Fotoperiodisme: Història, Gèneres i Autors Clau

Fotoperiodisme

El fotoperiodisme és la representació gràfica d'un esdeveniment en qualsevol dels seus formats (escrit, digital o audiovisual) vinculat amb l'actualitat i molt lligat a l'evolució de les noves tecnologies. Com a gènere periodístic, s'organitza en seccions i especialitats, com ara fotoperiodisme de guerra, polític, esportiu, etc.

El fotoperiodisme comparteix, tot i que amb matisos, els principals trets diferencials del periodisme. D'aquesta manera, es pot dir que el fotoperiodista utilitza la càmera com el periodista ha fet servir la ploma, la màquina d'escriure i, ara, l'ordinador per copsar la realitat i fer-la arribar al seu públic.

Característiques principals

• Actualitat: El contingut de les imatges del fotoperiodisme ha de reflectir un fet actual, es tracta de portar a l'audiència allò que està esdevenint en aquell moment, allò que és notícia perquè és rellevant, important o interessant.
• Objectivitat: El fotoperiodisme ha de fugir, per definició, de qualsevol manipulació de la imatge prèvia o posterior a la seva realització. Se suposa que allò que reflecteix l'objectiu del fotoperiodista ha de ser la realitat, un reflex de la veritat sense filtrar i adequat als principis de l'ètica del periodisme i el seu codi deontològic. Així, són habituals en les seves fotografies les imatges crues i dures dels conflictes bèl·lics o altres esdeveniments dramàtics.
• Qualitats estètiques: En el fotoperiodisme coincideixen la voluntat periodística de reflectir la realitat amb la capacitat de l'artista plàstic d'evocar sensacions i sentiments mitjançant les seves imatges. D'aquesta manera, ens trobem amb una estètica molt cuidada i una construcció visual molt treballada. Són habituals les imatges visualment molt espectaculars, que inclouen grans esdeveniments històrics i moments claus del nostre passat immediat.
• Espontaneïtat: El fotoperiodista ha de triar entre la perfecció tècnica de la fotografia i la necessitat de copsar el moment just en què es produeix l'acció.
• Blanc i negre: Tradicionalment associem el fotoperiodisme amb les imatges en blanc i negre, ja que els diaris no solien publicar fotografies en color. Això ha fet que després, tot i generalitzar-se l'ús del color en diaris i revistes, encara hi hagi molts autors que prefereixin el blanc i negre a l'hora de realitzar el seu treball.

Primers Reporters

Roger Fenton

Enviat a la Guerra de Crimea (1855) per realitzar la primera documentació fotogràfica de guerra que es coneix. Va treballar amb moltes limitacions tècniques i ideològiques, ja que la documentació de Fenton va estar finançada pel govern perquè les seves fotos duguessin tranquil·litat als familiars dels soldats.

Mathew B. Brady

Documenta la Guerra de Secessió dels Estats Units (1865) com a projecte comercial independent: la realització d'un àlbum en finalitzar el conflicte. No es considera fotoperiodisme perquè els diaris de l'època encara no disposaven de la tecnologia per publicar fotos.

Robert Capa

Aproximadament l'any 1934, intentant fugir del nazisme, coneix la fotògrafa alemanya Gerda Taro, qui més tard esdevindria la seva companya sentimental i professional. En veure que les seves fotos acostumaven a ser refusades, s'inventen el pseudònim “Robert Capa”, un suposat fotògraf americà. D'aquí ve la polèmica de qui dels dos va ser l'autor d'algunes de les seves obres més famoses. A l'esclatar la Guerra Civil Espanyola el juliol de 1936, decideixen viatjar a Espanya per cobrir els fets que allà succeïren. Des del bàndol antifeixista i per la república, van ser presents des de les primeres batalles a Madrid fins a la retirada a Catalunya. Durant la retirada de l'exèrcit republicà a la batalla de Brunete, el 1937, Gerda Taro va morir quan el cotxe en què viatjava frenà bruscament per evitar xocar contra un tanc. Ella sortí volant per després ser atropellada per aquell mateix tanc.

