones i grups que no adherien a les ideologies del règim, com els republicans, comunistes i masons.
2. Absència de voluntat de superació de la guerra i conciliació: En lloc de buscar una reconciliació nacional, el règim va optar per mantenir una actitud de repressió constant envers els opositors.
3. Camps de concentració i presons: Es van establir camps de concentració i presons per empresonar i reprimir els dissidents polítics i aquells considerats una amenaça per al règim.
4. L'exèrcit com a executor de la repressió: L'exèrcit va tenir un paper destacat com a executor de la repressió, participant activament en les detencions i repressió dels opositors al règim.
5. Establiment del Tribunal de Orden Público: A partir de 1963 es va crear el Tribunal de Orden Público per processar i jutjar aquells considerats enemics del règim.
6. Repressió institucionalitzada: Es van promulgar lleis com la "Ley de responsabilidades políticas" (1939) i la "Ley de Represión del Comunismo y la Masonería" (1940) per depurar i perseguir els col·laboradors de la República i els defensors contraris a la religió i la pàtria.

3. El Franquisme a Catalunya

A Catalunya es va establir un enfrontament entre la regió i el règim, marcat per diversos aspectes:

1. Supressió de l'Estatut: Franco va abolir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, posant fi a l'autogovern i imposant un model centralista i uniformista que promovia una visió de "Catalunya espanyola".
2. Suport de sectors econòmics: Malgrat la repressió, sectors com industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers van donar suport a Catalunya dins del marc del règim franquista.
3. Militància reduïda a Falange: La presència de catalans a Falange, el partit únic del règim, va ser limitada en comparació amb altres regions d'Espanya.
4. Designació de càrrecs des del poder central: Els càrrecs de responsabilitat com capitans generals i governadors civils eren designats des del poder central, sense tenir en compte la identitat catalana.
5. Ocupació de càrrecs menors per catalans: En els nivells locals, com ajuntaments i diputacions, els càrrecs eren ocupats majoritàriament per catalans, incloent excombatents, membres de partits polítics com lerrouxistes i falangistes, així com membres de la Lliga Catalana.

Durant el franquisme a Catalunya, es va viure una repressió massiva i profunda:

1. Repressió àmplia: Milers de persones van ser empresonades, torturades i executades per les seves idees polítiques.
2. Execucions: Unes 3.500 persones, incloent-hi Lluís Companys i Joan Peiró, van ser executades, moltes d'elles pels nazis.
3. Judicis militars: Al voltant de 78.000 persones van ser jutjades en tribunals militars sense garanties processals.
4. Exili: Unes 60.000 persones van haver de fugir a l'exili per escapar de la repressió franquista.
5. Depuració severa: Es van expulsar funcionaris i professors considerats desafectes al règim.
6. Confiscació de propietats: Les propietats dels considerats desafectes van ser confiscades.

Efectes a Catalunya

La repressió franquista a Catalunya va tenir conseqüències devastadores:

1. Esborrament de la identitat catalana: Es va intentar eliminar tot signe d'identitat catalana, imposant el castellà com a única llengua oficial.
2. Persecució cultural: Les manifestacions culturals catalanes van ser perseguides i censurades, incloent-hi la prohibició de la llengua catalana i la repressió de símbols i institucions catalanes.
3. Reacció catalanista: Aquesta repressió va provocar una reacció cultural i cívica, identificant el catalanisme amb l'antifranquisme i alimentant la lluita per la preservació de la identitat i la cultura catalanes.

4. Per què Espanya va intervenir en la Segona Guerra Mundial?

Espanya va intervenir indirectament a la Segona Guerra Mundial principalment per simpatia cap a les potències de l'Eix i per pressions internacionals. Tot i que Franco va declarar la neutralitat el 1939, el país va mostrar simpatia cap a l'Eix, declarant la no-bel·ligerància el 1940 i oferint suport diplomàtic i econòmic. Hi va haver intents d'integrar Espanya en el conflicte, com les reunions amb Hitler i Mussolini, però hi va haver oposició interna. El ministre d'Afers Exteriors, Ramon Serrano Suñer, va proposar l'enviament de la División Azul per donar suport a les tropes alemanyes contra la URSS, mentre Espanya exportava recursos i enviava treballadors a Alemanya. No obstant això, els EUA van respondre amb un embargament de petroli a Espanya a finals del 1943, causant greus dificultats econòmiques. Amb l'evolució desfavorable del conflicte per a les potències feixistes i les pressions internacionals, Franco es va veure obligat a retirar la División Azul i retornar a l'estatus de neutralitat a partir d'octubre de 1943.

