Formes farmacèutiques semisòlides: gels, cremes, pomades i xarops

GELS

Els gels estan formades per solvents espessants mitjançant l'addicció de substàncies de naturalesa col·loïdal. (Els col·loides són polímers gelificants que constitueixen la fase dispersa i el solvent líquid és la fase contínua. Els colo·loides lo mes habitual es que la fase contínua estigui constituïda per aigua o solucions hidroalcohòliques.)

Pincipal utilitat: elaboració de preparacions semisòlides x: de greix o sense ella. de us dermatològiques: Funcionen en lesions humides (ferides o abrasions.) / Tipus inflamatori (necessta excipients que afavoreixin la pèrdua de calor) / En zoones piloses. (no agradable utilitzar preparacions grasses)

La gelificació depèn principalment dels següents factors: temperatura / concentració del gelificant / pH / pes molecular del gelificant

Origen natural Poc utilitzat per a l'elaboració de fórmules tòpiques. S'utilitza més com espesseïdors de formes orals.

origen vegetal Hi ha el midó, la pectina, gomes, mucílags com l'agar agar o els alginats,

Orgien animal La gelatina.

Origen semisintètic Com els derivats de la cel·lulosa, encara que també es poden utilitzar els derivats de la goma guar. Són els que mes s'utilitzen. Destaquen els derivats de l'àcid acrílic o carbòmers. L'estabilitat dels gel d’origen sintètic depèn del pH i es veu compromesa en presència d'electròlits, per la qual cosa són incompatibles amb àcids.

Origen sintètic - Carbopol : Forma de pols blanca molt lleuger i higroscòpic. / Un polímer aniònic, és incompatible amb les substàncies catiòniques. / Gels incolors i transparents, la consistència estable a canvis de temperatura. / Pot utilitzar-se per a gelificar solucions hidroalcohòliques que continguin fins a un 30% d'etanol. / Utilitzat a l'1% dona lloc a gels de consistència mitjana-alta, però pot emprar-se a concentracions més baixes per a disminuir la viscositat del producte final.

Per a preparar el gel es barreja el polímer amb aigua, mitjançant agitació suau i constant fins a obtenir un producte homogeni translúcid el pH del qual oscil·la de 2.5 a 3.5. A continuació es neutralitza amb una base, fins a obtenir un pH pròxim a 7, al qual forma un gel completament transparent. Una vegada gelificat és estable en un rang de pH de 6 a 11, encara que a valors elevats disminueix la seva viscositat.

AVANTATGES: Són molt ben tolerats, ja que en la seva major part estan constituïts per aigua, que és innòcua i inerta. / Són molt refrescants i lleugers, perquè afavoreixen la pèrdua de l'aigua a través de la pell i una vegada evaporada aquella deixen molt poc residu. / Posseeixen una bona extensibilitat, formant pel·lícules contínues sobre la pell, la qual cosa facilita l'absorció dels fàrmacs. / No contenen greix pel que no taquen i en cas que impregnin alguna peça, es renten fàcilment amb aigua. / Solen ser transparents pel que presenten un aspecte agradable que afavoreix l'adherència als tractaments.

CREMES

Les cremes son preparats molt heterogenis, que tenen com a característiques que tenen una alta viscositat i de consistència semi-sòlides. Tenen 2 fases: - Fase lipòfila. i - Fase aquosa.

1.2. Emulsions L’ús de les emulsions son per la aplicació externa. (sobre la pell) - Lipòfiles W/O (fase continua podia ser oli)
Una emulsió lipòfila es un líquid amb característiques olioses amb addició d’aigua o solucions aquoses, que serien la fase interna de la emulació. o Quan s’apliquen sobre la pell, la temperatura puja i s’evapora l’aigua incorporada, provocant una sensació refrescant i la part grassa s'absorbeix. / o Adequades per alliberar P.A a la pell. (Cold Cream) - Hidròfiles O/W (fase continua aquosa)Una emulsió hidròfila es un líquid amb característiques aquoses amb addició de solucions olioses, que serien la fase interna de la emulació. o Efecte refrescant, després de la seva aplicació l’aigua se evapora. / o Poc greix, aquest s’absorbeix en la pell i la protegeix de brutícia.

