Formació dels Nucis Cristians i Implantació del Feudalisme a la Península Ibèrica

BLOC 3: La Formació dels Nucis Cristians i la Implantació del Feudalisme

Introducció: L'Impacte Desigual de la Romanització

La fragmentació política de l'estat visigot i la invasió islàmica van tenir conseqüències com la política de pactes, la llibertat dels habitants a canvi de tributs, i l'actuació de senyors territorials visigots com a petits reis. Aquesta afirmació planteja els problemes de continuïtat vs. ruptura, que es poden conjugar parant atenció a la desigual romanització de la península i a la seva naturalesa heterogènia. A efectes administratius, la frontera es dividia en tres sectors amb centres polítics estratègics: Frontera inferior-Mérida, Frontera mitja-Toledo, Frontera superior-Saragossa.

La Transformació Social dels Pobles del Nord

Els sistemes muntanyencs càntabre i pirinenc, amb absència de romanització i domini musulmà limitat a la imposició de tributs, van veure el protagonisme dels càntabres/asturs en l'expansió del segle VIII, amb la necessitat de legitimació a través de la Reconquesta i el neogoticisme.

Les transformacions de la societat càntabra/astur:

• Caràcter tribal i matriarcal
• Estructura econòmica preagrícola
• Règim de subsistència
• Pràctica del nomadisme
• Activitat fonamental: cacera i guerra

Entre els segles I-II d.C. apareixen noves formes de producció i organització social, amb l'associació agricultura-ramaderia i tendències contradictòries com la sedentarització i l'expansió colonitzadora, que alhora era fragmentadora.

A partir del segle VIII, la intensificació del procés expansiu és vista per la historiografia tradicional com a repoblació o reconquesta. J. Á. García de Cortázar parla de “desintegració del valle gentilicio”, amb una desarticulació progressiva dels vincles de parentesc extens, la implantació d'un nou sistema productiu, i una modificació substancial de la relació entre l'home i la terra. La família conjugal esdevé la cèl·lula social i econòmica bàsica.

Els càntabres/asturs, en complet aïllament i amb caràcter tribal i matriarcal, desenvolupen noves formes de producció i organització social, amb una colonització expansiva i fragmentadora. A partir del segle VIII, s'intensifica el procés expansiu. A la zona càntabra, les transformacions internes són més primerenques i dinàmiques que a la zona occidental (vascons i pirinencs), i l'expansió es veu afavorida per la debilitat de les estructures demogràfiques, econòmiques i socials de la conca del Duero.

L'Inici de l'Expansió

722: Batalla de Covadonga, marcada per l'actitud secular de resistència i la tendència expansiva. Don Pelayo aconsegueix l'hegemonia estable, la cohesió de diferents clans, i el cabdillatge vitalici.

Amb Alfons II (791-842) tenim la Batalla de Lutos (794), l'establiment de la capital a Oviedo, i el trencament de la dependència eclesiàstica respecte de Toledo. A la segona meitat del segle IX, Al-Àndalus pateix una crisi interna.

Amb Ordoño I (850-866) i Alfons III (866-910), la frontera s'estableix al Duero i la capital es trasllada a León.

BLOC 4: L'Enfrontament Cristià-Musulmà (Segles XI-XII)

El Feudalisme Lleonès-Castellà i la Unificació de Castella

A partir del 950, s'inicia un període de desacceleració del ritme expansiu, enfortiment de la noblesa, i trencament de l'equilibri de forces amb Al-Àndalus. El regne de Lleó sembla ser el primer afectat per aquest debilitament general.

La Feudalització del Regne de Lleó

Es planteja si la feudalització del regne de Lleó va ser primerenca. El Comtat de Barcelona, inicialment en una situació similar a la de Lleó, tenia una relació substancialment diferent amb Al-Àndalus. Navarra, amb Sancho III, emergirà com a primera potència peninsular, annexionant Castella i conquerint Lleó.