5. La consolidació del franquisme (1939-1951)

La necessitat d'un canvi d'imatge

Després de la Segona Guerra Mundial, el règim de Franco va reconèixer la necessitat de canviar la seva imatge internacional per sobreviure políticament. Amb la derrota d'Alemanya i la caiguda del feixisme, va adoptar un discurs oficial que presentava el règim com a catòlic, conservador i anticomunista, amb l'objectiu de projectar una aparença més moderada i oberta a una possible evolució cap a una monarquia.

Aquesta nova fase es va caracteritzar per la marginació progressiva del falangisme i la distància respecte als aspectes i rituals feixistes. El règim va procurar desvincular-se dels excessos del feixisme i adoptar una postura més moderada, tot buscant mantenir el control polític i social.

Els anys del boicot internacional

Després de la Segona Guerra Mundial, el règim de Franco va enfrontar un període d'aïllament i rebuig internacional. Les Nacions Unides van condemnar explícitament el règim, i França va tancar les seves fronteres i va retirar els seus ambaixadors a Madrid, seguint una recomanació de l'Assemblea General de l'ONU el 1946.

El franquisme va interpretar aquestes accions com maniobres estrangeres per desprestigiar el país i provocar una nova guerra civil. A més, va suportar un cost econòmic enormement elevat, ja que Espanya no va ser beneficiada pel Pla Marshall, que oferia crèdits per a la reconstrucció postguerra, i va ser exclosa de l'OTAN, l'aliança militar del bloc occidental, el 1949. Aquest aïllament internacional va ser un dels desafiaments més importants per al règim franquista en aquesta època.

La Guerra Freda salva el franquisme

La Guerra Freda, que va començar el 1947 amb la configuració de dos blocs antagònics, l'URSS i els EUA, va alterar la situació internacional i va tenir un impacte significatiu en el règim de Franco. El caràcter anticomunista del franquisme va guanyar el suport dels EUA, que van veure en el règim com un aliat en la lluita contra el comunisme. Encara que les condemnes verbals al règim franquista es van mantenir, es va iniciar una acceptació internacional progressiva. El 1947, els EUA es van oposar a noves sancions contra Espanya, i el 1950, una resolució de l'ONU va revocar la retirada dels ambaixadors. Això va marcar un punt d'inflexió en la relació internacional amb el franquisme i va contribuir a la seva consolidació durant la Guerra Freda.

La institucionalització del règim

Per dotar-se d'una aparença de legalitat jurídica, el règim franquista va establir les Lleis Fonamentals, les quals, tot i semblar una Constitució, en realitat no tenien res a veure amb un sistema democràtic. Aquest sistema es va anomenar democràcia orgànica.

Les Corts espanyoles no comptaven amb cap representació democràtica, ja que tots els seus membres, coneguts com a procuradors, eren designats pel poder establert. Pel que fa al pla territorial, es va instaurar un sistema de doble poder: els governadors civils, nomenats pel poder central, i els capitans generals, representants del poder militar. Aquesta estructura va ser suprimida durant la República i va ser restablerta pel règim franquista.

Les Lleis Fonamentals

Les Lleis Fonamentals van ser un conjunt de normatives clau per al règim franquista:

1. Fuero del Trabajo (1938): Regulava les relacions laborals i establia els principis del nacional-sindicalisme.
2. Llei constitutiva de les Corts (1942): Establia les Corts com a òrgan legislatiu deliberatiu, subordinat a Franco.
3. Fuero de los españoles (1945): Establia els drets dels espanyols, tot i que subordinats als principis del Moviment sense garantia de poder exercir-los plenament.
4. Llei del referèndum nacional (1945): Donava al cap de l'estat el poder de sotmetre a consulta popular qüestions considerables.
5. Llei de successió (1947): Establia Espanya com a regne i la monarquia com a successora del franquisme, ratificant Franco com a Cap de l'estat.

La política econòmica de l'autarquia

La política econòmica de l'autarquia va buscar assolir l'autosuficiència econòmica a través de diverses mesures:

1. Aïllament exterior i substitució del lliure mercat per la intervenció estatal en l'economia.
2. Reglamentació del comerç exterior per limitar les importacions i fomentar la producció interna.
3. Foment de la indústria local per reduir la dependència de productes estrangers.
4. Regulació estatal de la comercialització i els preus per controlar l'economia interna.

