Fonts del dret de la Unió Europea

Fonts del dret de la Unió Europea:

L’existència mateixa l’assoliment dels objectius i de les finalitats del que coneixem per Unió Europea implica, inexorable, que ha de disposar d’un ordenament jurídic propi. Les característiques que podem considerar essencials del dret de la Unió Europea són les següents:

• Primacia de l’ordenament de la UE:

  És una necessitat. Implica que el dret de la Unió, establert d’acord amb les competències dels tractats, té primacia sobre el dret dels estats membres en cas de conflicte.

• Autonomia:

  Reflecteix l’existència d’un ordenament comunitari independent i diferent del dret internacional general i dels drets dels estats membres.

• Aplicabilitat immediata:

  S’integra als ordenaments interns automàtics, sense necessitat de cap acte de recepció.

• Aplicabilitat directa:

  Indica que les seves normes són font immediata de drets i obligacions per a tots els que hi estan sotmesos i que poden ser invocades directament pels destinataris.

• Diversitat de l’ordenament jurídic:

  Característica manifesta el caràcter heterogeni de les normes on parla d’un dret primari, un de secundari o derivat i d’un dret complementari.

El dret primari:

Es coneix amb aquest nom el dret creat directament pels estats membres que constitueix la normativa bàsica que afecta la UE. La componen els tracta constitutius de la UE. Aquests tractats són normes que es regeixen, quant a la seva validesa, durada, efectes i interpretació. Tot aquest conjunt de tractats i normes constitueixen les anomenades normes constitucionals de la Unió.

El dret derivat:

És creat per les institucions de la UE per regular els aspectes més diversos de la vida dels estats membres en l’exercici de les seves competències atribuïdes. El conjunt de les normes jurídiques previstes als tractats europeus que formen el dret derivat es poden classificar en els grups següents:

• Reglaments:

  Són obligatoris en tots els seus elements i directament aplicables als estats membres. Es podria dir que els reglaments són lleis de la Unió.

• Directives:

  Són l’instrument més important d’actuació de la UE. Constitueixen una particularitat del dret de la UE. Obliguen a l’estat aconseguir un resultat especificat i cedeixen a les autoritats.

• Decisions:

  Són obligatòries en tots els seus elements per a tots els seus destinataris i no tan sols en el seu resultat. Tenen un destinatari concret, que són normes de caràcter general que afecten a qui incorri en els supòsits.

• Recomanacions i dictàmens:

  Les recomanacions se suggereix als destinataris un comportament determinat, sense obligar-los jurídicament a adaptar-lo. Els dictàmens s’utilitzen per preparar actes jurídics vinculats o requisits d’un procés davant el Tribunal de Justícia.

Altres fonts del dret de la Unió Europea:

La convivència dels diferents elements que formen la Unió i que tenen un paper complementari i vertebrador del dret de la UE. Podem destacar-ne les següents:

• Els acords de la UE amb estats o amb organitzacions internacionals.
• Els acords celebrats entre els estats membres de les comunitats.
• Les declaracions, les resolucions i la presa de posicions adoptades de comú acord pels estats europeus.
• El costum
• Els principis generals del dret.
• La jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE.

Relació entre normes comunitàries i legislació dels estats membres:

El dret de la UE conviu amb els dels estats que la formen. Fruit d’aquesta convivència sorgeixen interrelacions que condueixen a conflictes entre la UE i els estats. Per evitar-los o solucionar-los, el dret de la Unió ha establert els criteris per saber quin preval en cas de contradicció entre ordenaments. S’utilitza, el principi d’aplicabilitat directa del dret comunitari i la seva primacia.