Filoxera, Indústria i Obrerisme a Catalunya (Segle XIX)

Crisi de la Fil·loxera a Catalunya

La producció vitivinícola catalana va experimentar un notable increment en les seves exportacions de vi gràcies a la destrucció de les vinyes franceses per la fil·loxera a partir del 1865. Però, el 1879, la plaga va entrar per l'Empordà i es va estendre per tot el territori, generant una greu crisi agrícola que va afectar profundament el sector. Aquesta crisi va provocar el despoblament del camp, l'abandonament de terres de conreu i l'inici d'una important agitació social, coneguda com el conflicte de la rabassa morta.

Els pagesos que tenien contractes de rabassa morta es van queixar que, amb l'excusa de la fil·loxera, els propietaris van aprofitar per considerar aquests contractes extingits. Això va desencadenar enfrontaments entre els pagesos arrendataris i els propietaris. Com a resposta, el 1893, els pagesos van formar la Unió de Rabassaires, donant lloc a l'anomenat conflicte rabassaire.

Industrialització a Catalunya: Tèxtil, Colònies i Mineria

La indústria tèxtil del cotó va ser la pionera de la industrialització a Catalunya. L'estabilitat de la Restauració borbònica va provocar l'inici d'un nou període de desenvolupament, caracteritzat per un increment de la mecanització i l'ús de l'energia hidràulica.

El Vapor i la Indústria Tèxtil

Les indústries tèxtils inicialment utilitzaven carbó, sovint importat d'Anglaterra. Aquestes fàbriques amb màquines de vapor s'instal·laven preferentment a prop de les línies de ferrocarril i de nuclis urbans com Barcelona. Als anys 60 del segle XIX, es va produir una millora tecnològica significativa amb el perfeccionament de la roda hidràulica i la introducció de la turbina.

Les Colònies Industrials i l'Energia Hidràulica

L'aigua es va consolidar com una font d'energia clau. Durant els anys 60 del segle XIX, es va perfeccionar tècnicament l'aprofitament de l'energia hidràulica, impulsant l'expansió de les colònies industrials. Aquestes s'instal·laven en llocs aïllats dels nuclis urbans per aprofitar els salts d'aigua dels rius.

Diversos factors van facilitar la seva proliferació:

• La necessitat de trobar una alternativa a l'escassetat i l'alt cost del carbó.
• L'abundant mà d'obra disponible, sovint provinent del món rural.
• El cost relativament baix de les obres d'infraestructura hidràulica.
• Una legislació sobre aigües permissiva que afavoria la seva explotació.

Les colònies industrials no eren només centres de producció; també integraven espais de residència per als treballadors i les seves famílies, i esdevenien espais de control social per part dels propietaris.

Desenvolupament de la Mineria

La mineria espanyola va experimentar un notable desenvolupament a partir del 1868. Aquest impuls es va produir arran d'un canvi legislatiu amb l'aprovació de noves lleis de desamortització del subsòl, que van facilitar l'adquisició i explotació de mines per part de companyies estrangeres, principalment franceses, britàniques i belgues.

Els factors clau que van impulsar aquest desenvolupament van ser:

• El baix cost de la mà d'obra espanyola.
• La reduïda pressió fiscal sobre les explotacions mineres.
• La producció es dedicava majoritàriament a l'exportació a preus competitius.

Així, es va iniciar una intensa explotació de les mines, els productes de la qual anaven destinats principalment al mercat exterior. Les companyies estrangeres van passar a dominar els recursos miners del país, atretes pels avantatges fiscals i la disponibilitat de recursos tècnics.

Moviment Obrer durant la Restauració

Durant els primers anys de la Restauració borbònica, es van il·legalitzar les associacions obreres, reprimint les seves activitats. No va ser fins a l'ascens al poder del Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta, l'any 1881, que es va iniciar un període de major permissivitat envers el moviment obrer.

Un pas crucial va ser l'aprovació, l'any 1887, de la Llei d'Associacions. Aquesta llei va ser fonamental, ja que va reconèixer el dret a la lliure sindicació dels obrers, permetent la creació i legalització de sindicats i altres organitzacions treballadores.

L'Anarquisme: Organització i Divisions Internes

El 1874 es va il·legalitzar l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) a Espanya, en el context de la repressió del moviment obrer. Malgrat això, l'anarquisme va continuar organitzant-se clandestinament. El 1881, aprofitant la major tolerància del govern liberal, es va reconstruir l'antiga Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT, que va passar a anomenar-se Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE).

Els objectius principals de la FTRE eren la construcció d'una societat justa, sense classes socials ni Estat, basada en els principis anarquistes. No obstant això, aviat van sorgir importants divisions i enfrontaments interns entre diferents corrents ideològics i estratègics:

• Anarcocol·lectivistes: Eren seguidors de les tesis de Mikhaïl Bakunin. Aquest corrent era majoritari entre els delegats catalans de la FTRE i defensava l'acció sindical (vagues, organització obrera) com a eina principal per a la transformació social.
• Anarcocomunistes (o comunistes llibertaris): Eren seguidors de les idees de Piotr Kropotkin. Aquest corrent tenia més implantació a Andalusia i propugnava l'acció directa i, en alguns casos, l'ús de la violència i accions terroristes (la "propaganda pel fet") per accelerar la revolució.