Mentrestant, Ernest Hemingway estava fotografiant la invasió japonesa de Xina, ja en el pròleg de la Segona Guerra Mundial. Durant aquesta, va ser present en fets tan rellevants com el desembarcament de Normandia o l'alliberament de París, entre d'altres.

L'any 1947 va fundar, amb l'ajuda d'Henri Cartier-Bresson, Rodger, Vandiver i David Seymour, la prestigiosa agència fotogràfica Magnum Photos, que s'ha mantingut fins a l'actualitat. Allà va fer una gran feina fotogràfica, i no tan sols d'escenaris de guerra sinó també en el camp artístic, on tenia grans amistats com Pablo Picasso, Ernest Hemingway o John Steinbeck. L'any 1954, va rebre una proposta de la revista Life per substituir un altre fotògraf al Vietnam, durant la Primera Guerra d'Indoxina. La matinada del 25 de maig d'aquell mateix any, mentre acompanyava una expedició de l'exèrcit francès, trepitjà una mina sense adonar-se'n i morí, acabant així una exitosa vida.

Henri Cartier-Bresson

Henri Cartier-Bresson (Chanteloup-en-Brie, Sena i Marne, 22 d'agost de 1908 - Montjustin, Alps de l'Alta Provença, 2 d'agost de 2004) va ser un cèlebre fotògraf francès a qui molts consideren el pare del fotoreportatge. Va defensar sempre la idea d'atrapar l'instant decisiu. Es tractava, per tant, de posar el cap, l'ull i el cor en el mateix moment en què es desenvolupava el clímax d'una acció.

Va néixer a Chanteloup-en-Brie, als afores de París, el 22 d'agost de 1908. Als 22 anys va decidir provar sort a Costa d'Ivori, on va realitzar les seves primeres fotografies. Un altre cop a França, va adquirir una càmera Leica que quedaria associada a ell. Després de fer petites incursions en el moviment surrealista, va fundar l'agència fotogràfica Magnum amb Robert Capa, David Seymour i George Rodger.

Durant la seva carrera va tenir l'oportunitat de fotografiar personalitats com Pablo Picasso, Henri Matisse, Marie Curie, Edith Piaf, Fidel Castro i Ernesto Guevara. A més, va cobrir importants esdeveniments com la mort de Mohandas Gandhi, la Guerra Civil Espanyola o l'entrada triomfal de Mao Zedong a Pequín. Cartier-Bresson va ser el primer periodista occidental que va poder visitar la URSS després de la mort de Stalin.

Weegee

Weegee és el pseudònim d'Arthur H. Fellig (12 de juny de 1899 - 26 de desembre de 1968), un fotògraf i reporter gràfic ucraïnès conegut per les seves descarnades fotografies en blanc i negre.

Fellig deu el seu àlies Weegee a una interpretació fonètica de la paraula ouija, a causa de les seves freqüents arribades a escena només minuts després que se li hagués avisat a les autoritats sobre un crim, un incendi o una altra emergència. Existeixen diferents teories sobre qui li va assignar dita pseudònima al fotògraf. Hi ha qui creu que va ser el propi Weegee qui es va autoanomenar així, mentre que altres teories assenyalen que el pseudònim l'hi van donar les noies d'Acme Newspictures (l'agència que proveïa imatges als dos periòdics més importants de Nova York: el Daily News i el Herald Tribune) o un agent de policia.

Weegee està considerat un fotògraf de notícies indiscret especialitzat a documentar l'ambient de carrer de Nova York mitjançant les seves fotografies en blanc i negre. Les fotografies de Weegee mostrant escenes de crims, víctimes d'accidents de trànsit ensagnades o platges urbanes abarrotades segueixen resultant escruixidores. No obstant això, com a juxtaposició, Weegee també va fotografiar les dames de l'alta societat novaiorquesa vestides amb els seus erminis i diademes.