La feudalització de Lleó es caracteritza per la crisi de la monarquia (potestas publica) i l'acció de l'aristocràcia i el camperolat (les behetrías) com a agents feudalitzadors. Potser és prematur parlar de feudalització plena, però la transformació de l'organització econòmica, social i política està consolidada i condiciona el desenvolupament posterior.

La Unificació de Castella i Lleó

Les causes de la unificació són la debilitació de la societat lleonesa, la consolidació del comtat de Castella, i la pressió expansiva de Navarra. Sancho III el Mayor, casat amb Munia de Castella, annexiona Castella a Navarra el 1029 després de l'assassinat de García Sánchez. La política expansiva castellana porta a la guerra amb Lleó. El 1034, Sancho III conquesta la capital lleonesa, però mor el 1035, i Vermudo III recupera el tron.

El regne queda dividit entre els fills de Sancho III: García Sánchez III (primogènit), rei de Navarra, i Fernando I, rei de Castella. El 1037, la Jornada de Tamarón porta a la primera unificació castellano-lleonesa. El 1038, Fernando I és ungit a León com a Imperator totius hispaniae i s'enfronta amb Navarra (Batalla de Atapuerca, 1054).

La Nova Situació Política: Ferran I

Fernando I hereta una monarquia i una societat estabilitzada i reactiva l'expansió exterior a causa de la fragmentació política del califat, l'enfortiment de la monarquia castellano-lleonesa, i l'agressivitat inherent al sistema feudal. S'estableixen les bases militars i financeres per a l'expansió de finals del segle XI. La política de pàries frena la conquesta, mentre que l'explotació econòmica de l'ajut militar crea una relació de dependència dels reis de taifes respecte als cristians. Això es deu a la pressió de la demanda de moneda i l'ampliació del model feudal de dominació de classe a la relació entre estats (vassallatges de reis). Les conseqüències per a la societat andalusina són greus contradiccions internes, una forta pressió fiscal, i el recolzament social als almoràvits. La política expansiva de Fernando I es dirigeix cap a la vall de l'Ebre (Batalla de Albelda, 859; conquesta d'Arnedo, 912).

La Crisi de la Unitat i el Descontentament de la Noblesa Castellana

Les disposicions testamentàries de Fernando I divideixen el regne: Sancho II (primogènit) rep Castella i les pàries de Saragossa; Alfons VI rep Lleó i les pàries de Toledo, amb el títol d'Imperator; i García rep Galícia, el territori portucalense, i les pàries de Sevilla i Badajoz. El problema és que Sancho, tot i ser el primogènit, no és Imperator. Les lluites entre germans porten a la imposició de Sancho II sobre Galícia i Lleó. La mort de Sancho II durant el “Cerco de Zamora” permet a Alfons VI tornar de Toledo i reunificar Castella i Lleó.

El desplaçament de la noblesa castellana dels cercles de poder genera ressentiment (episodis llegendaris com la Jura de Santa Gadea i l'Ultratge dels Infantes de Carrión). Alfons VI compta amb el suport de la noblesa lleonesa, i el centre de gravetat es desplaça de Castella a Lleó.

La Reactivació de les Conquestes (1085-1157)

Aquest període es distingeix en tres zones: l'Extremadura occidental, l'Extremadura castellana, i l'Extremadura oriental. La conquesta es caracteritza per una zona força despoblada i una organització social més marcada per la guerra que al nord del Duero.

El 1085 es conquesta Toledo, però el 1086 es produeix la invasió almoràvit i la derrota de Sagrajas. Aquesta etapa està marcada per la presència almoràvit i la idea de Croada.

La Conquesta i el Poblament de l'Extremadura

El rei organitza el poblament, amb un paper fonamental de les ciutats, que tenen òrgans de govern propis (concejos) i una demarcació territorial (alfoces). Es poblament tant les ciutats com les aldeas de los alfoces. Es creen dos nous grups socials: els caballeros villanos (que no paguen tributs per la defensa de la frontera) i els peones (que paguen tributs al concejo). La nova societat de frontera es caracteritza per una major llibertat jurídica de camperols i pastors, la necessitat d'atraure repobladors amb condicions favorables, i la creació d'una jerarquia social amb una estructuració interna dins dels concejos, la importància de les seus episcopals, el detriment de la petita propietat, i la importància de la guerra i la ramaderia.

