Fragments Literaris Catalans: Viatges, Supervivència i Costums

Fragments Literaris: Viatges, Supervivència i Costums

Perpinyà: Cruïlla de Cultures i Reconciliació Familiar

Perpinyà és una població assossegada, endreçada i relativament tranquil·la (dic relativament perquè als seus carrers sempre hi ha una quantitat reduïda de gent amb presses que li confereix un cert toc atrafegat). Un cop arribats, tant el meu pare com jo volíem fer d'amfitrió, de manera que jo li ensenyava els edificis catalans com ara Castellet (amb la seva senyera solitària) o el Palau dels Reis de Mallorca. Ell, per la seva banda, em convidava a prendre alguna cosa ben francesa a les terrasses igualment franceses prop del riu. Vet aquí l'ambigüitat curiosa de Perpinyà: per bé que sigui la capital de Catalunya Nord, no deixa de ser també una ciutat provinciana francesa. Així mateix, tant ell com jo ens hi sentim perfectament a casa i això ens ajudava, sense dubte, a començar a fer les paus. Deu ser per això que sempre penso en Perpinyà com el lloc que ens va preparar, a mon pare i a mi, per a la nostra trobada final —ben cordial, ateses les circumstàncies— un any després. A Londres, a l'hospital.

Matthew Tree, "Descobrir Catalunya", núm. 73.

Supervivència i Desesperació: El Relat d'un Nen Soldat

El quart dia, alguns van començar a flaquejar seriosament. Els costava arrossegar el cos, sí, però el problema era sobretot la moral. I a més tornava a ploure. Almenys tindrem aigua... Per sort, al cap d'uns quants quilòmetres vam arribar a un poble desert. Els habitants n'havien fugit, però havien deixat un tresor. Allà, lligat a l'estaca, just davant nostre. Una cabra. Ens hi vam tirar a sobre, la vam esquarterar i ens la vam menjar. Crua. També ens vam poder aixoplugar. Però no n'hi va haver prou per remuntar la tropa. Aquella nit, el meu amic Albert, el que havia trobat el conill, em va venir a veure. [...] L'endemà, vam marxar i ell es va quedar, amb dos més. Li vaig desitjar bona sort. —Que Déu et protegeixi, amic meu. Mentre m'allunyava vaig pensar:

Lucian Badjoko, "Jo vaig ser un nen soldat" (2006).

Una Visita Inesperada: Pare Noel o Reis?

Tot just acabàvem de sopar (i sentíem encara el pessigolleig del xampany en el nas) quan van trucar a la porta. L'Agustina, des de la cuina, tombà una cadira en alçar-se. Qui sap quina atenció ens va correspondre a tots, que acordàrem un silenci i ens miràrem els uns als altres, seguint amb l'oïda la fressa lenta de la minyona. El passador va fer el xerric de sempre i, en canvi, l'Agustina deixà sentir una exclamació tan desacostumada, que l'Ernest intentà acudir-hi ràpidament. Però no tingué temps, perquè la figura rodona i vermella d'un Pare Noel obstruí la porta del menjador. Duia un sac de tela blanca a l'esquena, i les filagarses de la barba el van fer esternudar dues o tres vegades. La Isabel va enutjar-se, i (vet aquí una virtut seva) ens va tornar l'aplom a tots amb unes paraules plenes de sentit: —Li han donat una mala adreça. En aquesta casa fem Reis.

El Saló de les Xafarderies: Un Centre Social Vibrant

La gent ocupava, a mesura que anava arribant, els llocs millors que trobava. Per això alguns s'afanyaven per ser-hi d'hora. Els primers s'acomodaven en els sofàs i les grans butaques de cuir. Els següents en les butaquetes, i els darrers en les cadires. Més d'una vegada, l'èxit havia estat tan gran, que havien arribat a faltar seients, tot i que un parell de criades anava introduint-ne a última hora. Aquell dia, en aquell saló, se sabien totes les xafarderies de la ciutat. Això constituïa un altre dels al·licients de la festa. Les converses eren vives, les veus pujaven de to i la gent anava i venia d'una banda a l'altra per saber o assabentar els diversos grups d'algun esdeveniment insospitat, d'alguna tafaneria inèdita. L'èxit se l'enduia aquell que arribava amb una revelació d'última hora i si eren, millor que millor.