L'any 1938, Fellig era l'únic reporter gràfic de Nova York que posseïa un permís per portar amb si una ràdio portàtil d'ona curta amb la freqüència de la policia. Tenia instal·lada una cambra fosca en el maleter del seu cotxe per accelerar el procés de lliurament de les seves fotografies als periòdics. Weegee gairebé sempre treballava durant la nit com a fotògraf freelance; escoltava la ràdio atentament, arribant a les escenes, en ocasions, abans que els propis policies.

La majoria de les seves fotografies més famoses van ser preses amb un equip fotogràfic molt bàsic i amb les tècniques de l'època. Weegee no va rebre formació fotogràfica sinó que va ser sempre un fotògraf autodidacta, així com un gran promotor de si mateix.

Documentalisme

S'utilitza el terme documentalisme per a designar aquells treballs fotogràfics que tracten temes estructurals i es realitzen amb amplis marges de temps i, per tant, són més propicis a la reflexió i a la investigació. Aquests tipus de treballs solen ser exhibits en galeries o publicats en forma de llibres. També poden aparèixer en revistes especialitzades i en la premsa diària si la temàtica coincideix amb alguna notícia.

A diferència del fotoperiodisme, la fotografia documental no està tan lligada als encàrrecs puntuals i a les directrius de la premsa, determinades per la necessitat immediata d'informació i notícia. Això fa que normalment es pensi que la tasca del documentalisme gaudeix de més llibertat per part del fotògraf, tant pel que fa a les temàtiques com a l'enfocament i als recursos expressius.

La fotografia documental ha tingut lligams importants amb el món de l'art i, a partir dels anys cinquanta, començà a entrar en els circuits artístics, fet que provocà la consolidació del nom de grans fotògrafs emmarcats dins la línia documental. Els fotògrafs de la realitat comencen a ser valorats. Actualment, aquest acostament encara és molt més patent pel gir que ha realitzat l'art contemporani, que ha deixat enrere la representació i s'ha aproximat molt més a recollir directament la realitat, mostrar i ser testimoni d'aquesta.

Document Social

Des del seu origen, la fotografia ha estat reconeguda pel seu valor de prova i testimoni; permet obtenir un document, és a dir, un testimoni, una prova objectiva de la realitat. El document fotogràfic sempre ha estat considerat una font fiable d'informació, encara que ja en temps de crisi econòmica, durant el període d'entreguerres, aquesta objectivitat va ser posada en dubte en ser sospitosa d'estar influïda per la ideologia del fotògraf. Malgrat tot, sempre s'ha recorregut al document fotogràfic per a donar testimoni d'un determinat fet o situació al llarg del segle XX. Durant la Gran Depressió (1929), la Farm Security Administration (FSA) va contractar un grup de fotògrafs per a documentar aquelles zones del país més durament castigades per la catàstrofe econòmica. Els fotògrafs Walker Evans, Russell Lee, Dorothea Lange, Ben Shahn i Arthur Rothstein, entre altres, van treballar en sectors geogràfics sensibles (estats del Sud, Nou Mèxic, etc.) i van proporcionar testimonis gràfics sobre les condicions de les zones, tant rurals com urbanes, afectades per la pobresa als Estats Units. El resultat fou una sèrie de fotografies de treballadors emigrants i de les seves cases, escoles, esglésies i pertinences. Fou tan convincent com a evidència històrica que com a art. De la FSA sortiren imatges com Migrant Mother de Dorothea Lange, que s'han convertit en verdaderes icones.

El 1936 es crea a Nova York la Photo League, l'única associació independent que s'ocupà de la fotografia social als Estats Units. Els fotògrafs d'aquest grup van dirigir la seva atenció a la documentació de la forma de vida de la classe treballadora. En formaren part: B. Abbott, E. Smith, Lewis Hine, Weegee, Aarond Siskind i Walter Rosenblum. Durant l'era McCarthy, aquesta associació apareix a la “llista negra” com a organització subversiva. Es dissol el 1951.

