Francesc Eiximenis, Sant Vicent Ferrer i Ramon Llull: Figures Clau de la Literatura Medieval

Francesc Eiximenis fou un frare franciscà d'una gran formació intel·lectual i va viure molt de temps a València. El seu propòsit, al igual que Llull i Sant Vicent Ferrer, no era fer literatura, sinó que era un propòsit didàctic. És l'autor d'una extensíssima obra, va centrar-ne l'interès a ajudar els homes del seu temps amb consells pràctics i realistes, per la qual cosa intercala elements de la vida quotidiana. Eiximenis es dirigeix especialment als burgesos, classe social emergent i pròspera. El seu llibre més destacat és Lo crestià, una gran enciclopèdia sobre la ideologia cristiana amb intencions divulgatives i morals. Alterna les llargues explicacions i argumentacions amb exemples i faules, per a que la gent ho recordi. Una altra obra seva és El Llibre de les dones. Parla sobre les virtuts, però sobretot, dels vicis femenins que entronquen amb la tradició misògina medieval. Parla sobre els beneficis de la vida religiosa per a les dones. A més, Eiximenis era un ciutadà medieval amant del didactisme pràctic. El seu moralisme resulta misògin. (Misogínia vol dir tenir aversió a les dones).

Sant Vicent Ferrer fou un frare dominicà (predicador) amb molta fama com a orador i taumaturg (faedor de miracles). Conservem bona part dels seus sermons gràcies als reportadors o taquígrafs que l'acompanyaven. Es conserven 300 sermons. El seu propòsit era fer arribar al gran públic les seves ensenyances. El seu estil es caracteritza per utilitzar un llenguatge col·loquial riquíssim en modismes i frases fetes. Escenificava molt els seus discursos amb gestos, diàlegs, plors… ja que predicava en llocs on es parlaven idiomes diferents. Tractava temes quotidians. Utilitzava recursos retòrics per a facilitar la memorització amb estructures paralelístiques, rimes, anàfores, etc. Utilitzava exemples, comparacions i onomatopeies. El dramatisme d'alguns dels seus sermons l'aconseguia gràcies a hipèrboles, especialment quan explicava el martiri d'algun sant. Els seus sermons (homilies) eren seguides com a vertaders espectacles i duraven entre 3 i 6 hores.

Anselm Turmeda (Palma de Mallorca, c. 1355 - Túnez, després de 1423). De primer es va fer frare franciscà i, posteriorment, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es va convertir a l'islam i va viure com a musulmà a Tunis (moltes obres seves són crítiques amb la societat cristiana de l'època). És dels pocs escriptors que ha escrit en català i en àrab, sent un clàssic en ambdues llengües. Els seus llibres tingueren gran difusió en els països de parla catalana. Entre les seves obres figuren: Llibre dels bons amonestaments.

La novel·la cavalleresca és un gènere narratiu que va aparèixer a Europa entre els segles XIV i XV. Va ser l'evolució de la novel·la de cavalleries, sent novel·les més modernes que reflectien situacions reals d'aquella època. Eren narracions en prosa que es van basar en els models de les cròniques catalanes. Llavors va haver-hi una influència mútua entre la literatura i la vida reial, ja que els cavallers llegien les novel·les cavalleresques i volien actuar com els herois d'aquestes obres. No s'ha de confondre amb la novel·la de cavalleries. Dos exemples coneguts són Tirant lo Blanc i El Quixot (força posterior i que es burla de les heroiques característiques que destaquen en un cavaller, típiques de les novel·les de cavalleries).

La prosa medieval tenia la finalitat d'orientar l'opinió i la conducta. En aquesta part veurem: Prosa didàctica religiosa i moral. La societat medieval ara és teocentrista: l'activitat cultural i literària gira al voltant dels nuclis religiosos; l'estament religiós és la base de l'educació… per això hi ha més literatura religiosa que profana. Temes literaris predominants: Déu i la religió; i el rei i la nació. Intenció de la literatura: donar pautes cíviques i religioses de conducta moral. Gèneres literaris que utilitzaven: Fàbula: una narració protagonitzada per animals personificats. Sermó: una exposició oral sobre preceptes morals i doctrinals. Exemple: un conte amb una lliçó moral. Poema didàctic: una poesia destinada a memoritzar preceptes. Els autors més destacats són: Arnau de Vilanova, Ramon Llull, F. Eiximenis, Vicent Ferrer, Anselm Turmeda i Isabel de Villena.

Ramon Llull era un aristòcrata fill d'una família de cavallers establerta a Mallorca. Va conrear la poesia trobadoresca en provençal. Va viatjar pel nord d'Àfrica i Europa per tal de difondre el seu projecte i convertir els infidels al cristianisme. Va ser el creador de la prosa historiogràfica. Fou el primer que va fer servir una llengua romànica per tractar temes científics (és a dir, usar una sintaxi apta i flexible, crear un lèxic apropiat). Per això diem que és l'autèntic creador de la nostra prosa literària, perquè la va fer apta per a tots els usos possibles. Entre l'obra narrativa de Llull destaca El Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna, el seu fill, que tot i la seva intenció doctrinal està considerat com un dels primers intents de novel·la autobiogràfica europea a l'edat mitjana. S'hi relata la vida del protagonista, Blanquerna, que mogut pels ideals religiosos, com Llull, consagra la seva vida a la causa de la religió. També hi demostra que l'edat més desitjable per a les persones des del punt de vista cristià és el martiri. També trobem El Llibre de les bèsties, que està format per un conjunt de faules on els animals són una excusa, una al·legoria (metàfora) per a criticar els seus coetànics (els de la seva època) i satiritzar la lluita pel poder i altres defectes humans que s'oposen a l'objectiu que hauria de guiar-los (l'amor a Déu). Per últim, El Llibre d'Amic e D'Amat: és un recull de 365 metàfores morals amb el propòsit d'il·luminar la reflexió tots els dies de l'any. És una guia on Llull propugna la vida religiosa i fa ús de metàfores d'autor trobadoresc i d'imatges d'una gran sensibilitat. El didactisme de Ramon Llull es caracteritza per: la presència de personatges, sovint marginals, que representen la veritat i la raó (folls, ermitans, filòsofs o clergues ignorants); una estructura en cercles concèntrics, en la qual uns exemples s'inserixen dins d'altres, per tal d'apuntalar la idea central del seu discurs; i el canvi de perspectiva quan fa que els personatges humans de les seves obres expliquen exemples o contes sobre personatges humans.