Fonaments Filosofia Cartesiana: Preguntes Clau

Diferències: Dubte Escèptic i Dubte Metòdic

El dubte escèptic es caracteritza per:

• No seguir cap mètode.
• No tenir cap finalitat més enllà del dubte mateix, ja que parteix de la premissa que no es pot conèixer res amb certesa.

En canvi, el dubte metòdic de Descartes:

• Segueix un mètode rigorós amb una sèrie de passos.
• Té un objectiu clar: assolir un coneixement indubtable, un criteri de veritat que serveixi de fonament per a les ciències.

Hipòtesi del Geni Maligne i Déu Enganyador

La hipòtesi del geni maligne és un recurs metodològic que Descartes utilitza per portar el dubte a l'extrem. La seva funció és la següent:

• Davant la idea que Déu, essent perfecte i bo, no podria enganyar-nos sistemàticament, Descartes postula l'existència d'un ésser igualment poderós però summament astut i malvat, el "geni maligne".
• Aquest geni tindria la capacitat de crear una realitat il·lusòria, fent-nos percebre com a vertader allò que és fals, incloent-hi les veritats matemàtiques o l'existència del món extern.

La diferència principal amb la hipòtesi del Déu enganyador rau en el fet que Descartes considera que la idea d'un Déu perfecte és incompatible amb la voluntat d'enganyar. El geni maligne és una figura hipotètica que permet mantenir el dubte radical sense atribuir maldat a Déu. Tot i que Descartes considera breument la possibilitat d'un Déu enganyador, la rebutja per la naturalesa de Déu. El geni maligne és una construcció més extrema per assegurar que el dubte arriba a tot el que es pot dubtar.

Com Arriba Descartes a la Primera Veritat?

Descartes arriba a la primera veritat indubtable a través del dubte hiperbòlic o radical. Aquest procés consisteix a:

1. Dubtar de tot allò que coneix: els sentits, l'existència del món extern, i fins i tot les veritats matemàtiques (mitjançant la hipòtesi del geni maligne).
2. Cercar una veritat que resisteixi qualsevol dubte.

En aquest procés, Descartes s'adona que, encara que dubti de tot, no pot dubtar del fet que ell està dubtant. Dubtar és una forma de pensar. Per tant, si pensa, necessàriament existeix com a ésser que pensa.

Aquesta primera veritat indubtable és el "Cogito, ergo sum" ("Penso, aleshores existeixo"). És la consciència de la pròpia existència com a substància pensant (res cogitans). Encara que tot el que pensi sigui fals o una il·lusió, el fet mateix de pensar (o ser enganyat) implica l'existència d'un "jo" que pensa.

Per què "Jo no sóc aquest cos humà"?

Descartes afirma "Jo no sóc pas aquest conjunt de membres que hom anomena cos humà" perquè, a través del seu mètode del dubte, ha arribat a les següents conclusions:

• Pot dubtar de l'existència del seu propi cos i de tot el món material, ja que el coneixement que en té prové dels sentits, que poden ser enganyosos, o podria ser una il·lusió creada per un geni maligne.
• En canvi, no pot dubtar de la seva existència com a ésser que pensa (res cogitans), tal com estableix el "Cogito".

Atès que pot concebre's a si mateix clarament i distintament com una cosa que pensa, independentment del cos, i pot dubtar de l'existència del cos, conclou que la seva essència rau en el pensament i no en l'extensió corporal. Per tant, "jo" (l'ànima, la ment) sóc una substància distinta del cos. Allò que el defineix essencialment és la seva capacitat de pensar, dubtar, entendre, etc., no les propietats físiques del cos.

Facultats Pròpies de l'Esperit Cartesià

Descartes identifica diverses facultats com a pròpies de l'esperit (res cogitans). Les principals són:

• L'enteniment (intel·lecte): La facultat de conèixer, de percebre idees. És la capacitat de concebre la veritat.
• La voluntat (llibre albir): La facultat de triar, d'afirmar o negar, de desitjar o rebutjar. Descartes la considera infinita o, si més no, molt més àmplia que l'enteniment.
• La imaginació: La facultat de representar-se objectes sensibles en absència d'aquests o de crear imatges mentals.
• La facultat de sentir (percebre sensorialment): Encara que les sensacions semblen provenir del cos, el fet de ser conscient d'aquestes sensacions (dolor, plaer, colors, sons) és una modalitat del pensament i, per tant, pertany a l'esperit.

Anàlisi del Tros de Cera: Objectiu i Conclusió

Descartes analitza un tros de cera amb un objectiu principal: demostrar que el coneixement veritable dels objectes externs no s'obté primordialment a través dels sentits o la imaginació, sinó mitjançant l'enteniment o la "inspecció de l'esperit".

L'anàlisi es desenvolupa així:

1. Inicialment, la cera presenta unes qualitats sensibles concretes: és dura, freda, té una olor i un color determinats, i produeix un so si se la colpeja. Aquestes són les dades que proporcionen els sentits.
2. En apropar la cera al foc, totes aquestes qualitats sensibles canvien: es torna tova o líquida, s'escalfa, perd l'olor, canvia de color i ja no produeix so en colpejar-la.
3. Malgrat la transformació completa de les seves propietats sensibles, continuem entenent que es tracta de la mateixa cera.

La conclusió de Descartes és que allò que roman constant en la cera (la seva naturalesa essencial com a substància extensa, flexible i mudable) no és percebut pels sentits (que només capten les qualitats canviants) ni per la imaginació (que no pot abastar totes les formes possibles que la cera pot adoptar). És només a través de l'enteniment que concebem la veritable naturalesa de la cera. Per tant, el coneixement clar i distint dels cossos és un producte de la raó, no de l'experiència sensible.

