Fotografia de premsa: tècniques i conceptes clau

La fotografia de premsa és el conjunt de fotografies que són directament produïdes o comprades, planificades i publicades per la premsa com a continguts propis que contribueixen a comunicar la informació que es vol difondre. No formen part d'aquest grup totes les fotografies que apareixen en la publicació periodística: la fotografia publicitària o altra mena d'imatge amb finalitats persuasives.

La fotografia de premsa, l'encarregada de difondre els continguts informatius d'una publicació, es pot dividir en dues grans categories: el fotoperiodisme i la fotoil·lustració.

Fotoperiodisme

També conegut com a periodisme fotogràfic, periodisme gràfic, fotoreportatge o reportatge gràfic, és un gènere de fotografia i també de periodisme. Els professionals que s'hi dediquen són coneguts generalment com a fotoperiodistes o reporters gràfics i solen ser fotògrafs o periodistes especialitzats en aquesta disciplina. El reportatge fotogràfic és la història que expliquen amb fotografies, a partir d'un determinat succés i de l'impacte que aquest causa en la gent.

Fotoil·lustració

És un gènere fotogràfic vinculat al periodisme de serveis. La seva vocació és il·lustrar tots aquells continguts de la premsa que atenen a necessitats quotidianes i pràctiques dels lectors: decoració, cuina, moda, cotxes, esports, etc. La fotoil·lustració està lligada, doncs, a l'àmbit dels suplements i les revistes.

El seu objectiu no és representar la realitat de forma objectiva, com és el cas del fotoperiodisme, sinó acompanyar de forma artística i creativa les informacions contingudes en el periodisme de serveis.

Reenquadrament

Procediment de modificació d'una imatge que consisteix a tallar o delimitar l'espai visual que donem a l'espectador. Segons el punt de vista i la composició, podem fer que un auditori sembli buit o ple, o segons a quin bàndol ens situem, podem mostrar simpaties vers els policies o els manifestants. La tensió entre camp (el que veiem) i fora de camp (el que ens ha estat vedat) és una forma primària però eficaç de controlar la informació.

Fotomuntatge

És una tècnica conscient en la unió de fotografies o parts de fotografies o productes impresos en un collage. Va ser introduït pels dadaistes com a mitjà artístic en els anys 1920. Una de les principals vies d'aplicació del fotomuntatge durant la dècada dels 1920 i dels 1930 fou la publicitat i la producció gràfica en general (portades de revistes, llibres...). El fotomuntatge permetia manipular el producte, ubicar-lo en llocs imaginaris, situar-lo en situacions hipotètiques, relacionar-lo amb elements que denotessin el seu ús o que li aportessin un valor afegit capaç de seduir al consumidor. Aquestes possibilitats afavoriren el seu ús publicitari, no tan sols per a anunciar productes sinó també en la publicitat institucional o en la propaganda política.

Fora de camp

Espai i elements que queden fora del camp visual de la càmera. És allò que hi ha més enllà del marc de la imatge, que no veiem però que suposem i imaginem. En moltes imatges el fora de camp no té cap importància, però en d'altres es fa molt present: el que veiem també ve determinat per allò que no podem veure.

Pla

El pla, determinat per l'enquadrament, fa referència a l'apropament que fa la càmera a un determinat element i, per tant, a l'aparició dins de la imatge de més o menys tros d'aquest element o elements. Els plans s'han ordenat a partir d'una categorització que pren com a mesura la figura humana i assenyala la porció que d'aquesta apareix a la imatge segons el seu allunyament o apropament.

• Pla general: enquadrament on l'espai és més important que els personatges.
• Gran pla general: l'espai és més important que els personatges i aquests són imperceptibles o inexistents.
• Pla conjunt: els personatges s'equilibren amb el fons; ni el fons ni els personatges són preeminents, sinó que queden igualats, formant un conjunt.
• Pla sencer: presenta els personatges principals des dels peus fins al cap.
• Pla americà o tres quarts: presenta els personatges principals tallats a l'altura dels genolls.
• Pla mig curt o llarg: presenta els personatges tallats per damunt dels genolls, més o menys a l'altura de la cintura (llarg) o del pit (curt).
• Primer pla: enquadrament des del pit o les espatlles fins al cap.
• Primeríssim primer pla o gran primer pla: enquadrament parcial del rostre, generalment des del front fins a la barbeta, tot i que encara pot ser més curt.
• Pla detall: enquadrament precís d'algun objecte o part del cos.

Punt de fuga

En un sistema de projecció cònica, és l'indret geomètric en el qual les projeccions de les rectes paral·leles al pla de projecció convergeixen. És un punt impropi, situat a l'infinit. Existeixen tants punts de fuga com direccions en l'espai.