Conquesta i Poblament de la Vall del Tajo: La Transierra

El 1085, la capitulació de Toledo incorpora tota la taifa a mans cristianes. El territori, densament poblat, es basa en una capitulació pactada amb respecte a la llei. Alfons VI estableix una guarnició a l'alcàsser, percep tributs, i encomana el govern de la ciutat a Sisenando Davídiz (mossàrab).

Semblances i diferències respecte a l'Extremadura:

• Semblances: Dicotomia social entre caballeros villanos i peones; importància econòmica de la petita propietat.
• Diferències: Presència de mudèjars i mossàrabs; paper de l'Església; trets islàmics propis com la llengua àrab (fins al segle XIII), els traçats urbans, i les colònies jueves i franques.

Toledo té un rol important en l'ordenació de l'espai, amb una jerarquització social i feudalització.

Els Almoràvits

Els almoràvits són musulmans africans que formen una secta fundada pel jurista Ibn Yasin. El moviment almoràvit neix al Sàhara a principis del segle XI, amb la tribu dels Sanhaja i la instrucció d'Ibn Yasin, creant una confraria religiosa i militar en un ribat (convent fortificat). Yusuf Ibn Tasufin (bereber) crea l'imperi almoràvit el 1082.

BLOC 5: La Desfeta Almohade i la Gran Expansió Cristiana (Segle XIII)

Del Tajo a Sierra Morena: La Gran Expansió

El feudalisme és el motor de les conquestes, amb una gran capacitat d'agressió al segle XIII. La transhumància també actua com a motor expansiu.

Alfons VII (1126-1157) - Primera Fase Expansiva

La primera fase expansiva és el resultat de la consolidació interior i la coronació imperial d'Alfons VII, superant obstacles com l'oposició d'Urraca i Alfons el Batallador, l'actitud d'una part de la noblesa (Gonzalo Peláez, Pedro i Rodrigo González de Lara), i les tendències autonomistes de Portugal. Alfons VII cedeix el territorium portucalense a la infanta Teresa, que esdevé reina de Portugal. La intervenció militar d'Alfons Raimúndez a Portugal i l'aliança dels “Alfonsos” porten al reconeixement d'Alfons I Enríquez com a Rex portugalensium el 1130.

El 1134, la mort d'Alfons el Batallador permet a Alfons VII consolidar la seva autoritat, ocupant La Rioja i la Castella del Alt Ebre, entrant a Saragossa (confirmació de furs), rebent l'homenatge de García Ramírez de Navarra, i signant el Tractat de Carrión (1140).

Debilitament Almoràvit i Sorgiment dels Almohades

Les darreres conquestes almoràvits són Coimbra (1117) i Coria (1119). Les derrotes almoràvits i l'expansió cristiana porten a l'ocupació d'Oreja (1139), la conquesta de Coria (1142), l'avanç fins a Calatrava (1146), l'expulsió dels almoràvits de Lisboa per Alfons I de Portugal (1147), i la conquesta de Tortosa, Lleida, Fraga i Mequinensa per la Corona d'Aragó (1148), i d'Uclés (1149). El domini almoràvit es fragmenta, i sorgeixen les segones taifes (revolta d'Ibn Qasi el 1144 i d'Ibn Mardanish a Múrcia). Les primeres intervencions lleoneses en territori almohade durant l'etapa de les segones taifes mostren la política intervencionista d'Alfons VII (1146-1172). La política almohade es centra en el control dels focus d'insumbissió, permetent la relativa impunitat dels exèrcits feudals. El 1146 es conquesta Calatrava i Almeria (conquesta exitosa però prematura). El Tractat de Tudillén es signa el 1151. La necessitat de consolidar el poblament dels nous territoris es fa evident amb la rendició d'Aledo per fam (1092) i l'abandonament de València (1109). El 1155, la conquesta almohade d'Andújar desmunta les conquestes d'Alfons VII en territori andalús.

