La formació de la Unió Catalanista

La Unió Catalanista va tenir un paper important en el despertar de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis propiament catalanistes que posaven l'èmfasi en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya, més enllà de l'organització descentralitzada de l'Estat. El seu punt més feble va ser la tensió entre les faccions contràries a la participació en la vida política i les que defensaven la necessitat de convertir la Unió en una organització política que es presentés a les eleccions.

Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a Manresa (1892) d'una assemblea de delegats amb l'objectiu d'aprovar el seu programa polític, que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. El document s'estructurava en 17 bases i constava de dues parts: una, que corresponia a la primera base, tractava del poder central, que es configurava com a federal, i de les seves atribucions a Catalunya; l'altra, corresponent a les 16 bases restants, tractava del poder regional català, que reposava en la plena sobirania de Catalunya.

A les Bases de Manresa s'hi defensava la plena sobirania de Catalunya en el govern interior i la possessió de competències absolutes en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc. Proclamava l'oficialitat de la llengua catalana i establia que els càrrecs públics només podien ser exercits pels catalans. El seu caràcter arcaitzant queda palès en la defensa del restabliment d'antigues institucions, com l'Audiència o les Corts, que havien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte entre la Corona i aquestes institucions.

Tot i això, el document constitueix el primer gran projecte polític definit pel catalanisme conservador.

La primera actuació internacional del catalanisme va ser l'enviament al cònsol grec a Barcelona d'un missatge adreçat al rei Jordi I amb motiu de la seva intervenció a Creta, encara sota el domini turc, per aconseguir la seva autonomia com a primer pas per a la integració de l'illa al regne de Grècia. El seu redactor fou Enric Prat de la Riba, que aviat esdevindria el principal ideòleg del catalanisme conservador i del pas d'una concepció regionalista a una de nacionalista.

Una nova generació d'intel·lectuals conservadors (Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba), al costat d'altres procedents del diari La Renaixença, es van escindir del Centre Català i van fundar, el 1887, la Lliga de Catalunya.

La nova organització tenia un caràcter més conservador i va sintonitzar millor amb una burgesia cada cop més descontenta amb el sistema polític de la Restauració.

El nou grup va fer seves les reivindicacions de l'oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política exclusivament catalanista.

Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la reina regent (1888), en el qual es demanava autonomia per Catalunya, que va ser presentat a la reina Maria Cristina en ocasió de la seva visita a Barcelona per la inauguració de l'Exposició Universal.

L'any següent, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret civil propi contra el projecte de reforma del Codi Civil que s'estava discutint a les Corts espanyoles.

Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil per tal de respectar el dret civil català, fet que va ser presentat com la primera victòria del catalanisme.