1.2. Excipients: Suport del P.A. - Tolerats - Inerts enfront del P.A. i material de condicionament. - Conservació estable a factors ambientals. - Bona consistència - Estèril - Bones propietats organolèptiques. - Capacitat de actuació sobre la pell grassa o seca.

1.2.1 Classificació d’excipients - Sistemes W/O o Excipients lipòfils o Bases d’absorció o Emulsions W/O - Sistemes O/W o Bases emulgents O/W (anhidres) o Emulsions O/W o Excipients hidròfils

1.3. Excipients lipòfils Els excipients de caràcter greixos o lipòfils, utilitzant-se per separat o en mescles. Introdueixen hidratació en la zona d’aplicació i mantenen la capa aquosa a causa d’acumulació d’H2O i suor.

1.3.1. Vaselina i parafines S'obtenen mitjançant tractament adequat de determinades fraccions del petroli brut. Constitueix en un sistema de 2 fases amb estructura gel. - Fase Liquida 50-80 %, forma parafines - Fase solida formada per 1 component cristal·lí i microcristal·lí. La Vas. Es altament oclusives, per mantenir textura suau a la pell. Les parafines: us per rebaixar o augmentar consistència dels vehicles.

1.3.2. Silicones Polimers sintètics que creant cadenes d’àtoms d’O i Si. Tenen 4 propietats: - Hidrofòbia acusada. - Gran inèrcia química i estabilitat. - Innocuïtat i absència d'irritabilitat per a la pell. - Afinitat a la pell.

1.3.3 Ceres Excipients no molt hidròfobs i + polars. La més emprada és la cera d'abelles. Característiques químiques: - Esters d’àcid i alcohols. (70%) - Àcids lluïres (10-20%) - Hidrocarburs (10-20%)

1.3.4 Glicèrids naturals o semisintètics Se creen a partir de diferents llavors o fruits (oli d’oliva), a T fred o calent. La elecció permet obtenir olis de gran qualitat -> son triglicèrids Conte àcids grassos lluïres (a petita escala), pigments, esterols i vitamines liposolubles.

1.3.5 Lanonina i derivats La limonina constitueix una base d’absorció d’aigua. (semblant a les ceres) Es fan servir com preparats emol·lients sense capacitat oclusiva com altres excipients grassos. Però mantenen la hidratació de la pell.

1.4. Excipients hidròfils Son vehicles sense greixos que amb presencia d’H2O o sols, adquireixen consistència semisolida i son útils com fàrmacs per la pell. Son excipients sense capacitat oclusiva ni afavoreixen la penetració dels fàrmacs.

1.4.1 Excipients anhidres Major marge de compatibilitat amb medicaments (son polímers) Son solubles en H2O. A + pes + compatibilitat amb els greixos. Les bases de polietilenglicol (us en pells seborreiques) o No son irritants o Tenen una bona adherència a la pell o Impedeixen la transpiracio

1.4.2 Hidrogels S’obtenen per esponjament limitat de substancies orgàniques o inorgàniques. Tenen una concetracio de H2O alta, del 80-90%.

EMULSIONS

Una emulsió és una dispersió d'un líquid en un altre amb el qual és immiscible. Les emulsions requereixen la presència d'un tercer component, l'agent emulsionant. No obstant això, en la pràctica ens trobarem rarament amb emulsions constituïdes per tan sols tres components. Un emulsionant és una substància o compost químic que s'utilitza per a ajudar a preparar i estabilitzar emulsions. Els emulsionants es poden classificar segons tres criteris principals: • Segons la seva càrrega elèctrica en mitjans aquosos. / • Segons la seva solubilitat o balanç hidrofílic/lipofílic •/ Segons els grups funcionals que contenen

1. Segons la seva càrrega elèctrica en mitjans aquosos En dissoldre's en aigua, els emulsionants poden ionitzar-se donant origen a quatre tipus diferents d'espècies químiques: Emulsionants catiònics / Emulsionants aniònics/ Emulsionants no iònics o neutres / Emulsionants anfòters: aquests poden posseir càrrega tant positiva com negativa en solució aquosa

2. Segons la seva solubilitat o balanç hidrofílic/lipofílic Els emulsionants es poden classificar d'acord amb una escala que indica què tan hidrosolubles o liposolubles són. Aquesta escala, denominada balanç hidrofílic/lipofílic (HLB, per les seves sigles en anglès), va des de zero (0) fins al voltant de vint (20) i permet al seu torn classificar als agents emulsificantes en dos grans grups:

2.1 Emulsionants hidrofílics:Tenen un HLB d'entre 10-18 pel que són molt més solubles en aigua que en oli. Per aquesta raó, la major interacció es dóna amb la fase aquosa, reduint la seva tensió superficial gairebé a 0 el que permet que facilita la formació d'emulsions d'oli en aigua en les quals l'aigua és la fase contínua i l'oli es dispersa en ella en forma de petites gotes.