No obstant això, aquesta política va conduir a un estancament econòmic profund com a resultat del tancament als mercats exteriors i la falta d'innovació i competència.

Racionament, mercat negre i estraperlo

La rigidesa de la reglamentació econòmica durant el règim franquista va provocar un fort control de l'Estat sobre el mercat. Els agricultors estaven obligats a lliurar els seus productes a preus fixats per l'Estat, i hi havia un sistema de racionament generalitzat de productes de primera necessitat entre 1939 i 1952. Aquestes restriccions van conduir a un desabastiment general i van fomentar l'aparició del mercat negre, on els productors preferien vendre els seus productes a preus superiors (estraperlo). La corrupció d'autoritats va permetre la proliferació d'aquest mercat negre.

Unes condicions de vida i de treball molt dures

Les condicions de vida i treball durant el règim franquista eren molt dures. Els salaris eren baixos i hi havia escassetat de productes, mentre que els preus eren alts. L'increment del cost de la vida va arribar a ser del 500%, arribant fins al 700% si es consideraven els productes bàsics. Aquesta situació va provocar una notable disminució del nivell de vida de la població, ja que els salaris eren baixos i els preus dels aliments eren molt elevats (inflació). La fam va afectar una gran part de la població, provocant un augment de malalties com la tuberculosi i un increment de la mortalitat. A més, es va veure un augment del barraquisme i una manca d'habitatges dignes.

6. Els anys del reconeixement internacional (1951-1959)

Del Falangisme al nacionalcatolicisme

Durant els anys del reconeixement internacional (1951-1959), es va observar un canvi del falangisme cap al nacionalcatolicisme a Espanya. El malestar causat per les dures condicions de vida i l'opressió política va provocar protestes com la vaga general de Bilbao el 1948 i el moviment popular de Barcelona el 1951, conegut com la vaga dels tramvies, que va sorgir a causa de la protesta salarial, la misèria i la manca de llibertats. Les dificultats polítiques i econòmiques van impulsar la necessitat de suavitzar els trets del franquisme més coincidents amb el feixisme, cosa que va portar a una remodelació del govern el 1951 per a apropar-se davant les potències occidentals. Això va implicar apartar els falangistes per donar suport al nou corrent nacionalcatolicista, on el pes dels cercles catòlics es va incrementar. Van sorgir noves figures menys autoritàries, com Joaquín Ruiz-Giménez, ministre d'Educació, i Luis Carrero Blanco, conseller màxim de Franco.

L'entrada en el context internacional

L'agudització de la Guerra Freda va situar Espanya com un estat anticomunista, cosa que va permetre un reconeixement progressiu per part dels Estats Units i organismes internacionals. Aquest reconeixement internacional definitiu va arribar el 1953 amb la signatura dels acords amb els Estats Units, coneguts com els Pactes de Madrid, i la ratificació del concordat amb la Santa Seu. Aquests acords amb els Estats Units van implicar la instal·lació de bases militars en territori espanyol a Torrejón, Morón, Rota i Saragossa, a més d'ajuts econòmics.

La necessitat de reorientació econòmica

La situació econòmica estancada i el baix nivell de vida van generar una onada de protestes i vagues entre els anys 1956 i 1958. Això va conduir a l'inici de la dissidència estudiantil a les universitats de Barcelona i Madrid, provocant el cessament del ministre Ruiz Giménez el 1957. En resposta, es va realitzar una nova remodelació del govern el mateix any, amb una major incorporació de sectors catòlics. A proposta de Carrero Blanco, es van incloure els tecnòcrates Navarro Rubio i Ullastres, que van impulsar una reforma econòmica basada en la liberalització de l'economia i l'obertura a l'exterior.

La Llei de Principis del Moviment Nacional

Una de les primeres accions del govern va ser l'aprovació de la Llei de Principis del Moviment Nacional el 1958. Aquesta llei establia els principis doctrinals que havien de regir totes les altres lleis de l'estat, donant una gran importància a la família, la pàtria i la religió. Tot i mantenir el poder dictatorial, Franco va reformar Espanya com un regne, deixant en les seves mans l'elecció del nou monarca. Aquesta llei va suposar una marginació de la Falange, així com dels sectors catòlics i empresarials que havien estat beneficiats anteriorment.

