Fonètica del català: transcripció, dialectes i fenòmens

Transcripció

TRANSCRIPCIÓ

[p] p / b (es pronuncia [p])

[b] b / v

[t] t / d (es pronuncia [t])

[d] d

[k] c / qu (u no es pronuncia) / g (es pronuncia [k])

[kw] cu / qu (u es pronuncia)

[g] g / gu (u no es pronuncia)

[gw] gu (u es pronuncia)

[f] f

[s] s / ss / ç / c (es pronuncia [s])

[z] s / z

[ʃ] x / ix

[ʒ] j / g (es pronuncia [ʒ])

[ts] ts

[dz] tz

[tʃ] tx / ig

[dʒ] tg

[l] l

[ʎ] ll

[ɾ] r (vibrant simple)

[r] rr / r (es pronuncia [r] múltiple)

[m] m

[n] n

[ɲ] ny

[ŋ] en n + c / g

[β] quan b va entre vocals

[ð] quan d va entre vocals

[ɣ] quan g va entre vocals

[gz] x entre vocals

[j] i forma un diftong

La sinalefa es produeix quan hi ha un fenomen vocal. Ex.: pa integral

L’elisió es produeix quan s’ajunten dues vocals. Ex.: a + els → als, trenta anys [a]

Els dialectes

Occidental

Aquest català inclou dos grans tipus dins l’occidental: el nord-occidental i el valencià. El nord-occidental té subdialectes com el pallarès, el ribagorçà i el tortosí (de transició cap al valencià i present dins de terres valencianes). El valencià inclou subdialectes septentrional, apitxat i meridional.

Oriental

Hi podem distingir el rossellonès (propi de la Catalunya del Nord, dins l’Estat francès), el català central amb els seus subdialectes —barceloní i tarragoní—, el balear amb subdialectes mallorquí, eivissenc i formenterenc, i l’alguerès.

Constitutius

Són els dialectes que corresponen a l’evolució natural del llatí vulgar que es va parlar a l’àrea que ocupen actualment. Els dialectes constitutius del català són: el català septentrional, el català central i el català nord-occidental.

Consecutius

Són el resultat del transplantament del català des de les àrees originàries a altres zones com a conseqüència de repoblacions fets durant la Reconquesta o posteriorment (balear, valencià i alguerès).

Mode d’articulació

· Oclusiu: es produeix un tancament de la sortida de l’aire. Pot ser:

[p, t, k] à sord. Ex.: petaca

[b, d, g] à sonor. Ex.: bodega

Fricatius

· Fricatius: l’aire passa fregant.

[f] [ʃ] [s] à sord. Ex.: feixos

[v] [ʒ] [z] [ʒ] à sonor. Ex.: veges-ho

Aproximants

· Aproximants: es produeix un acostament de dos òrgans, menor que en el cas de les fricatives i sense turbulència.

[β] [ð] [ɣ] Ex.: obligades

[j] [w] Ex.: guaitar

Africats

· Africats: comencen per un tancament de l’aire que es resol en una estretor similar a la dels sons fricatius.

[ts] [tʃ] à sord. Ex.: tsar, metxa

[dz] [dʒ] à sonor. Ex.: atzar, metge

Laterals

· Laterals: l’aire s’escapa pels laterals.

[l] [ʎ] Ex.: l’olla

Vibrants

· Vibrants: es fa vibrar la punta de la llengua.

[r] [ɾ] Ex.: rara

Nasals

· Nasals: part de l’aire surt per la cavitat nasal, on es produeix ressonància.

[m] [ɲ] [n] Ex.: minyona

Punt d’articulació

· Bilabials: els dos llavis. [m] [p] [b]

· Labiodentals: les dents de dalt i el llavi de baix. [f] [v]

· Dentals: la llengua i les incisives de baix. [t] [d]

· Alveolars: la llengua i els alvèols de dalt: [s] [z] [ts] [dz] [l] [r] [ɾ] [n]

· Palatals: la llengua i el paladar dur: [ʃ] [ʒ] [tʃ] [dʒ] [ʎ] [ɲ]

· Velars: la llengua i el vel del paladar: [k] [g]

Les vocals segons el lloc d’articulació

Fenòmens de contacte consonàntic

L’emmudiment

De vegades els finals de les paraules no es pronuncien. Hi ha dos tipus:

Oclusives: l’última consonant és muda després de [m] i [n]. Ex.: camp, tomb, president, cranc, sang

Vibrants: l’última consonant és una [r] i, per tant, no es pronuncia. Ex.: desar, regidor

Sensibilització

Consisteix a pronunciar determinades consonants que serien mudes. Ex.: cent anys, vuit, vint anys, amb ella, aquest home

Ensordiment / sonorització

Es tracta d’un cas de neutralització fonològica, ja que en posició final del mot desapareix l’oposició sord / sonor.

Verb [p], fred [t], llarg [k]

Assimilació

La consonant amb què acaba una síl·laba tendeix a fer-se similar a la consonant amb què comença la síl·laba següent. Això es diu assimilació del tret sord / sonor. Ex.: Dissabte [p], un pis càlid [s], subjectar [b], les dones [z].

L’assimilació de punt d’articulació és el fenomen pel qual dues consonants veïnes esdevenen similars fonèticament; és a dir, una consonant sona igual que una altra però no s’escriu igual. Ex.: tanmateix [m], en Pau [m], encant [ŋ], quingol! [ŋ]

La geminació

t + ll = [ʎʎ] → batlle, vetlla

t + m = [mm] → setmana

b + l = [bb] → noble

g + l = [gg] → segle

Sociolingüística i conceptes

• Llengües minoritàries: llengües que no tenen molts parlants.
• Llengües minoritzades: llengües que han patit el desús per part dels seus parlants per l’aparició de llengües majoritàries.
• Llengües majoritàries: llengües que tenen molts parlants.
• Multilingüisme: ús de dos o més llengües per part d’un individu o col·lectiu.
• Bilingüisme individual: ús de dues llengües per part d’una mateixa persona.
• Bilingüisme territorial: ús de dues llengües en un país però en regions diferents (en una regió es parla una i en l’altra una altra).
• Bilingüisme social: ús de dues llengües en tot un mateix país.
• Diglòssia: ús desequilibrat entre dues llengües dins d’un mateix país; una llengua és dominant.
• Substitució lingüística: substitució d’una llengua per una altra.
• Normalització lingüística: procés de recuperació de llengües perdudes o minoritàries que han estat o estan sent substituïdes per una altra.