2.2. - Emulsionants lipofílics: són just l'oposat als hidrofílics. Solen tenir un HLB d'entre 3 i 6 i, per tant, són més solubles en oli que en aigua. S'utilitzen per a preparar emulsions d'aigua dispersa en oli.

3. La fase líquida que es troba dispersa es denomina “fase 1”: gotes, glòbuls, discontínua i interna. L'altra fase rep el nom de “fase 2”: mitjà, contínua, dispersant i externa

4. Les emulsions poden ser de dos tipus: Fase hidròfila: gotes d'aigua disperses en oli (W/O) /Fase lipòfila: gotes d'oli disperses en aigua (O/W) Immersió: Quan una emulsió d'un tipus es transforma en l'altre es diu que canvia de signe i el procés es denomina.

En el cas d'emulsions destinades a l'aplicació sobre pell s'usen tots dos tipus. Les O/W es prefereixen perquè provoquen una sensació menys greixosa, generalment més ben acceptada pel consumidor, aplicant-se i retirant-se millor. / En canvi, les W /O produeixen cert efecte oclusiu, reduint l'evaporació d'aigua, i són més eficaces, per tant, per a evitar la sequedat de la pell; com a desavantatge produeixen una sensació més greixosa.

5. L'estabilitat de les emulsions constitueix el seu punt més crític. Des d'un punt de vistatermodinàmic, una emulsió es considera estable només en el cas que el número i la grandària de les gotes de fase interna per unitat de volum de fase contínua es mantinguessin constants en el temps. Des d'un punt de vistafarmacèutic, es considera que una emulsió és estable quan els glòbuls mantenen la seva grandària i forma inicials i romanen uniformement distribuïts en la fase contínua durant un període de temps raonable(suficient per al seu emmagatzematge i ús)

6. Estabilitat física de les emulsions

6.1. Formació de cremes En moltes emulsions es “formen cremes” quan es deixen en repòs. Un exemple típic és la formació de nata a partir de la llet. Aquest fenomen és conseqüència de l'acció de la gravetat sobre la fase dispersa i de la diferent densitat entre les dues fases que constitueixen l'emulsió./  És un procés de sedimentació. Si la densitat de les gotes és major que la de la fase externa, aquelles s'enfonsaran' en l'emulsió, mentre que si la seva densitat és menor tendiran a concentrar-se en la porció superior. / Quan la formació de cremes és l'únic procés causant de la inestabilització d'una emulsió, aquesta es pot reconstituir fàcilment mitjançant agitació. / Un augment de la viscositat del mitjà extern també redueix la velocitat de formació de cremes i constitueix una altra manera d'augmentar l'estabilitat d'una emulsió 

6.2. Coalescència en les emulsions La coalescència és el procés pel qual les gotes d'una emulsió s'uneixen per a formar gotes majors. Quan s'observa aquest procés en una emulsió, cal esperar que finalment se separin les dues fases completament i es produeixi la ruptura de l'emulsió. L'addició d'un agent tensioactiu disminueix la tensió interfície aigua-oli i permet l'emulsionament. 

6.3. Agregació És el procés de inestabilització d'una emulsió consistent en la unió dels glòbuls de la fase dispersa en agregats. Encara que les gotes mantenen la seva identitat, cada agregat es comporta com una unitat. / Hi han dos tipus d’agregats: flòculs i coàguls. /  La formació d'agregats afavoreix la formació de cremes i a més és un pas previ a la coalescència. Per això interessa evitar aquesta agregació per a millorar l'estabilitat d'una emulsió

6.4. Inversió de fases Aquest fenomen pot aparèixer en emulsions la concentració en fase dispersa és elevada i com a resultat de l'addició de compostos o de la modificació de la temperatura. La TIP (temperatura d'inversió de fases) és aquella a la qual una emulsió canvia de signe; el seu valor depèn de la naturalesa de la fase oliosa, dels tensioactius i de la concentració de tensioactius i altres adjuvants.