El 1937 apareix a Anglaterra el Mass Observation, un projecte de fotografia col·lectiva que perdurarà fins als primers anys de la dècada dels 50. Constituí un dels capítols fonamentals de la història cultural britànica de finals de la dècada dels trenta. Implica tant la fotografia com el cinema i la pintura. S'inscriu dins dels treballs d'antropologia social que es van desenvolupar a Europa de forma molt destacada durant el període d'entreguerres.

Entre els anys 30 i 60 es desenvolupa a Itàlia la corrent del neorrealisme, que abraça tant la fotografia com el cinema i la literatura. En fotografia assoleix la seva esplendor durant la dècada de 1950. Implicava una manera de percebre la realitat i de posicionar-se davant dels problemes socials de la Itàlia de la postguerra.

A Espanya, entre els anys 50 i 60, la fotografia documental gaudí d'un gran desenvolupament de la mà de creadors com Joan Colom, Francesc Català-Roca, Xavier Miserachs, Oriol Maspons o Ramon Masats, la majoria relacionats amb la revista Afal, que es convertí en el fòrum ideal per divulgar el treball.

Principals Autors del Document Social

Dorothea Lange (1895-1965)

Neix a Nova Jersey. Als 7 anys, contrau la poliomielitis, malaltia que li afecta la cama dreta, fet que la marcarà per a tota la vida. Als 23 anys inicia una volta al món i s'estableix, posteriorment, a San Francisco. El 1919 obre el seu estudi i coneix Imogen Cunningham. En un dels seus viatges a Mèxic coneix el fotògraf Paul Strand. El 1933 comença a fotografiar al carrer i freqüenta el grup f/64. La seva sortida al carrer com a reportera marca definitivament les línies directores i característiques del seu treball.

Entre 1935 i 1940 treballa per a la Farm Security Administration (gran organització estatal), recorrent el país i documentant la precària situació en què viuen els camperols rendistes. Dorothea Lange es converteix així en testimoni d'aquesta època. El 1939 publica American Exodus, A Record of Human Erosion, un llibre on es barregen textos i fotografies que analitzen el fenomen de la migració motivada per la depressió econòmica.

Entre 1942 i 1944 fotografia els camps d'internament dels nord-americans d'origen japonès. També retrata la vida de les minories de San Francisco. Entre 1958 i 1963 viatja a Sud-amèrica, Europa i Àsia. El 1964 s'assabenta que té un càncer; la seva darrera feina consisteix a organitzar una retrospectiva de la seva pròpia obra al MOMA de Nova York.

Els personatges de Lange emanen una gran humanitat. La fotògrafa s'acosta a ells de manera quasi amorosa, insuflant-los un cert aire d'heroisme. La seva obra és testimoni de la imatge més tràgica d'Amèrica, testimoni per altra banda ple de compromís, convençuda que les seves imatges podien ajudar a canviar les coses. La seva mirada defuig el sentimentalisme gratuït i la dramatització, sorgeix d'un profund sentiment humà i d'una consciència social unida a una lluita incansable per la igualtat de la dona.

Lewis Hine (1874-1940)

Lewis Wickes Hine (Wisconsin, 6 de setembre de 1874 - Nova York, 1940) va ser fotògraf nord-americà. Lewis Hine entra a la Universitat de Chicago el 1900, estudiant sociologia, carrera que va continuar a les universitats de Columbia i Nova York. A Nova York, Hine treballa de professor a la Ethical Culture School. Durant aquests anys, Hine valora la càmera fotogràfica com a instrument per a la investigació, com a instrument per comunicar les seves troballes a investigadors llunyans i com a instrument per a l'ensenyament. El 1908, Hine manté les seves opinions sobre la fotografia, però afegeix que la principal missió de la fotografia és l'art, els factors estètics de la fotografia; els altres objectius eren secundaris. A l'hora de realitzar fotografies (ell les realitzava amb finalitats sociològiques), es veia abans com a figura artística que com a científic. Molt preocupat pel benestar dels menys afavorits, va registrar l'arribada dels immigrants a l'illa d'Ellis, els seus assentaments en insalubres habitatges, els seus treballs en fàbriques i tendes i els seus fills jugant a les galledes d'escombraries.