Alfons VIII (1158-1214) - Segona Fase Expansiva

Divisió de Castella i Lleó: Problemes Interns i Lluita contra els Almohades

La divisió del regne entre Fernando II i Sancho III durant la minoria d'edat d'Alfons VIII s'interpreta en termes feudals. La vinculació territorial es manté a través de l'imperium. El diferent grau de dinamisme a la conquesta porta al basculament de l'hegemonia cap a Castella, reconegut per Alfons VII, generant tensions entre Castella i Lleó i una greu crisi política.

El 1158, la mort de Sancho III i la successió d'Alfons VIII, menor d'edat, generen una pugna interna a Castella per la regència (els Castro i els Lara), l'intervencionisme de Fernando II de Lleó, l'acció militar de Sancho IV de Navarra a La Rioja, i els atacs d'Alfons I de Portugal sobre Lleó i l'ocupació de Salamanca. Aquest “tots contra tots” al bàndol cristià no impedeix les accions hostils contra els almohades.

Intensificació dels combats fronterers:

• 1166-1169: Atacs contra Alcántara, Cáceres i Évora.
• 1157: Calatrava. Deserció dels templers i resistència de l'abat cistercenc Raimundo de Fitero. Fundació de l'Orde de Calatrava (1158).
• 1172: Atacs almohades (fracassats) a Uclés i Huete.
• 1174: Conquesta almohade d'Alcántara, Cáceres i Coria. Arriben a Ciudad Rodrigo.

Repoblació de la Frontera al Sud del Tajo

La necessitat de consolidar les conquestes i controlar el territori amb població cristiana, davant la manca de nuclis de poblament, porta al recurs a la noblesa i a la protosenyorització de Castella la Nueva i Extremadura (mitjan segle XII). La protosenyorització i els agents repobladors es veuen condicionats pel pes progressiu de la ramaderia transhumant i l'escassa presència aparent dels principals agents feudalitzadors al nord del Duero (la vella noblesa i els ordes monàstics tradicionals benedictins). Aquesta absència és més aparent que real, ja que els ordes militars sintetitzen monaquisme i noblesa (fundació de l'Orde de Calatrava el 1158). L'activitat repobladora dels ordes militars s'estableix en centres fortificats com Uclés (Orde de Santiago) i Calatrava (Orde de Calatrava), concedint furs (derivats majoritàriament del Fuero de Cuenca) i formant extenses senyories.

El sistema de conquesta i repoblament efectiu:

• Primera fase: acció militar i repartiment de lots.
• Segona fase: ordenació interna del territori. Concessió de furs i nous furs. Ciutats com Cuenca (Fuero de Cuenca), Plasencia (doble frontera amb els almohades i amb Lleó), i Toledo (paper repoblador del bisbe Rodrigo Jiménez de Rada) esdevenen grans agents repobladors.

Repoblació Interior i Nou Dinamisme de la Monarquia: Els Concejos

Amb Alfons VII i Alfons VIII, s'observa un fenomen de repoblació interior, que consisteix en una reorganització interna de l'activitat productiva i les relacions socials que conformaran la societat del segle XIII a Castella i Lleó. Les noves modalitats repobladores són els concejos de realengo (intervenció reial i concessió de fur) i les tenencias (territoris conferits pel monarca a membres de l'alta noblesa). Les noves formes de poblament es caracteritzen per demarcacions (alfoz), vincles de dependència entre aldees i villa concejil, i la relació entre homes, terres i vila. Una conseqüència important és el despoblament progressiu de l'entorn rural i la concentració del poblament.