7. Estabilitat química de les emulsions

Les emulsions també poden patir processos d'inestabilitat química. En primer lloc es troben les incompatibilitats entre els diferents components, p.e. els tensioactius. /  Un tensioactiu és una substància que influeix, per mitjà de la tensió superficial, en la superfície de contacte entre dues fases (p. ex., dos líquids insolubles l'un en l'altre). Quan s'utilitzen en la tecnologia domèstica es denominen emulgents sobreemulsionants, és a dir, substàncies que permeten aconseguir o mantenir una emulsió

Exemples: Els col·loides hidrofílics poden precipitar en afegir alcohol. La presència d'electròlits pot alterar la hidratació dels tensioactius i causar la seva precipitació; en altres casos poden provocar una inversió de fase. Si s'ha utilitzat un tensioactiu en forma de sal sòdica per a una emulsió O/W, aquesta pot revertir a una W /O després de l'addició d'ions de calci al mitjà

8. Contaminació microbiana Les emulsions també poden inestabilitzar-se a conseqüència de la contaminació microbiana. Molts fongs i bacteris poden contaminar la fase aquosa, ja que poden proliferar a temperatura ambient en intervals amplis de pH

9. Emulsificació i agents emulsionants Existeixen diversos processos que condueixen a la inestabilitat de les emulsions, els més crítics dels quals són la coalescència, l'agregació i la formació de cremes. Hi han diversos mecanismes que permeten evitar que una emulsió deixi de ser estable, a través de la utilització d’agents emulsionants. 

9.1. Estabilització termodinàmica: reducció de la tensió interfacial L'adsorció dels agents tensioactius a la interfície aigua/oli causa una disminució de la tensió interfacial. Així, mitjançant l'addició d'un tensioactiu es possibilita la creació de les extenses àrees interfacials associades amb les emulsions i les estabilitza 

9.2. Formació d'una pel·lícula interfacial forta i elàstica Aquest mecanisme d'estabilització té gran importància, sobretot en el cas que la fracció volumètrica de la fase dispersa sigui elevada. Poden obtenir-se pel·lícules interfacials adequades en el cas de diferents tipus d'agents emulsificantes. Un exemple és el de les proteïnes que adsorbeixen les gotes creant una pel·lícula al voltant de les mateixes i que estabilitzen emulsions sense exercir un efecte sobre la tensió interfacial 

9.3. Estabilització electrostàtica L'estabilització electroestàtica consisteix a augmentar les repulsions elèctriques que es produeixen pel solapament de les dobles capes elèctriques quan dues gotes d'una emulsió s'acosten. Així s'evita que caiguin en el mínim primari on es produeix la coagulació (agregació irreversible) 

9.3. Modificació de propietats reològiques Una elevada viscositat retarda les velocitats de formació de cremes, coalescència, etc. Així, per exemple, es pot augmentar l'estabilitat d'emulsions O/W mitjançant l'addició de carboximetil cel·lulosa que forma una xarxa tipus gel. L'addició d'agents viscositzants està condicionada al fet que la reologia del sistema resultant sigui acceptable per a la seva aplicació. 

10. EMULSIONS SIMPLES / MULTIPLES

simples : O/W( gota oli en aigua ) o W/ O ( gota aigua en oli ) MultimplesW/O/W i O/W/O

Les gotes mes gran fan la emulsio mes inestable - 2 gotes - s'ajunten - i fan separacio de fases acumulatse per sobre de l'aigua. 

11. Estabilitat de les emulsions S’afavoreix l’estabilitat de les emulsions afegint un emulgent o emulsionant. Els emulgents són molècules amfipàtiques → una part hidròfila i una part lipòfila. Exemple: fosfolípids, aquestes van sepmre amb la part hidrofila en l'aigua i lipofila en oli. 

