Els fonaments de la ciència segons René Descartes

RENÉ DESCARTES

Estudia els fonaments de la ciència.

• Doble mètode: no accepta res que no es presenti amb total claretat i distinció. Cercar una primera veritat, indurable, que pugui conèixer l’ésser humà.

Per Descartes existeixen 3 realitats:

• Substància espiritual (ànima humana)

• Substància divina (Déu)

• Substància material extensa (món físic)

Substància espiritual:

Descartes es demana si hi ha res absolutament cert, que no presenti cap tipus de dubte i que ho puguem conèixer. Cerca una primera veritat, que no es pugui qüestionar i a partir de la qual pugui començar a construir el coneixement. Analitza diverses vies de coneixement i estudia si són del tot segures (no és possible trobar-hi cap error o motiu de dubte). Es demana el següent:

1. Les informacions dels nostres sentits són 100% segures? - Dirà que NO.

No podem basar-nos en els sentits ja que aquests ens poden fer errar. La recerca ara és més racional que observacional.

2. Podem saber si estem desperts o adormits? - Dirà que NO

Quan somiam ho vivim com una realitat, ara també pensam que vivim en una realitat però podriem estar dormits.

3. Són les matemàtiques segures 100%?

El fet que la suma dels angles d’un triangle suma 180 graus no varia si estem desperts o dormits. Però Descartes no en té prou, i cerca una manera de qüestionar la seva validesa. Si existís un geni maligne que ens fes creure que quan tenim una cosa per certa fos falsa, les matemàtiques quedarien afectades. Aquest hipotètic geni ens fa creure que 1+1 és 2, quan és mentida. Per tant, les matemàtiques no poden ser la primera veritat que cercam.

• Fins ara, Descartes pensa que cap cosa que puguem observar al món pot ser segur, i tampoc les matemàtiques. Però Descartes troba una sortida:

4. Puc dubtar de totes les coses mencionades anteriorment, però no hi ha manera de dubtar que quan pens tot això estic pensant: pens, per tant existesc - això no inclou el cos, és la demostració de l’existència de l’ànima. Tampoc garanteix l’existència d’altres persones, només de la persona que pensa.

Substància divina:

La demostració de l’existència de Déu es fa des del punt de vista de la deducció abstracta i racional. La comprovació segueix la següent estructura:

1. Primera veritat inqüestionable - tota persona té la idea de Déu com allò més perfecte, encara que no cregui en Déu. Un podria dir “si Déu existís no hi hauria desgràcies perquè és perfecte”, amb això està afirmant que Déu seria perfecte.
2. Segona veritat - és més pefecta una cosa que té existència real que una cosa que és només pensada.

Amb aquestes dues afirmacions demostra que Déu existeix. En conclusió, allò més perfecte existeix, i és Déu. La demostració es basa en la seva deducció lògica (no en que se l’hagi vist - sentits).

Déu és el creador de la naturalesa, va posar les lleis que funcionen en la naturalesa i després la va posar en marxa, així acaba la seva intervenció.

Substància material extensa:

Descartes concep un món físic compost d’identitats materials relacionades entre sí per lleis mecàniques (lleis de la física que va posar Déu i que fan que les partícules del món físic interactuin, tot el que existeix en el món extern són partícules). Fins i tot els cossos dels éssers vius responen, igual que les entitats materials, a aquestes lleis de forma (mecàniques), que es poden considerar autòmats (com una màquina - funciona per si sola). L’ésser humà, en canvi, no depèn de la matèria, és l’únic ésser amb ànima, per tant, no som autòmats.