Fonts Llatines: Classificació i Autors

1.2.1 Fonts llatines. Les fonts llatines del llatí vulgar poden dividir-se en tres grups: literàries, epigràfiques i gramaticals. 1.2.1.1. Fonts literàries

a) Autors llatins antics, clàssics i postclàssics. – Les comèdies de T. Macci Plaute (c. 250-184 aC). – Les cartes de Ciceró (106-43 aC) als seus familiars i amics reflecteixen la llatinitat de la conversació urbana de la República, el sermo quotidianus. – La Cena Trimalchionis al Satiricó de Petroni. Paròdia del sermo plebeius del segle I dC. De totes maneres, aquest text comporta dos importants inconvenients: el fet que se'ns hagi transmès de forma fragmentària i el fet que no hi hagi certesa de la seva època de composició. – Apuleu, Metamorfosis. S. II dC. L’obra és la reelaboració llatina d'una novel·la grega que narra les aventures d'un jove, Luci, transformat en ase. Els diàlegs exemplifiquen la llengua llatina familiar (sermo quotidianus) de la conversació. – Catul, Horaci, Juvenal, Persi, Marcial o Sèneca: ens donen informació sobre la llengua popular del seu temps.

b) Autors d'obres tècniques. – Vitruvi, De architectura. El propi autor s'excusa de la seva falta d'elegància i de les seves incorreccions d'estil dient que non architectus potest esse grammaticus. (De architectura 8, 8). – Tractats d'agricultura: Cató el Vell (234-149 aC), Varró (82-37 aC), Columela (s. I dC) i Pal·ladi (segona meitat del s. IV o V dC). – Apici, De re coquinaria. Només ens n'ha arribat un resum dels s. IV-V. Tractat de cuina. – La Mulomedicina Chironis. Tractat de veterinària. Segona meitat del s. IV dC. Tot i que una gran part de l'obra és de collita pròpia, l'autor ha utilitzat també tractats grecs. Al seu torn, ell és una de les dues fonts principals de P. Vegeci Renat, que ha sistematitzat la mateixa matèria en una llengua molt més acurada, cap al 400 dC.

c) Històries i cròniques a partir del segle VI. Obres sense pretensions literàries redactades en un llatí farcit de vulgarismes i reminiscències clàssiques. – Historia Francorum de Gregori de Tours (s. VI). – Chronicarum libri IV de "Fredegari" (s. VII). – Liber Historiae Francorum. Anònim. (s. VIII) – Alain Jordanès (s. VI): escriu dues compilacions, una d’història romana (Romana) i una altra dels gots (Getica).

d) Lleis, diplomes, cartes i formularis. Les recopilacions de fórmules (formularis) amb el temps es fan més necessàries i esdevenen molt importants a l'Edat Mitjana. S'aprenen de memòria o es tenen sempre al davant, sobretot en la llatinitat merovíngia, quan ni a les escoles se sabia pronunciar i escriure correctament una frase llatina. Però el llatí dels escribes i dels mateixos models també deixa molt que desitjar. Per això ens donen una idea d'allò que podia ésser la llengua en aquell temps. D’altra banda, la llengua de les lleis, els diplomes i les cartes és una barreja d'elements populars i reminiscències literàries o passades de moda. – Formulae Andecavenses. Fórmules d'Angers, composades a finals del s. VI o s. VII per un notari o un amanuensis (secretari). – Formulae Marculfi. Dedicades a un bisbe de nom Landericus, les fórmules del monjo Marculf semblen haver estat composades cap a finals del s. VII. – Lex Salica. Les lleis dels Francs Salis van començar a recollir-se al principi del s. VI. Van conèixer diverses redaccions successives més elaborades i, ulteriorment, una redacció en llatí corregit (s. VIII-IX). – Testamentum Porcelli. Es tracta d'un testament romà resultat de l'humor d'un estudiant que s'avorria aprenent dret i que, cap a les festes, somiava a classe amb els festins que venien. No coneixem ni l'autor, ni la data precisa, però dues al·lusions de Jeroni ens informen que circulava ja a la fi del segle IV. L'autor ha sabut barrejar diversos clixés de la llengua del dret, de proverbis, de mots o d'al·lusions vulgars. La sintaxi, més laxa, és la de l'estil parlat. El text està farcit de màximes, de finals rimats, de diminutius i d'altres formes populars. Els noms propis també volen crear un efecte còmic.