Quan s'afegeix un emulgent el sistema s’estabilitza degut a una disminució de la tensió interfacial aconseguida per l’emulgent (tensioactiu)

12. Com aconseguir una emulsificació correcta 1. Estabilització termodinàmica → mitjançant l’ús de tensioactius (disminueixen la tensió interfacial).  Gran augment de l’àrea interfacial  Gran augment de la consistència i de l’elasticitat de l’interfase 2. Interfase forta i elàstica 3. Estabilitat electroestàtica 4. Estabilitat estèrica → influència del volum en els radicals de una molècula. 5. Canvi de propietats reològiques 

13. Signe de l’emulsió i tensioactius Regla de Bancroft El signe de l'emulsió depèn més del tensioactiu empleat que de les proporcions relatives de les fases olioses o aquoses o de la metodologia de preparació de l'emulsió. O/W: Tensioactiu més soluble en soluble en aigua que en oli W/O: Tensioactiu més soluble en soluble en oli que en aigua. 

La fase externa serà la fase a on el tensioactiu sigui més soluble. HLB d’un tensioactiou → reflexa el comportament de repartiment entre un medi polar (aigua) i un no polar (oli). HLB crític (en fase oliosa) → HLB del tensioactiu o mescla de tensioactius que implica la màxima estabilitat d'una emulsió d'un signe concret, quan s'empra determinada fase oliosa. 

O/W : tensoactius TIP 20- 60 > T ambiental  / W/O : tensoactius TIP 10-40 > T ambiental 

RESUM 

Formes farmacèutiques semisòlides Les pomades constitueixen un grup de preparats farmacèutics molt heterogeni, caracteritzat per la seva consistència semisòlida. Estan destinades a ser aplicades sobre la pell o sobre unes certes mucoses amb la finalitat d'exercir una acció local o de donar lloc a la penetració cutània dels medicaments que contenen. Consten d'un excipient, senzill o complex, en el si del qual es dissolen o es dispersen els principis actius

1. Pomades Consten d'un excipient d'una sola fase en el qual es poden dispersar sòlids o líquids. • Hidròfobes (lipòfils) → No poden absorbir més que petites quantitats d'aigua. Les substàncies que s'empren amb més freqüència en la seva formulació són la vaselina, la parafina, la parafina líquida, els olis vegetals, les grasses animals, els glicèrids sintètics i les ceres entre altres • Absorbents d'aigua → Poden absorbir grans quantitats d'aquest líquid. Els seus excipients són els de les pomades hidròfobes als quals s'incorporen emulgents de tipus W /O, com la lanolina, els alcohols de greix de llana, els monoglicèrids i els alcohols grassos. • Hidròfils → S'elaboren amb excipients miscibles en aigua, com ara els polietilenglicols líquids i sòlids (macrogols). Poden contenir quantitats adequades d'aigua 

2. Cremes Són pomades multifàsiques constituïdes per dues fases, una lipòfila i una altra aquosa. • Hidròfobes → La fase contínua o externa és la fase lipòfila a causa de la presència en la seva composició d'emulgents tipus W/O. • Hidròfiles → La fase externa és de naturalesa aquosa a causa de la presència en la seva composició d'emulgents tipus O/W, com ara sabons sòdics o de trietanolamina, alcohols grassos sulfatats i polisorbatos, a vegades combinats en proporcions convenients amb emulgents tipus W /O. 

3. Gels Aquestes preparacions estan formades per líquids gelificats amb ajuda d'agents apropiats. • Hidròfobs (oleogels) → Estan constituïts per excipients com la parafina líquida addicionada de polietilè, olis grassos gelificats amb sílice col·loidal o per sabons d'alumini o zinc. • Hidròfils (hidrogels) → S'elaboren amb excipients hidròfils com l'aigua, el glicerol i els propilenglicols, gelificats amb substàncies com a goma de tragacant, midó, derivats de la cel·lulosa, silicats de magnesi i alumini 

4. Pastes Contenen elevades proporcions de sòlids finament dispersos en l'excipient pel que, generalment, la seva consistència és bastant elevada.

PREGUNTES

CREMA BEELER

Quina és la diferència en quant a la cosmeticitat de les cremes O/W i les W/O?

L'efecte evanescent d'una crema o loció es refereix a la velocitat amb què es vaporitza o s'absorbeix a la pell, sent més freqüent en les cremes O/W, que tenen una fase aquosa. Això les fa sentir lleugeres i refrescants, ja que s'absorbeixen ràpidament i no deixen una sensació greixosa.  / Les cremes W/O, amb una fase oleosa com a major component, tendeixen a tenir un efecte refrescant, ja que l'oli s'evapora més lentament que l'aigua, la qual cosa les fa més adequades per a pells seques o madures que necessiten una hidratació més profunda i duradora. 