La Villa Concejil

La nova població de les viles s'organitza en barris per procedències. Les noves viles esdevenen seus de l'administració de justícia, centres de percepció de la fiscalitat, llocs adequats per a la instal·lació de mercats, i escenaris d'una nova jerarquització econòmica, social i política. Alfons VIII duu a terme un intens repoblament amb viles al litoral cantàbric castellà (en relació amb l'exportació de la llana): naixement de la vila de Santander (1187), confirmació dels furs de Guipúzcoa (1200), repoblació de Fuenterrabía, Guetaria i San Vicente de la Barquera (1200-1210), i creació de l'Hermandad de la Marina de Castilla.

Ferran III el Sant (1217-1252) - Tercera Fase Expansiva

El 1230 es produeix la unió definitiva de Castella i Lleó. El regne encara experimenta problemes interns de tipus feudal. La monarquia intenta recolzar el seu poder en les ciutats, que també experimenten un procés d'aristocratització (caballería villana). La crisi almohade porta a la conquesta d'Andalusia en tres etapes: (1) 1224-1230: conca alta del Guadalquivir i fi del califat almohade; (2) 1231-1236: conquesta de Córdoba i curs mig del Guadalquivir, conquesta de Cazorla i Quesada, i Muhammad ibn Nasir a Granada, Almería i Jaén; (3) 1240-1248: conquesta del baix Guadalquivir (Écija, Osuna, Lucena, Jaén, Sevilla), pactes de vassallatge, límit de l'expansió castellana, i Tractat d'Almizra (26 de març de 1244).

El Regnat d'Alfons X el Savi

El regnat d'Alfons X culmina l'expansió castellana i defineix les fronteres, amb la conquesta d'Andalusia (entre Cádiz i Niebla) i les friccions amb la Corona d'Aragó (sublevació dels musulmans murcians el 1264, pèrdua del regne de Múrcia per Alfons X, i ajut de Jaume I, que sotmet els principals nuclis rebels - Alacant, Elx, Oriola i Múrcia - entre 1265 i 1266). La transhumància rep privilegis de concessió de fires. El 1273 es crea l'Honrado Concejo de la Mesta, una associació de ramaders que rep privilegis reials a canvi d'impostos, per resoldre els enfrontaments entre pagesos i ramaders. La Mesta esdevé la principal font d'ingressos del rei, i el preu de la llana es manté estable. El rei pacta amb els mercaders genovesos establerts a Castella.

La centralització política

L'objectiu és consolidar la monarquia feudal a través del redescobriment del dret romà a la Universitat de Bolònia. La política centralitzadora es caracteritza per la importància dels juristes i notaris (noblesa de toga) i la idea de secularització de l'estat. El Código de las Siete Partidas (1252) intenta unificar la diversitat de drets locals i l'extensió territorial dels drets senyorials.

Llums i Ombres del Regnat: L'Albir de la Crisi

A finals del regnat d'Alfons X, el feudalisme arriba a la seva màxima expansió. La monarquia compta amb instruments administratius, però els reis cristians tenen importants interessos privats. L'Església s'identifica amb el sobirà i el justifica (idea de croada). La noblesa inferior ascendeix i es diversifica. El procés d'urbanització es consolida i es creen nous nuclis, formant l'engranatge estructural d'una societat plenament feudalitzada. El període 1270-1300 mostra desajustaments estructurals, amb paral·lelismes amb la història europea i trets específics de la història peninsular. El regnat d'Alfons X experimenta problemes com la insuficiència demogràfica i símptomes de crisi econòmica (devaluacions monetàries, nou impost de l'alcabala, i enfrontament continuat entre noblesa i monarquia).

