Forces Polítiques d'Oposició a la Restauració Espanyola

Forces Polítiques d'Oposició a la Restauració

Durant el període de la Restauració, diverses forces polítiques van operar fora del sistema del torn dinàstic, constituint l'oposició. Aquestes incloïen republicans, socialistes, carlins i nacionalistes.

El Republicanisme

El republicanisme va ser una força política significativa, amb representació principalment a les ciutats. Després de la Primera República, van sorgir nous líders i partits.

Unió Republicana: El Nou Republicanisme

Fundada el 1903, Unió Republicana va ser una coalició que buscava agrupar els diversos corrents republicans. El seu líder era Nicolás Salmerón. El seu programa incloïa:

• La Constitució de 1869.
• La proclamació de la República.
• La convocatòria de Corts Constituents.

A les eleccions de 1903 i 1905, van obtenir triomfs electorals en algunes ciutats com Madrid, Barcelona i València, on va començar a destacar Alejandro Lerroux.

El Republicanisme Lerrouxista

Alejandro Lerroux, periodista traslladat a Barcelona, va ser molt crític amb les autoritats. El seu discurs era populista i demagog, fent seves algunes reivindicacions dels treballadors per guanyar suport. Era fortament anticatalanista i anticlerical.

L'any 1908 va fundar el Partit Republicà Radical, que va tenir un important suport social i electoral a Barcelona. Després de la Setmana Tràgica de 1909, va perdre part de la seva influència a Catalunya i va projectar el seu discurs a l'àmbit estatal. En arribar a Madrid, va moderar el seu discurs i, durant la Segona República, va acabar pactant amb la dreta.

Altres Partits Republicans

• Partit Reformista: Liderat per Melquíades Álvarez, representava sectors intel·lectuals i professionals.
• Blasquisme: Moviment similar al lerrouxisme, centrat a València i liderat per Vicent Blasco Ibáñez. També era anticatalanista.

Els Partits Catalanistes

El catalanisme polític es va consolidar durant aquest període.

Lliga Regionalista: Hegemonia a Catalunya

Fundada el 1901, la Lliga Regionalista es va consolidar com el partit hegemònic a Catalunya. Els seus líders principals eren Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

La visita d'Alfons XIII a Barcelona el 1904 va evidenciar tensions internes. Existien dos sectors: els progressistes (provinents del Centre Nacional Català) i els conservadors (provinents de les classes altes i la Unió Regionalista). Aquestes diferències van provocar que els progressistes no se sentissin còmodes dins la Lliga.

Centre Nacionalista Republicà (CNR)

El Centre Nacionalista Republicà (CNR), fundat el 1906, era un partit català, democràtic, nacionalista i republicà. Tenia el seu propi diari, El Poble Català. El seu líder era Jaume Carner.

Altres Partits Catalanistes

Van sorgir altres formacions com la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), el Partit Republicà Català (1917) i el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria).

Del Carlisme al Tradicionalisme

Els carlins van ser un grup minoritari al parlament durant la Restauració, representant l'ultradreta.

El Carlisme durant la Restauració

A finals del segle XIX, el carlisme estava dividit en el Partit Carlí (fundat el 1869) i el Partit Integrista (fundat el 1888), aquest últim sorgit arran del desacord amb l'Acte de Loredan. Dins del Partit Carlí, va sorgir una branca que defensava posicions més intransigents.

El 1919, enmig de disputes internes, es va formar un nou partit conegut com a Partit Tradicionalista. Finalment, el 1931, els principals grups carlins es van tornar a agrupar.

Dins del moviment carlí es va crear el Requetè, inicialment grups d'acció directa. El 1913 es va convertir en un moviment de caràcter paramilitar, inspirat en models estrangers.

El Socialisme

El socialisme va tenir com a partit més representatiu el PSOE, amb presència parlamentària, i la UGT en l'àmbit sindical obrer.

PSOE i UGT: Líders i Divisions

El principal líder del PSOE a nivell estatal va ser Pablo Iglesias, acompanyat per figures com Francisco Largo Caballero.

El PSOE es va dividir en dues tendències: socialdemòcrates i revolucionaris. Una part dels revolucionaris va acabar formant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) el 1921. Els seus líders incloïen Dolores Ibárruri i José Díaz. Tots aquests corrents eren d'orientació marxista.

Unió Socialista de Catalunya (USC)

A Catalunya, l'any 1923, es va crear la Unió Socialista de Catalunya (USC), fruit d'una escissió del PSOE.

Nacionalisme Basc i Gallec

Altres nacionalismes perifèrics també van guanyar força.

El Nacionalisme Basc (PNB)

Al País Basc, el Partit Nacionalista Basc (PNB) va incrementar la seva presència electoral. L'any 1911 va crear un sindicat nacionalista i catòlic, anomenat Solidaritat de Treballadors Bascos (STB).

El PNB va passar per un període en què va suavitzar el seu discurs, posant el focus en el procés econòmic i la indústria. El 1916, el PNB es va anomenar Comunió Nacionalista Basca. L'any 1921 es va formar el partit Aberri. Després de la Primera Guerra Mundial, el 1930, els dos grups principals es van tornar a agrupar sota el nom del PNB. Existien dues tendències: una més autonomista i l'altra més independentista.

Nacionalisme Gallec: Irmandades i ORGA

A Galícia, el primer pas cap a la politització del galleguisme va ser la creació de l'associació Irmandades da Fala el 1916. Aquesta organització va impulsar l'ús del gallec i va fundar el diari A Nosa Terra, que es va convertir en el portaveu dels qui aspiraven a convertir el galleguisme en una força política.

L'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma) va ser el primer partit gallec d'importància, liderat per Casares Quiroga.