Fonètica Catalana: Vocals, Diftongs i Reducció Vocàlica

El so és una realitat física originada per l’energia acústica que es propaga a través de l’aire i per mitjà d’ones sonores és percebut per l’oïda.

Per representar els sons, fem servir l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI).

Fonètica i Fonologia: Conceptes Bàsics

Diferència entre fonètica i fonologia: la fonètica estudia els sons de la llengua, mentre que la fonologia els agrupa en fonemes, que són unitats abstractes que per a un parlant es realitzen en diferents sons (al·lòfons).

Característiques dels Sons Vocàlics

Sonoritat

S'articulen amb la vibració de les cordes vocals.

Oralitat

L'aire surt només per la boca (són sons orals), no pel nas (no són sons nasals).

Grau de Sonicitat (Obertura)

Les vocals tenen una alta sonicitat (destaquen més) perquè no presenten obstruccions significatives en la sortida de l'aire. Per aquest motiu, constitueixen el nucli de la síl·laba.

La diferència de timbre entre les vocals es produeix principalment per canvis en la forma de la cavitat bucal, determinats per:

• Mode d'articulació: Determinat pel grau d'obertura de la boca (distància entre la llengua i el paladar). Es distingeixen diversos graus (tancada, semitancada, mitjana, semioberta, oberta).
• Punt d'articulació: Determinat per la posició horitzontal de la llengua (anterior, central, posterior).
• Arrodoniment labial: Les vocals posteriors ([ɔ], [o], [u]) s'articulen generalment amb els llavis arrodonits i avançats. Les vocals anteriors ([i], [e], [ɛ]) i centrals ([ə], [a]) no són arrodonides.

El Sistema Vocàlic Tònic i Àton en Català

Les vocals presenten diferències significatives segons si la síl·laba on es troben és tònica (s’articula amb més intensitat) o àtona (s’articula amb menys intensitat).

En català, la majoria de paraules polisíl·labes tenen una síl·laba tònica (accent de mot). Alguns monosíl·labs són àtons, com ara:

• Articles definits: el, la, els, les
• Pronoms febles: em, et, es, ens, us, el, la, li, ho, hi, en
• Possessius àtons: mon, ma, ton, ta, son, sa (i plurals)
• Preposicions febles: a, de, en, amb, per, per a
• Conjuncions: i, ni, si, que, o, u

El Sistema Vocàlic Tònic

En la major part del domini lingüístic català (especialment al català oriental central), el sistema vocàlic tònic presenta 7 sons: [i], [e], [ɛ], [a], [ɔ], [o], [u].

Alguns dialectes, com part del baleàric (mallorquí, part de Menorca i Eivissa), presenten un sistema tònic de 8 vocals, incloent-hi la vocal neutra tònica [ə].

El Sistema Vocàlic Àton

Tots els parlars presenten un sistema vocàlic àton més reduït en nombre de sons que el sistema tònic.

La Reducció Vocàlica

Tots els parlars experimenten una reducció vocàlica (o neutralització) en passar del sistema tònic a l'àton. En català, la principal diferència dialectal rau en:

• Parlars orientals: Es produeix una major reducció. Els sons tònics [a], [ɛ] i [e] es neutralitzen en la vocal neutra [ə] en posició àtona. Els sons tònics [ɔ] i [o] es neutralitzen en [u] en posició àtona. El so [i] es manté com a [i]. Això resulta en un sistema àton de 3 vocals: [i], [ə], [u].
• Parlars occidentals: La reducció és menor. Els sons tònics [ɛ] i [e] es neutralitzen en [e] àtona. Els sons tònics [ɔ] i [o] es neutralitzen en [o] àtona. Els sons [a], [i], [u] es mantenen. Això resulta en un sistema àton de 5 vocals: [i], [e], [a], [o], [u].

Aquestes alternances vocàliques (canvis entre la vocal tònica i l'àtona corresponent) són especialment visibles en els parlars orientals i es manifesten en:

• El paradigma verbal: Molts verbs presenten alternança vocàlica entre formes tòniques i àtones del radical (ex: canto ['kantu] / cantem [kən'tɛm]).
• La derivació: En afegir sufixos que desplacen l'accent, la vocal del radical pot passar de tònica a àtona o viceversa, provocant l'alternança (ex: porta ['pɔɾtə] / porter [pur'te]).

Excepcions a la Reducció Vocàlica

Per motius morfològics o lèxics, de vegades no es produeix la reducció vocàlica esperada en posició àtona:

• Mots compostos: Sovint, cada component manté la seva vocal original (ex: para-xocs, no *[pərə'ʃɔks]).
• Derivats amb prefix tònic: El prefix pot mantenir la seva vocal sense reduir (ex: refer).
• Adverbis en -ment: Es formen sobre l'adjectiu femení i mantenen la vocal tònica de l'adjectiu, encara que quedi en posició àtona en l'adverbi (ex: fàcilment ['fasil'men], no *['fəsil'men]).

Contactes Vocàlics: Hiat, Diftong i Triftong

Diftongs

Un diftong és la combinació d'una vocal (nucli sil·làbic) i una semivocal ([j] o [w]) dins de la mateixa síl·laba. Segons la posició de la semivocal respecte a la vocal, es distingeixen diftongs creixents i decreixents.

Diftongs Decreixents

Són els més freqüents en català. Estan formats per una vocal (nucli sil·làbic) seguida d'una semivocal ([j] o [w]).

Exemples:

• Vocal + [j]: ai (aire), ei (rei, feineja), oi (cofoi), ui (cuina - generalment hiat, però pot diftongar en alguns parlars/mots com fruit).
• Vocal + [w]: au (auca, auxili), eu (feu, teu), iu (riu), ou (tou, ou), uu (duu, lluu).

Nota: La representació tradicional agrupa els diftongs per la semivocal (ai, ei, oi, ui / au, eu, iu, ou, uu). La distinció [j]/[w] és fonètica.

Diftongs Creixents

No són gaire freqüents en català. Estan formats per una semivocal ([j] o [w]) seguida d'una vocal (nucli sil·làbic). La majoria d'agrupacions de i, u + vocal a principi de mot o després de consonant formen síl·labes diferents (hiat) o es pronuncien com a consonants ([j], [w]), no com a diftongs creixents genuïns (ex: iogurt, cuina). Els únics casos clars són després de q/g + u àtona + vocal: quatre ['kwa.tɾə], guanyar [gwə'ɲa], qüestió [kwəs.ti'o], pingüí [piŋ'gwi].

Triftongs

Un triftong és una agrupació de tres elements vocàlics dins la mateixa síl·laba, generalment amb l'estructura: semivocal + vocal + semivocal ([j/w] + V + [j/w]).

Són poc habituals en català. Exemples típics es troben en formes verbals com: creieu, duieu, o en mots com guai.