La Guerra Civil Castellana (1275-1284)

La conflictivitat social i els problemes polítics de finals del segle XIII porten a la reafirmació dels poders particulars de senyories i concejos i a les contradiccions estructurals entre noblesa i monarquia. La política internacional poc exitosa d'Alfons X, amb la frustració de les aspiracions imperials i els fracassos político-militars (intent fallit d'aconseguir l'Algarve i conflicte obert amb Navarra), genera una revolta nobiliària amb un suposat problema successori: el 1275, la presència de benimerins a Algesires porta Alfons X i l'infant Ferran a combatre'ls, i la mort de l'infant Ferran planteja la qüestió successòria. L'enfrontament entre els Haro i els Lara, la usurpació, l'intent de mediació fallit d'Alfons X, i la intervenció de Pere el Gran d'Aragó converteixen la guerra civil en un conflicte internacional. Els tractats de Campillo i Àgreda (1281) impliquen a Pere el Gran, Alfons X, i l'infant Sancho (IV). Els actors del conflicte internacional són Navarra, França (enfrontada a Aragó per la corona de Sicília), la Corona d'Aragó, i el Papat (que recolza els Infants de la Cerda en oposició a Aragó). El 1284, Alfons X mor i Sancho IV (1284-1295) inicia una política internacional que busca bones relacions amb França (per evitar el suport als seus nebots), Aragó (per evitar el seu alliberament), i el papa (per obtenir la dispensa matrimonial). El projecte centralitzador d'Alfons X no es duu a terme, i es canvia la tàctica política amb l'ús de validos (López Díaz de Haro). El pacte amb Aragó de suport mutu davant d'atacs potencials de França o els benimerins es trenca, i esclata una guerra peninsular entre Castella i Aragó. El Tractat de Monteagudo (1291), signat per Jaume II i Sancho IV, i el Tractat d'Agnani (1295), que pacifica la situació internacional, porten a la ruptura de l'acord entre Jaume II i Castella. El 1295, Sancho IV mor i el succeeix Fernando IV (en minoria d'edat), generant lluites civils internes. El 1304 es signa la Sentencia Arbitral de Torrellas.

BLOC 6: Crisis i Transformacions en els Segles XIV i XV

El Fenomen de la Crisi i la Seva Interpretació

Tres factors fonamentals expliquen la crisi del segle XIV: la climatologia dura (els “años malos”), la proliferació de malalties i epidèmies (la Pesta Negra, 1348-1351), i una situació de guerra quasi permanent. La crisi demogràfica s'explica des de dues línies de pensament: la causalitat extrínseca (factors naturals que afecten una població que ha assolit un sostre demogràfic) i els factors intrínsecs (conseqüències de la pressió senyorial). També hi ha explicacions intermèdies basades en anàlisis regionals. La crisi s'entén com les transformacions i adaptacions del mode de producció feudal, que surt reforçat però amb aspectes nous.

La Pesta Negra i les Seves Conseqüències

Les dades sobre la Pesta Negra són irregulars segons els territoris (Catalunya i Balears, València, Aragó, Navarra, Granada, Castella). A Castella, els camins interiors foren els principals focus de contagi. Alfons XI mor víctima de la pesta el 1350. Les poblacions meridionals probablement van patir la pesta amb més rigor que la Meseta nord. Les conseqüències de la pesta són l'aparició de despoblats, la disminució de la capacitat productiva d'artesans i camperols, el desajustament entre salaris i preus, l'apujada de preus dels productes agraris, l'afectació de la convivència, l'explosió del sentiment antisemita (gran pogrom de 1391), i la inseguretat (“ambiciosos i maleantes”, saqueig, contagi i propagació).

Les Tensions Polítiques

La Guerra dels Dos Peres (1356-1369) i la guerra amb Portugal (derrota castellana d'Aljubarrota, 1385) porten a una llarga sèrie d'enfrontaments armats, amb la conseqüent disminució dels efectius de la classe nobiliària castellana i la incidència negativa en l'equilibri i la productivitat dels camperols.

