Formes úniques i El profeta: Boccioni i Gargallo — escultura moderna

Formes úniques de continuïtat en l'espai

Autor: Umberto Boccioni (Reggio de Calàbria, 1882 – Verona, 1916). Any: 1913. Material: bronze. Tipus / mides: escultura exempta, 111 x 88 cm. Estil: futurista. Ubicació: MoMA (Nova York).

Dades de l'obra

L'obra escultòrica va ser construïda per Umberto Boccioni (Reggio de Calàbria, 1882 – Verona, 1916). Acaba l'any 1913. És una escultura exempta, realitzada en bronze, de mides 111 x 88 cm. L'escultura és d'estil futurista, representa una figura humana en moviment i la trobem al MoMA (Nova York).

Biografia de l'autor

Pel que fa a l'autor, Umberto Boccioni fou una de les figures més importants del futurisme. L'any 1901 es trasllada a Roma, on aprèn la tècnica del divisionisme de la mà de Giacomo Balla. Després d'una etapa de viatges, arriba a Venècia, on es matricula a l'Acadèmia de Belles Arts. Posteriorment, Boccioni s'estableix a Milà, ciutat vinculada al poeta Filippo T. Marinetti, autor del Manifest de la poesia futurista (1909). A partir d'aleshores, Boccioni s'uneix al futurisme, col·labora en la redacció del Manifest de la pintura futurista (1910) i del manifest de l'escultura (1912) i participa activament en exposicions. Durant la Primera Guerra Mundial es mostra favorable al conflicte. Mor l'any 1916, al front.

Descripció formal

Formes úniques de continuïtat en l'espai és el retrat d'un cos antropomòrfic que camina endavant. El moviment de la figura es representa a partir de la projecció, en un mateix pla espacial, de la musculatura corporal, sobretot del tors i les cames. La figura es configura a partir d'una sobreposició de volums, com si es tractés d'una seqüència fílmica, com si s'anessin col·locant sobre l'anterior sense que aquesta desaparegués. Aquesta simultaneïtat temporal, que reprodueix el sentit de l'acció del personatge, genera una figura distorsionada, semblant al plantejament cubista, que enquadra en un únic pla punts de vista diferents (simultaneïtat espacial).

Per crear aquesta perspectiva de moviment, Boccioni utilitza formes geomètriques de perfils angulosos, potenciades visualment per la superfície brillant i polida del bronze. Aquests perfils angulosos li donen a la figura més vivacitat; s'hi percep la tensió entre el desplaçament de la figura en el sentit del moviment i les formes generades en sentit contrari (cap enrere) pel dinamisme de la marxa. El resultat és una estàtua de composició oberta o centrífuga que es relaciona amb l'entorn.

Els peus de la figura descansen sobre dues plataformes quadrangulars que l'eleven respecte al pla i accentuen la sensació de lleugeresa.

Interpretació

En el manifest de l'escultura futurista s'afirma: “Qualsevol objecte mostra, mitjançant les línies, de quina manera es disgregaria si continués les tendències de les seves forces internes”. Boccioni entenia el dinamisme com «la concepció lírica de les formes, interpretada per les infinites manifestacions de la relativitat entre el moviment absolut i el relatiu». El moviment absolut, per a l'artista, són les forces internes invisibles d'un objecte, que l'escultor revela en relació amb el moviment relatiu, el que s'experimenta a través de l'espai i del temps. Aquesta escultura és, sens dubte, la posada en pràctica d'aquestes teories: un retrat tridimensional d'un cos poderós en moviment, en el qual Boccioni reprodueix perfectament l'energia interna i dinàmica de l'ésser humà.

Per a alguns crítics, l'obra recull l'essència de la teoria nietzscheana del «superhome», l'ésser humà del futur, biònic (meitat home i màquina), que es desenvolupa en llibertat trencant les barreres i les normes que el tenien atrapat.

Treballà la pintura i l'escultura en paral·lel. En la pintura, la seva pinzellada fragmentada divisionista aporta el dinamisme futurista. En escultura, fou pioner en l'ús de nous materials: vidre, ciment i ferro. Aprofità els efectes de la llum elèctrica (brunyiment del metall per donar brillantor). Tot i renegar del passat i dels clàssics, hi trobem certa semblança amb la Victòria de Samotràcia: moviment i decisió d'un cos en l'espai.

El profeta — Pablo Gargallo

El profeta

Dades de l'obra

Autor: Pablo Gargallo (Maella, 1881 – Reus, 1934). Any: model de guix 1933; fosa en bronze 1936. Tipus / mides: escultura exempta en bronze, 235 x 65 cm. Estil: cubista. Ubicació: Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid) i Museu Gargallo (Saragossa).

Biografia de l'autor

Pablo Gargallo emigrà amb la seva família a Barcelona l'any 1888. Allà estudià a l'Escola de la Llotja i es relacionà amb el grup d'artistes i arquitectes modernistes que freqüentaven el cafè «Els Quatre Gats». El modernisme influí en les seves primeres escultures. Gargallo viatjà a París, on s'instal·là fins a l'any 1923. El contacte amb els artistes parisencs, sobretot amb Picasso, propicià un canvi d'orientació en la seva obra: s'aproximà al cubisme i a l'expressionisme i també a l'art primitiu. En aquesta línia, a partir de làmines i xapes de metall, creà escultures caracteritzades pel joc entre el volum i el buit.

Descripció formal

El profeta, considerada l'obra principal de l'escultor, representa una figura construïda a partir de planxes de metall retallades, estructurades al voltant d'un eix central format pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra. A partir d'aquest eix es desenvolupen les diferents parts del cos, elaborades mitjançant lleugeres planxes metàl·liques que creixen en el buit, de manera que l'aire passa a ser una part intrínseca de l'escultura.

Aquest buit permet un joc interessant de formes còncaves i convexes, una combinació d'espais buits i plens que aporta a l'escultura una gran expressivitat i un fort impacte emocional. La presència de les diferents planxes dentades que donen forma als canells i a les robes confereix tensió al conjunt i un gran dinamisme formal. Cal destacar també el joc de corbes i contracorbes de les planxes de metall, que accentuen els contrastos de llum i ombra i formen allò que l'escultor va anomenar «volum virtual», és a dir, un volum que pot ser envoltat per l'espectador.

Interpretació

La mística figura del profeta és representada amb tota la força derivada d'una expressivitat gestual extraordinària. La figura, coberta amb una pell, aixeca amb fermesa el braç dret, mentre que amb l'esquerra sosté un bàcul. La seva actitud de repte convida a seguir-lo per la intensa força que desprèn, tant física com espiritualment. Més que un tema estrictament religiós, la imatge representa el magisteri de la veritat com a camí a seguir; un camí que, de manera poderosa, el personatge assenyala amb l'energia del seu gest.

Aquesta és l'escultura més gran de Gargallo i, al mateix temps, la més coneguda. Tanmateix, l'autor mai la va poder veure fosa en bronze per manca de recursos econòmics.

El profeta sintetitza bona part de les influències principals que va rebre l'escultor: segueix els passos del cubisme pictòric de Pablo Picasso, superposant diferents plans de la figura per crear formes subjectives; en segon lloc, la proximitat a principis expressionistes, tant en la força com en la sensibilitat; i en tercer lloc, reminiscències de l'art primitiu presents en artistes com Brancusi i Modigliani.

Les obres de Gargallo han estat exemples de la conquesta revolucionària de l'escultura contemporània: la introducció del buit com a element volumètric, present també en altres escultors contemporanis, com, per exemple, Henry Moore.