Composició clàssica

Consisteix en emplaçar el motiu d'interès al centre de la imatge. Aquest s'ha de situar entre els quatre punts imaginaris resultat de traçar dues línies paral·leles horitzontals i dues verticals equidistants entre elles. Aquest tipus de composició és la pròpia dels retrats. Aporta ordre, equilibri i harmonia.

Regla dels terços

La regla dels terços divideix una imatge en nou parts iguals utilitzant dues línies imaginàries paral·leles i equiespaiades de forma horitzontal i dues més de forma vertical, i recomana utilitzar els punts d'intersecció d'aquestes línies per distribuir els objectes de l'escena.

Pes visual

El centre d'atenció d'una imatge és on es dirigeix la nostra mirada, i ho fa allà perquè és on hi ha l'element que crida més l'atenció, que té més pes visual. Qualsevol figura concreta o abstracta té un valor de pes, que ve donat per: la seva posició dins del marc (com més s'allunya del centre, més augmenta el pes), la seva mida, el seu color (els colors càlids i foscos pesen més que els freds) i la seva configuració o textura (les taques de color o figures geomètriques amb textura compacta i densa pesaran més que altres formes).

Angulació o punt de vista

L'angulació fa referència a la diferència entre el nivell en què es troba la càmera a l'hora de la presa i el de l'element que es fotografia o s'enregistra. Així, s'han determinat les angulacions:

• Angle normal o neutre: l'eix de la càmera és perpendicular als elements.
• Angle picat: la càmera es troba per damunt de l'element (també s'anomena angle de presa alt). Rep el nom d'angle zenital o picat absolut quan s'enfoca verticalment cap a baix. Els personatges semblen empetitits, com indefensos. S'usa per accentuar el dramatisme i amb finalitat descriptiva.
• Angle contrapicat: la càmera enregistra un element des de baix, des d'un nivell inferior (també s'anomena angle de presa baix). S'anomena angle nadir, el contrapicat absolut, el punt de vista està totalment a sota del personatge. Posició que realça el personatge o l'objecte i tendeix a magnificar-lo.
• Angle inclinat o aberrant: es produeix quan s'inclina la càmera en diagonal i es perd l'horitzontalitat. Es considera un angle aberrant. Pot produir sensació d'intranquil·litat i d'inseguretat en les espectadores i els espectadors.

Transfocus

Consisteix en el canvi d'enfocament en un mateix pla d'un objecte/personatge que està en primer terme a un altre objecte/personatge que està en segon terme o viceversa. La seva funció narrativa és denotar el canvi de protagonisme de l'un a l'altre sense necessitat de canviar de pla amb l'objecte d'indicar una alternança, un canvi de protagonisme narratiu, com per exemple en una conversa, una sorpresa, un comiat...

Textura

És l'estructura de la capa superficial d'un material. Una imatge amb una textura molt ressaltada confereix realisme a l'objecte perquè estimula el nostre sentit del tacte. La textura, juntament amb el to i la forma, transformen els motius plans en imatges amb forta sensació tridimensional. Entre tots els factors que poden ressaltar la textura, el més important és, amb molta diferència, la il·luminació.

Retoc

Procediment de modificació d'una imatge que comprèn una sèrie d'intervencions del negatiu o del positiu en petits detalls (trets d'un rostre, elements destorbadors d'un paisatge...).

Enquadrament

És la forma en la qual s'ordenen els objectes vistos, dins del que efectivament queda en un quadre.

Camp

Espai vist per la càmera i limitat per l'enquadrament. Varia, lògicament, segons les dimensions del pla: com més gran és aquest, més gran és el camp visual.

Composició

És l'organització de tots els elements visuals a l'interior de l'enquadrament. Composar és l'art de situar els elements d'una imatge de tal forma que l'atenció de l'espectador recaigui en el punt que ens interessa (motiu d'interès).

Desenquadrament

Efecte que es produeix quan la imatge queda descentrada i només n'apareix una part.

Enfocament

Operació que consisteix en seleccionar l'element o elements que apareixeran nítids dins de l'enquadrament. Dependrà de la col·locació de l'objectiu i vindrà determinat per la profunditat de camp.

Desenfocament

Falta de nitidesa o definició de la imatge que es produeix per defectes d'enfocament. De vegades es realitza voluntàriament per tal de crear un efecte estètic o dramàtic o senzillament per a seleccionar el motiu d'interès.

Profunditat de camp

Espai existent entre el primer i l'últim terme que queden enfocats en un mateix enquadrament; és a dir, espai que queda determinat pel camp visual on la imatge roman nítida.