Transformacions Socioeconòmiques: Crisi i Transformació de la Noblesa

Els grups nobiliaris s'enforteixen a causa de la revolució dels Trastàmara (mercedes enriqueñas), amb la distinció entre “noblesa nueva” i “noblesa vieja”, formant veritables estats nobiliaris. L'ampliació dels dominis territorials o solariegos a costa de les terres de realengo o concejiles porta a la formació dels grans latifundis andalusos. A Extremadura, ¾ parts de la terra eren de senyoria (ordres militars), com a resposta a la demanda creixent del mercat de la llana i la senyorialització (concessions o encomiendas). La minva de la renda feudal es retroalimenta amb la violència feudal, i es generalitzen els contractes agraris a curt termini.

El Camperolat i els Petits Propietaris

Dins de la classe camperola, hi ha diferències, com els pagesos benestants. L'augment de la pressió senyorial porta a mals usos i ius maletractandi (el derecho ominoso entra al Fuero Viejo de Castilla el 1356). El malestar social del camperolat genera conflictivitat social (guerra dels remences a Catalunya, guerra dels irmandiños a Galícia). Obres com el Libro de Buen Amor, de Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, i el Rimado de Palacio, del Canciller Ayala, protesten contra l'explotació del camperolat, tot i que no impliquen una crítica social. La recuperació generalitzada del segle XV no inclou la recuperació social de la massa camperola. La situació dels pagesos grassos catalans es replica a Castella, Lleó i Andalusia.

Transformacions del Món Urbà

L'afirmació i recuperació de les ciutats es deu al creixement de les activitats artesanals i industrials, amb el desenvolupament de la indústria tèxtil (“revolució de la llana”, P. Iradiel), el desenvolupament de la menestralia castellana (drapers), l'aparició de gremis, i les indústries mineres o extractives (especialment de ferro, amb el Fuero de las Ferrerías de 1440). Els circuits comercials veuen l'hegemonia de la Castella dels Trastàmara al mar, amb els ports del Cantàbric (Universalidad de los Mercaderes de Burgos i de Mareantes de Bilbao), Sevilla i els ports andalusos, i els ports gallecs i asturians, competint amb italians i genovesos. L'afirmació i recuperació de les ciutats es basa en les fires i mercats setmanals, l'agilització del sistema de préstecs, i les disposicions proteccionistes de la monarquia. Els problemes monetaris, fiscals i de liquiditat mostren una doble realitat: capacitat monetària i control de les rutes de l'or africà, però també problemes vinculats a la crisi econòmica (devaluacions constants, tesaurització de la “moneda bona”, i emissió de juros o títols de deute públic). La conflictivitat urbana genera conflictes de grans dimensions a partir de 1400, especialment a Castella (J. Valdeón) i Aragó (E. Sarasa). A Andalusia, la implantació feudal és relativament senzilla. A Galícia, el poder de la noblesa eclesiàstica genera revoltes contra els bisbes (revoltes Irmandiñas: primera revolta el 1431 al Ferrol i A Coruña, i segona revolta de major complexitat).

L'Evolució de l'Administració Pública: Els Trastàmara

Enric IV (1454-1474)

. -Enfortiment del poder monàrquic. -Incorporació de col·laboradors: procedents del món de la judicatura: “sabidores de derecho”, Membres de la segona noblesa (o baixa noblesa), Conversos. -mesures inacceptables per a l’oligarquia dominant -GUERRA CIVIL(1465-1468). 1465: Farsa de Ávila. -1468: Pacte dels Toros de Guisando (Segovia): Es reafirma la legitimitat d’Enric IV i es designa Isabel com a successora. Guerra de Successió (1475-1479). Desencadenada entre els partidaris d’Isabel i els partidaris de Juana anomenada “La Beltraneja”, filla d’Enric IV. L’evolució de l’administració pública. ELS TRASTÀMARA: LA CENTRALITZACIÓ JURÍDICO-ADMINISTRATIVA PRECEDENTS. -El Regne Nazarí de Granada: Semblances i diferències amb el món cristià. -Alfons XI (1312 -1350): Libro de Alcalá o Libro de las Leyes (1348). -Pere I el Cruel (1350 – 1369): Libro de las Behetrías.