Hine comprenia la subjectivitat de les seves fotografies, però també creia que tenien un enorme poder de crítica, arribant a descriure les seves fotografies com a “fotointerpretacions”.

Als anys 20, i a causa dels avanços tecnològics de l'època, que ell interpreta com una ajuda per al treballador, comença una sèrie de fotografies que anomena Retrats de treball, on mostra l'home i la màquina treballant plegats. El 1932 publica la seva col·lecció Men at Work, document fotogràfic sobre la construcció de l'Empire State.

Francesc Català-Roca (1922-1998)

Francesc Català-Roca, fill del també fotògraf Pere Català i Pic, treballà per a les revistes i publicacions Revista, Destino, Gaceta Ilustrada o La Vanguardia. També realitzà fotografies per a cartells de cinema des del seu propi estudi, obert el 1947. El 1953 va fer la primera exposició individual dels seus treballs de creació a la Sala Caralt de Barcelona, i també ha il·lustrat un nombre considerable de llibres de tema artístic o de reportatges.

La seva fotografia parteix del concepte neorealista de la imatge, cercant sempre el punt de vista insòlit i, sobretot, l'ambientació humana del tema. És considerat per molts crítics el fotògraf català més important del segle XX.

Assaig Fotogràfic

Aquest terme designa, tant als Estats Units com a Europa, un tipus de fotografia, el fotoassaig, que en l'àmbit del fotoperiodisme procura, combinant text i imatges, ser l'equivalent complex d'un assaig literari. Neix amb l'aparició, durant l'època d'entreguerres, de revistes d'informació com Life, Fortune o Look. Més enllà de la rapidesa i immediatesa amb què sovint es mou el fotoperiodisme, els fotògrafs de l'assaig fotogràfic decideixen els seus temes, viatgen als llocs, dediquen un temps més dilatat a cada treball i tracten de controlar al màxim la seva presentació. L'assaig fotogràfic, que es converteix en una veritable eina comunicativa, és una creació mixta en què intervenen el fotògraf, el productor del text –sovint és el mateix fotògraf– i, sobretot, les línies editorials del diari o revista. El fotògraf escull el tema, investiga, analitza i mostra la seva pròpia opinió sobre el tema escollit.

Alguns fotògrafs, especialment Walker Evans a Fortune, Margaret Bourke-White i W. Eugene Smith a Life, van lluitar per controlar al màxim els seus projectes, arribant a ser considerats els autèntics responsables dels seus assajos.

Principals Autors

Walker Evans (1903-1975)

Neix a St. Louis, però ben aviat la seva família es trasllada a Ohio i, posteriorment, a un barri dels suburbis de Chicago. Quan es separen els seus pares, se'n va a viure amb la seva mare a Nova York. Les seves circumstàncies familiars accentuen la seva visió penetrant de la classe mitjana-baixa americana.

El 1922 viatja a París per seguir els seus estudis, però amb la idea de fer-se escriptor i endinsar-se en la vida intel·lectual de la capital francesa. Influenciat pels poetes francesos del segle XIX, veu en la fotografia un mitjà per adaptar la visió del poeta i mostrar meticulosament l'Amèrica quotidiana de l'època. Comença a Nova York el 1928 a fer les seves primeres fotografies: escenes senzilles i directes de la vida diària. Fa amistat amb artistes i escriptors del moment i s'impregna de les corrents intel·lectuals progressistes del moment.

El 1935 i durant 18 mesos, treballa per a la Farm Security Administration; durant sis setmanes conviu amb una família de camperols rendistes d'una granja d'Alabama. Evans els fotografia mostrant la seva forma de vida simple i directa, amb certa distància, aconseguint retrats d'una gran dignitat.