7. L'adoctrinament de la societat

El franquisme va imposar valors culturals, ideològics i morals conservadors a la societat, amb un culte exagerat al Caudillo, promogut pels mitjans de comunicació i la propaganda oficial com el NODO (Noticiario Documental). Es va imposar una moral cristiana tradicional, prohibint el matrimoni civil i el divorci, i penalitzant l'adulteri femení, l'avortament i l'homosexualitat. Per enquadrar la societat en aquests valors, es van crear institucions com el Frente de Juventudes, que organitzava activitats educatives, i la Sección Femenina de FET y de las Jons, encarregada de coordinar el servei social de les dones.

El sotmetiment de la dona i l'educació

El règim va sotmetre les dones a un sistema de valors masclista que les relegava al rol de la llar i les considerava inferiors jurídica i legalment. El Codi Civil els retirava la capacitat legal, convertint els marits en administradors de les seves propietats. Es prohibien els anticonceptius i l'avortament, i es penalitzaven els delictes d'adulteri. Es buscava allunyar les dones casades del treball fora de casa, requerint permís del marit per fer-ho. A l'educació, s'imposava la religió i la Formación del espíritu nacional, prohibint la coeducació i oferint una educació inferior per a les noies.

8. Oposició exterior i resistència interior

L'oposició exterior: els republicans de l'exili (I)

Després de la Guerra Civil, uns 500.000 espanyols van marxar a l'exili cap a França o al nord d'Àfrica. Tot i que una part va tornar amb la promesa de Franco de no perseguir-los, el règim no va complir amb aquesta paraula. Unes 170.000 persones, incloent-hi uns 60.000 catalans, van romandre a l'exili, moltes d'elles intel·lectuals, artistes i figures de renom. L'ocupació alemanya va afectar molts dels exiliats espanyols a França, incloent-hi Lluís Companys.

L'oposició exterior: els republicans de l'exili (II)

Les institucions de la República van exercir oposició al franquisme des de l'exili. Les primeres Corts republicanes a l'exili es van celebrar el 1945 a Mèxic, on es va elegir un Govern Republicà que va mantenir-se fins al 1977. Després de l'execució de Companys, Josep Irla va ser president de la Generalitat a l'exili fins que va ser substituït per Josep Tarradellas el 1954, també a Mèxic. Malgrat això, la manca de suport internacional i les divisions internes van impedir que l'acció republicana tingués un front comú de lluita.

Del desmantellament a la clandestinitat (I)

Després de la guerra, els partits i sindicats opositors van ser desmantellats, i la seva reconstrucció va ser lenta i difícil, desenvolupant-se principalment en la clandestinitat. Tot i que la CNT semblava ser la força més rellevant, els comunistes del PSUC i del PCE van aconseguir una millor reconstrucció, amb figures com Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo al capdavant.

Del desmantellament a la clandestinitat (II)

L'actuació de l'oposició al franquisme es pot dividir en tres fases distintes. Entre 1939 i 1944, hi va haver una resistència molt limitada, amb excepció de petites activitats guerrilleres, com la del maquis. La seva acció més destacada va ser la invasió de la Vall d'Aran, liderada pels comunistes del PCE, però va fracassar. Entre 1944 i 1947, la possibilitat d'una intervenció aliada a causa de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial va provocar una reorganització notable de les forces antifranquistes, amb la creació de nous partits i aliances, com el Moviment Socialista de Catalunya, el Front Nacional de Catalunya i l'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, que reunia socialistes, republicans i alguns cenetistes. Finalment, entre 1948 i 1951, es va caracteritzar per una desmoralització causada per la consolidació de la dictadura i la recomposició interior.

El ressorgiment de la conflictivitat social

A finals de la dècada dels quaranta, va començar un moviment de protesta dirigit des de les classes treballadores contra les precàries condicions de vida i de treball, amb vagues i conflictes laborals a les ciutats industrials i vagues de tramvies el 1951. Tant els comunistes com els anarquistes de la CNT es van centrar en l'acció política clandestina per incrementar la seva influència en la classe treballadora. Paral·lelament, es va desenvolupar un important moviment estudiantil universitari opositor al Sindicato Español Universitario (SEU), que exigia més llibertats i reformes a la universitat, amb manifestacions a Madrid el 1956 i a Barcelona el 1957, com els fets del Paranimf.