Prova Ontològica de l'Existència de Déu

La prova ontològica, utilitzada per Descartes (i altres racionalistes com Anselm de Canterbury, encara que amb variacions), busca demostrar l'existència de Déu a partir de la simple anàlisi de la idea o concepte de Déu. L'argument cartesià es pot resumir en els següents passos:

1. Tenim en la nostra ment la idea de Déu com un ésser sobiranament perfecte (que posseeix totes les perfeccions imaginables en grau màxim).
2. L'existència necessària i eterna és una d'aquestes perfeccions. (Així com és una perfecció d'un triangle que la suma dels seus angles sigui 180 graus, i aquesta propietat està inclosa en la seva essència).
3. Per tant, si Déu és l'ésser que posseeix totes les perfeccions, ha de posseir necessàriament la perfecció de l'existència.
4. Conclusió: Déu existeix. No es pot concebre Déu com a no existent sense contradicció, de la mateixa manera que no es pot concebre una muntanya sense vall, o un triangle els angles del qual no sumin dos rectes.

En essència, Descartes argumenta que l'existència està tan inseparablement continguda en l'essència de Déu com la idea que la suma dels angles d'un triangle és igual a dos angles rectes està continguda en l'essència d'un triangle. Negar l'existència de Déu, un cop entesa la seva definició com a ésser perfectíssim, seria contradictori.

Importància de Déu per al Coneixement

Descartes concedeix una importància fonamental al coneixement veritable de Déu per a la certesa de tot altre coneixement. La raó principal és que Déu actua com a garant de la veracitat de les nostres facultats cognitives i, per extensió, del coneixement que podem assolir.

L'argumentació és la següent:

• Un cop demostrada l'existència d'un Déu perfecte, se'n dedueix que aquest Déu no pot ser enganyador, ja que l'engany és una imperfecció.
• Si Déu no és enganyador, aleshores les facultats cognitives que ens ha donat (com l'enteniment) han de ser fiables quan les utilitzem correctament, és a dir, quan assentim només a allò que percebem de manera clara i distinta.
• Això significa que les nostres idees clares i distintes sobre el món extern (res extensa), com les de la matemàtica o la física, corresponen efectivament a la realitat.

Per tant, Déu és qui garanteix la connexió entre el nostre pensament (res cogitans) i la realitat extramental (res extensa). Sense la garantia divina, podríem romandre atrapats en el dubte hiperbòlic (la possibilitat d'un geni maligne) respecte a tot allò que no sigui el Cogito. El coneixement de Déu permet superar aquest dubte i fonamentar la possibilitat de la ciència i el coneixement objectiu del món.

Objecte de l'Examen de la Sisena Meditació

L'objecte principal de l'examen de la Sisena Meditació de Descartes és investigar i demostrar l'existència de les coses materials (el món extern o res extensa) i la distinció real entre l'ànima (ment) i el cos de l'home.

Després d'haver establert:

1. La seva pròpia existència com a substància pensant (res cogitans) (Primera Meditació i següents).
2. L'existència de Déu com un ésser perfecte i no enganyador (Tercera i Cinquena Meditacions).

Descartes es pregunta si allò que percebem a través dels sentits com un món d'objectes materials existeix realment. El dubte persisteix perquè, a diferència de Déu (l'existència del qual està inclosa en la seva essència), l'existència de les coses materials no és immediatament evident a partir de la seva sola idea. La seva existència és contingent, no necessària.

En aquesta meditació, Descartes argumenta que, atès que tenim una forta inclinació natural a creure en l'existència dels cossos (basada en les nostres sensacions) i que Déu no és enganyador, les coses materials han d'existir, almenys en la mesura que les concebem clarament i distintament (és a dir, com a objectes geomètrics extensos). També explora la naturalesa de la unió entre l'ànima i el cos.

Com S'explica la Possibilitat de l'Error?

Descartes explica la possibilitat de l'error, fins i tot en allò que la "meva naturalesa" (entesa com la unió de ment i cos) sembla ensenyar-me, a través de diverses consideracions:

• La naturalesa finita de l'ésser humà: L'home és un ésser finit i, per tant, imperfecte. L'error no prové de Déu (que és perfecte i no enganyador), sinó de les limitacions inherents a la nostra naturalesa creada.
• Desproporció entre voluntat i enteniment: Segons Descartes, la nostra voluntat (la facultat de jutjar i triar) és molt més àmplia i il·limitada que el nostre enteniment (la facultat de conèixer). L'error sorgeix quan la voluntat s'afanya a fer judicis sobre coses que l'enteniment no percep de manera clara i distinta.
• La complexitat de la unió ment-cos: L'ésser humà és un compost de dues substàncies distintes: l'ànima (pensament) i el cos (extensió). Les sensacions (gana, set, dolor, plaer) sorgeixen d'aquesta unió i, tot i que generalment són útils per a la conservació del cos, de vegades poden ser confuses o enganyoses (com el dolor del membre fantasma). La naturalesa corporal és, per definició, divisible i subjecta a les lleis mecàniques, la qual cosa pot portar a senyals "defectuosos" o mal interpretats per la ment.

Així, encara que Déu hagi creat la nostra naturalesa de manera que generalment ens orienti correctament per a la supervivència, la seva complexitat i les nostres pròpies limitacions cognitives fan possible l'error. L'error no és un defecte de disseny diví, sinó una conseqüència de la nostra finitud i del mal ús de les nostres facultats.