Que és l’HLB d’un tensioactiu? Quin és el del que s’ha uti litzat ? Quines implicacions té això?

El HLB (Hidrofílic-Lipofílic Balance) és un valor que indica la capacitat d'un tensioactiu per dissoldre's tant en aigua (caràcter hidròfil) com en olis (caràcter lipòfil), depenent de la seva estructura molecular.El valor del HLB oscil·la entre 0 i 20, sent els tensioactius amb un HLB més baix més lipòfils i els de major HLB més hidròfils. Els tensioactius amb un HLB entre 7 i 9 es coneixen com a tensioactius amb equilibri hidròfil-lipòfil (HLB) i s'utilitzen en la formulació de cremes i emulsions.  Si el tensioactiu té un HLB elevat, la formulació tindrà més afinitat per l'aigua i formarà emulsions O/W  (oli en aigua),, mentre que si té un HLB més baix, la formulació tindrà més afinitat per l'oli i formarà emulsions W/O ( aigua en oli ).   

Com afecta el mètode de preparació en la textura de la crema?

El mètode de preparació d'una crema pot afectar significativament la seva textura final. La temperatura, la forma manual o automàtica de la preparació són alguns dels factors que poden influir en la textura de la crema. / La temperatura és un factor crític en la preparació de les cremes, ja que pot afectar la viscositat i la consistència final. Per exemple, si la fase oleosa es fon a una temperatura massa alta, la crema pot quedar massa líquida. D'altra banda, si la fase aquosa es refreda massa ràpid, la crema pot quedar amb grumolls. / La mescla manual pot no ser suficient per obtenir una emulsió homogènia i estable, mentre que la mescla automàtica amb un equip especialitzat pot generar una emulsió més fina i homogènia.

XAROP

 Per què es fa servir sucre per fer un xarop?

La funció del sucre al xarop és com a edulcorant, conservant (a altes concentracions fa que no sigui un bon mitjà per als microorganismes per efectes osmòtics, ja que atrau l'aigua de l'interior de les cèl·lules). De vegades contenen certs poliols (sorbitol, glicerol, propilenglicol); d'altra banda serveixen per inhibir la cristal·lització i modificar la solubilitat, sabor, palatabilitat, …

- Cada vegada el sucre s’està substituint per altres edulcorants a l’hora de fer xarops. Per quins? Per què es fa això?

El sucre se substitueix per poliols o edulcorants sintètics(70% sorbitol) Substàncies utilitzades: - Fructosa - Polialcohols: sorbitol, glicerina, propilenglicol - Edulcorants de síntesi: sacarina, ciclamat sòdic, etc. - Viscositzats amb derivats cel·lulòsics (metilcel·lulosa, CMC, HEC, alginats, etc. - Conservants, aromes, colorants, etc. Això es fa per les raons següents: - Fàrmacs inestables en presència de sacarosa (ex: vitamina B12) - Xarops per a diabètics o per a pacients amb dietes hipocalòriques

POMADA

Què és l’índex d’aigua en pomades? Com es calcula?

L'índex d'aigua en pomades és una mesura de la quantitat d'aigua que pot contenir una pomada sense afectar la seva consistència o estabilitat. Es calcula dividint la massa de la fase aquosa de la pomada (que pot incloure aigua, altres líquids i substàncies hidrosolubles) per la massa total de la pomada. / Per exemple, si una pomada conté 20 grams de fase aquosa i 80 grams de la resta de la formulació, la seva relació d'aigua seria del 20% (20 grams d'aigua dividits per 100 grams de pomada en total). Això indica que la pomada conté una quantitat moderada d'aigua i que probablement serà estable i segura per a l'ús previst.

Per quines zones corporals i per quines no recomanaries l'ús d’una pomada en comptes d’una crema? Per què?

l'elecció entre una pomada o una crema per al cuidat de la pell depèn del tipus de problema de pell que es vol tractar i de la zona corporal on es vol aplicar. Les pomades són més adequades per a zones de la pell seca, àspera o irritada, com ara les mans, els peus, els colzes o les genollsixò és degut a la seva consistència més greixosa, que ajuda a hidratar i protegir la pell de la sequedat i les agressions externes. No són tan adequades per a zones de la pell més grans o amb tendència a la sudoració, com ara la cara o les aixelles, ja que poden resultar massa greixoses i provocar problemes de pell com l'acne o la dermatitis.

