Fonaments de la Fe Cristiana: Creure, Viure i Seguir Jesús

10 Punts Essencials de la Fe Cristiana

1. La fe no és creure en alguna cosa, sinó creure en algú.
2. La fe es rep en el si de l’Església i creix dins d’ella.
3. Qui viu la fe cristiana adapta el seu estil de vida a l’estil de vida de Jesús.
4. En el Credo se sintetitzen les veritats de la fe cristiana.
5. Per al cristià, la felicitat és pensar, sentir i actuar com Jesús.
6. Els cristians creuen en un sol Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.
7. La Bíblia és pels cristians la paraula de Déu.
8. La crida de Jesús no és per a uns quants, sinó per a tots.
9. La missió de l’Església és anunciar i interpretar la paraula de Déu.
10. Les veritats de la fe revelades per Déu es transmeten a l’Església.

Síntesi i Dimensions de la Fe

Aquesta síntesi sobre la fe ens diu que la fe és una amistat que un cristià pot tenir amb Jesucrist.

La Fe es recolza en raons

Quan es diu que es recolza en raons, es refereix al fet que per creure en algú és necessari tenir motius. Un cristià no creu perquè sí, sinó perquè ha descobert que creure en Jesucrist val la pena.

La Fe es viu en comunitat

Viure en comunitat es refereix al fet que la fe no és un assumpte merament privat entre la persona i Déu. La fe es rep en el si de l’Església i hi creix a dins. Per tant, per poder tenir aquesta relació, és l’Església la que dona a conèixer Jesucrist.

La Fe s’expressa en un estil de vida

Finalment, quan se’ns diu que s’expressa en un estil de vida, vol dir que la fe transforma la vida del creient. La relació amb Jesús influeix en tot el que la persona pensa, sent i fa. La fe no es viu només en els moments dedicats expressament a cultivar aquesta relació, sinó en tots els moments del dia. El més normal és que qui viu la fe cristiana vagi adaptant el seu estil de vida a l’estil de vida de Jesús.

Conceptes Fonamentals de la Fe

Dogma

És quan l’Església assegura que es pot creure alguna cosa sense utilitzar cap raó per entendre-ho i sense possibilitat de qüestionament.

Símbols de la Fe

Són fórmules articulades en què l’Església, des dels seus orígens, ha expressat sintèticament la pròpia fe, i l’ha transmès en un llenguatge comú. Els símbols més importants són: el Símbol dels Apòstols i el Símbol Nicenoconstantinopolità (terme en castellà, ja que no s'ha trobat la paraula en català).

Tradició

Transmissió, des de Jesús fins als nostres dies, del conjunt de veritats i pràctiques que constitueixen la fe dels cristians. Aquesta transmissió es realitza en la predicació, la missió, la litúrgia i l’organització.

Magisteri

Funció que té l’Església d’anunciar i interpretar la paraula de Déu en nom seu. És la continuació a la nostra Església del ministeri dels apòstols. Els principals documents del Magisteri de l’Església són:

El Seguiment de Jesús

El seguiment de Jesús consisteix a creure en Jesús, però comporta dues dimensions fonamentals:

• Estar amb Ell: Mantenir una relació d’amistat amb Ell, actuar com Ell va actuar, viure i lluitar pel que Ell va viure i lluitar, posar en pràctica el seu missatge i tenir les seves mateixes actituds.
• Sentir-se enviat a una missió: La d’anunciar Jesús amb la nostra forma de vida i treballar pel Regne de Déu, construint un món més just i més humà.

Veritats i Mites sobre la Fe Cristiana

1. El sentit de la vida d’un cristià arrenca d’una certesa fonamental: sentir-se estimat per Jesucrist.
   Veritable. El més important per a un cristià és sentir-se estimat per Jesucrist. Si se sent estimat, podrà aportar i seguir el camí de Déu. Per creure en algú és necessari tenir raons.
2. La fe cristiana és la creença en alguna cosa, en valors, idees i ideals.
   Fals. La fe cristiana és una relació de confiança entre el creient i Jesucrist. La fe no és creure en alguna cosa, sinó en algú. Creure en alguna cosa (idees, valors, ideals...) és tenir creences. Creure en algú és tenir fe en Ell.
3. Seguir Jesús és confiar en Ell i posar en pràcticar el seu missatge.
   Veritable. El creient és qui segueix Jesús; per tant, el cristià confia en Ell i posa en pràctica el seu missatge, ja que té una bona relació i fe en Ell.
4. La fe és un assumpte merament privat entre la persona i Déu.
   Fals. La fe no és un assumpte merament privat entre la persona i Déu. La fe es rep en el si de l’Església i hi creix a dins. És l’Església la que dona a conèixer Jesucrist. Així doncs, es tracta d’una experiència bàsicament comunitària.

La Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant

• És propi del Pare: Ser origen de tot, la creació, enviar Jesús al món i ressuscitar-lo, i enviar l’Esperit Sant.
• És propi del Fill: Encarnar-se, passar pel món fent el bé, morir i ressuscitar per nosaltres, i estar present en el món per mitjà de l’Esperit.
• És propi de l’Esperit Sant: Ser guia i impuls a la vida de Jesús, posar en marxa l’Església per la Pentecosta i conduir-la al llarg de la història, i fer present Jesús ressuscitat.

Misteri de la Comunió

Significa que, en realitat, Déu, en la seva grandesa, és un misteri. La seva comprensió absoluta ens supera i qualsevol paraula que diguem sobre Ell és limitada. L’important no és el nom, sinó la realitat: els deixebles van aprendre de Jesús que Déu és amor i vol trobar-se sempre amb les persones.

Les Benaurances: Norma de Conducta Cristiana

Les benaurances són el millor retrat del que va ser Jesús i han estat considerades com la norma suprema de la conducta del cristià. Són la forma de vida d’aquells que pretenen seguir Jesús. Molts cristians han pretès viure la seva fe en Jesús seguint l’estil de les benaurances.

Per tant, les benaurances són practicables en la societat actual, tot i que al llarg del temps s’han anat reduint. La gent que realment estima Jesús farà tot el possible per tenir un mínim contacte amb Ell. Avui dia no hi ha tanta gent que valori Déu tal com l’hauríem de valorar, però sí que n’hi ha que ho fa correctament. Per tant, jo crec que no seria agradable dir que les benaurances són impracticables en la societat actual, perquè algunes persones sí que les practiquen, encara que no sigui el mateix nombre de persones que fa uns anys.

Reflexió: Pau i Justícia

Què ha de ser primer: treballar per la pau o treballar per la justícia? Raona la teva resposta.

Des del meu punt de vista, crec que la pau i la justícia són un tema que va molt lligat. Els que volen la pau són els que han buidat les seves butxaques d’odis i rancors i són capaços de construir la pau a casa seva i en el seu cor. Practiquen la denúncia de totes les guerres i violències. Pel que fa a la justícia, són aquelles persones que denuncien la injustícia i busquen que s’implanti al món l’ordre volgut per Déu. Practiquen el compromís per la justícia.

Si hagués de triar un dels dos, triaria la pau, ja que si no hi hagués pau, no podríem viure sense problemes; per tant, no tindríem una bona vida, que tothom es mereix. El problema és que si no vivim en un món sense justícia, no hi ha pau. Per tant, també hauríem de treballar per la justícia i poder tenir una mentalitat en què tothom té el mateix dret i condició, per molt que siguis pobre, ric, immigrant o per diferents motius, ja que tothom és igual.