Les seves imatges són senzilles, prescindeixen d'adjectius, concises, severes, nues, sòbries i aspres. Són fotografies buides que expressen la mancança, la misèria, el dolor, la crua realitat de les condicions de vida miserables d'una gent que no perd la dignitat. També fotografia objectes quotidians que transcendeixen per a esdevenir una metàfora contundent de l'existència. El 1938, el MOMA de Nova York dedica a Evans la primera exposició monogràfica. Poc després comença a treballar d'una manera completament diferent, amagant una càmera sota l'abric, sense controlar l'enquadrament, i se centra en les cares i els gestos dels viatgers del metro de Nova York. El resultat es publica el 1966 en forma de llibre amb el títol Many Are Called.

W. Eugene Smith (1918-1978)

W. Eugene Smith està considerat com un dels pares del reportatge fotogràfic. El 1950, quan Smith visita Espanya, el país encara es troba immers en les seqüeles de la Guerra Civil. És l'època del primer franquisme: aïllament internacional, feixisme, repressió, misèria, fam... Escull Deleitosa, una població de 2.650 habitants de la província de Càceres, endarrerida en tots els aspectes. Smith no es limita a fer una sèrie de fotografies del poble i els seus habitants, va més enllà i duu a terme un autèntic treball d'investigació social. Anota tots els noms i edats de les persones entrevistades, establint una cordial relació amb les persones retratades. Realitza 1.575 fotografies, i per a la redacció final del reportatge fa servir un informe de 24 pàgines, amb informació general sobre Espanya.

El resultat és una anàlisi socioeconòmica que se centra fonamentalment en la producció agrícola, els treballadors, les condicions de treball, la seguretat social, la distribució de la terra, l'atur, l'analfabetisme... El reportatge es publica a Life en una època en què les revistes gràfiques estaven en auge. En el reportatge s'hi inclouen 17 fotografies i es publiquen uns 22 milions d'exemplars entre l'edició original i les reedicions.

Fotografia de Carrer

La fotografia de carrer gaudeix d'una gran tradició des de mitjan segle XX. Podem incloure figures provinents de l'Escola de Nova York que durant els anys 50 i 60 van convertir el carrer en el seu punt de partida per a una fotografia més subjectiva, amb un llenguatge visual radical subratllat per enquadraments i punts de vista inusuals. Garry Winogrand, Diane Arbus i Lee Friedlander es convertiren en els màxims representants de la fotografia de carrer arran de l'exposició New Documents que John Szarkowski realitza al MOMA de Nova York el 1967.

Expressant una visió realista, a contracorrent dels seus predecessors en la història de la fotografia americana, Arbus, Winogrand i Friedlander adopten un nou estil documental desproveït de sentimentalisme i romanticisme. No pretenen denunciar, persuadir, lluitar o remoure consciències. La seva expressió personal preval per damunt del compromís. La seva càmera pretén ser un mirall de la societat americana.

Autors

William Klein (1926)

Klein és reconegut tant pels seus treballs en l'àmbit de la fotografia sobre moda com pels seus reportatges de ciutats. Els primers el van fer cèlebre a través de la revista Vogue; els segons són un testimoni de la seva visió particular de cadascun dels llocs que visità i mostren la seva habilitat per al reportatge gràcies a la seva capacitat de percepció psicològica.

Comença com a dibuixant gràfic i il·lustrador per a una revista, després viatja a Europa i es matricula als estudis d'Història de l'Art a la Sorbonne de París. Practica la pintura amb fluïdesa, sempre des d'una perspectiva abstracta. Entre 1954 i 1966 és fotògraf de la important revista Vogue, per a la qual realitza nombrosos reportatges de moda als quals sempre sap aportar el seu particular punt de vista, convertint aquestes imatges de consum en autèntiques obres d'art.

Però la seva veritable vocació sempre ha estat, com ell mateix afirma, “les fotografies serioses”; els reportatges fotogràfics que edità en una sèrie de monografies i que representen aspectes quotidians de ciutats com Nova York, Moscou, Tòquio o Roma.