Mentre que les cremes són més adequades per a zones de la pell més amples o amb tendència a la sudoració, com ara la cara, les aixelles o les cuixes. No són tan adequades per a zones de la pell seca o irritada, ja que no són tan hidratants com les pomades. 

 Per què les pomades són tan hidratants per la pell?

Les pomades són molt hidratants per a la pell, gràcies a la seva consistència greixosa que ajuda a retindre l'humitat i prevenir la pèrdua d'aigua a través de la barrera cutània. Això les fa especialment útils per a persones amb pell seca o problemes de dermatitis, ja que proporcionen una hidratació intensa i una protecció efectiva contra la pèrdua d'humitat. No obstant això, és important triar el producte adequat per a cada cas i seguir les recomanacions del professional de la salut o farmacèutic.

COLD CREAM 

Si es vol afegir un perfum a la crema quan es faries? Per què?

Un perfum s’afegeix a la crema durant la fase final de la formulació, just abans del refredament final. Els perfums són compostos volàtils que poden ser afectats per la temperatura, la llum i altres factors ambientals. Si s'afegeixen durant la creació de l'emulsió, poden evaporar-se o perdre part del seu aroma. El perfum s'afegeix quan la crema ha arribat a la seva temperatura final, quan la temperatura de la crema no sigui excessivament alta, ja que això pot afectar la fragància del perfum.

Que es l’enranciment en cremes? Per què es produeix? Com es pot evitar?

 l'enranciment en cremes és un procés de deterioració causat per l'oxidació dels greixos en el producte, que pot provocar mal olor i una pèrdua de qualitat. Per evitar això, es poden prendre mesures com afegir antioxidants, utilitzar oli o greixos amb una vida útil més llarga, utilitzar emulsificants i estabilitzants adequats, utilitzar recipients opacs i hermètics, mantenir el producte en un lloc fresc i sec i utilitzar tècniques d'elaboració adequades.

Que es l’esperma de balena? D’on es treia abans? I ara?

La cetina o cera de balena, també coneguda com a esperma de balena, és una substància cerosa que es troba en la mandíbula i el cap de les balenes verinoses. En el passat, l'esperma de balena es va obtenir de balenes caçades comercialment i es va utilitzar per a diferents finalitats, com ara en la producció de cosmètics, llums i altres productes. Avui dia, l'ús de l'esperma de balena està prohibida en molts països a causa de la caça indiscriminada de balenes, i les espècies estan protegides. En lloc de l'esperma de balena, s'utilitza una cera sintètica anomenada alcohol cetílic, produïda a partir d'oli de palma o altres fonts vegetals. L'alcohol cetílic té propietats similars a l'esperma de balena i s'utilitza en la fabricació de productes cosmètics, farmacèutics i altres aplicacions.

GELS 

Que es la viscositat i per que es important en els gels?

La viscositat és una propietat física que descriu la resistència d'un fluid a fluir, relacionada amb la cohesió de les molècules, la temperatura i pressió. En el cas dels gels, la viscositat és important per determinar la seva consistència i la seva capacitat de mantenir la forma. Això es deu a que els gels estan formats per una xarxa tridimensional de polímers o molècules que es mantenen unides per forces intermoleculars. La viscositat també és important per la seva capacitat per difondre molècules actives a través de la pell i mantenir una humitat adequada. La viscositat es pot controlar a través de la selecció adequada de polímers i la seva concentració en la formulació del gel.

Per quines zones corporals faries servir un gel?

Els gels són una forma de formulació de medicaments tòpics que s'utilitzen per tractar una gran varietat de problemes dermatològics. Són especialment útils en zones corporals on la pell és més gruixuda o on la difusió de molècules actives és més difícil, com ara les mans, els peus o els genolls i per les tractar l’acne, l'ecses de ceba entre altres. A més a més, els gels també són efectius per tractar zones corporals com les que són difícils d'arribar amb altres formes de medicaments tòpics, com ara el cuir cabellut o les aixelles i les zones que volem desinflamar una lesió, on afavoreixen la pèrdua de calor. Els gels també són comuns en la formulació de medicaments per a la boca o les dents, com ara els gels blanquejadors o els gels per a les genives inflamades.