Garry Winogrand (1928-1984)

Als 19 anys estudiava pintura i fotografia a la Universitat de Columbia. Entre 1952 i 1969 treballa com a reporter a l'agència fotogràfica Pix & Brackman, publicant el seu treball en vàries revistes. El 1960 fa la seva primera exposició individual a la Image Gallery de Nova York. Tres anys després, exposa individualment al MOMA, experiència que repeteix el 1967 compartint cartell amb Friedlander i Diane Arbus.

El 1964 emprèn un viatge d'un any a través dels Estats Units finançat per la Fundació Guggenheim. La seva feina es veu clarament influenciada per Walker Evans, a qui havia conegut abans d'emprendre l'aventura. Quatre anys més tard, rep una altra ajuda de la Guggenheim, aquesta vegada per treballar sobre la influència que tenen els mitjans de comunicació en els esdeveniments diaris. Els resultats d'aquesta feina foren exposats el 1977 al MOMA. Més ajudes econòmiques i premis segueixen reconeixent la seva tasca fotogràfica fins que decideix dedicar-se a l'ensenyament.

El seu punt de vista estètic, la seva manera d'enquadrar (sovint ho feia sense mirar pel visor), la seva utilització del gran angular, entre d'altres aspectes, el situen entre els fotògrafs moderns més radicals de la seva generació.

Recorrent els carrers, Winogrand s'adona que ser dona comença a ser important, sobretot per a les dones, i si en la dècada dels 50 la felicitat d'una dona consistia a estar feliçment casada i envoltada de fills i electrodomèstics, als anys 60 ja tenia temps per pensar en ella mateixa i abandonar el seu rol tradicional. En les seves fotografies, les dones es mouen i el món es mou amb elles. El seu cos s'allibera i es mostra, caminen amb seguretat pels carrers, soles o amb companyia; són dones que ocupen un lloc en l'espai, en el temps i en les seves pròpies vides.

El seu constant treball de deambular i disparar des d'enquadraments impossibles, amb seguretat en les pròpies intuïcions, és una forma de sociologia avançada. Capta allò superflu només si és necessari, sense concessions. La seva obra és sempre irònica, no busca ser transcendent i, potser per aquesta raó, aconsegueix ser-ho. El seu sentit de l'humor no és caricaturesc, és profund com ho són les seves imatges.

Diane Arbus (1923-1971)

“Fotografiat per Diane Arbus, qualsevol és monstruós”, digué Susan Sontag. Monstruós en el sentit d'estrany, inquietant... Perquè Arbus aconseguí retratar amb la cientificitat d'un forense allò torbador de la condició humana en qualsevol subjecte.

“Crec realment que hi ha coses que ningú no pot veure si jo no les fotografio”, escrigué Diane Arbus. La seva capacitat per revelar en les seves fotos la línia que connecta la realitat aparent amb l'expressió més profunda i commovedora de l'ànima humana és un dels trets primordials de la seva obra. Criada en un món hermètic, quan comença a poder prendre les seves pròpies decisions, comença a descobrir altres realitats. “No sabia que era jueva quan era una nena. No sabia que era desafortunat ser-ho. Com que em vaig criar en una ciutat jueva i en una família jueva i jo anava a un col·legi jueu, vaig adquirir un ferm sentit d'irrealitat. L'única cosa que sentia era la meva sensació d'irrealitat.”

Decidí actuar en la vida sense normes socials, morals o artístiques; odiava la màscara que la gent es col·locava per semblar allò que no eren, intentava per tots els mitjans que els seus retratats se la traguessin, volia mostrar-los tal com eren. Tot plegat produí un cert rebuig de la seva obra per part de la societat. Diane patí depressions i crisis emocionals al llarg de tota la seva vida. Sovint se sentia sola i buscava recolzament desesperadament. Finalment, se suïcidà l'estiu de 1971.