Filòsofs Presocràtics: Pitàgores, Heràclit, Parmènides

Pitàgores

Va fundar una secta-escola d'índole místico-religiosa i filosòfico-política que centrava els seus interessos intel·lectuals en la música i les matemàtiques posades al servei de la renovació de la vida moral. (Hípas va ser perseguit i assassinat pels membres de la secta per haver revelat un secret de geometria, el "teorema de Pitàgores").

La influència de la secta o escola pitagòrica va ser cada vegada més important i diverses de les ciutats de la Magna Grècia van ser governades pels membres de l'esmentada escola fins que es va produir un ampli moviment popular de rebuig de l'elitisme antidemocràtic dels pitagòrics. Segons la tradició, Pitàgores va morir assassinat per no trepitjar un camp de faves (llegum que ell prohibia menjar per creure que tenien ànimes).

Els pitagòrics conceben la naturalesa a partir de relacions numèriques i, a més, el número és per a ells el principi o arkhé i la matèria de les coses.

En la seva concepció política, de caràcter elitista i aristocratitzant, conceben la societat de savis com el model de la societat ideal.

Defensen un model cosmològic segons el qual la Terra no és el centre del cosmos, sinó que gira, a l'igual de tots els altres cossos celestes, inclòs el Sol, al voltant d'un foc central.

Consideren que el 10 és el número perfecte (els quatre primers números són els que determinen les concordances musicals), el qual representen com un triangle al qual anomenen tetraktys.

D'altra banda, les distàncies entre les òrbites d'aquests cossos celestes, i el moviment d'aquests, forma una harmonia còsmica o música de les esferes.

La figura de la divina tetraktys era utilitzada pels pitagòrics com a base sobre la qual pronunciaven els seus juraments.

Una de les principals crisis amb les quals es va haver d'enfrontar l'escola pitagòrica va ser deguda, precisament, al descobriment del teorema de Pitàgores, ja que manifestava l'existència de números incommensurables (com la diagonal d'un quadrat i la seva banda).

Heràclit

Anomenat l'obscur, era conegut pels seus aforismes, frases curtes amb veritats amagades i significats profunds. Investigant-se a si mateix, seguint la sentència de l'oracle de Delfos: "coneix-te a tu mateix".

El logos és, a la vegada, discurs, raó i "raó de ser" de les coses; una veritat única que la ment pot comprendre perquè també la ment humana és, en certa manera, part o comunió d'aquest logos que és comú a tots, però que la majoria no entén.

Per a Heràclit l'arkhé és el foc. El foc, eternament fluent, impossible de detenir o de paralitzar, és la forma més pura i elevada de la matèria, i és el vehicle de l'ànima. El foc expressa també el canvi continu i perpetu, doncs el foc tot ho canvia: "Aquest món, el mateix per a tots, cap déu ni home ho va fer. Sinó que ha estat sempre i és i serà un foc sempre viu, que s'encén segons mesures i s'apaga segons mesures".

El foc condensat dóna lloc al mar, del qual emergeix la terra. De tots dos sorgeixen els vapors que engendren els núvols, els quals, en incendiar-se, retornen cíclicament al foc.

L'harmonia és producte de la lluita dels contraris. Però per a ell l'harmonia no és, com per als pitagòrics, fruit d'una reconciliació, sinó que és pròpiament la lluita o la tensió. "El conflicte és el pare de totes les coses".

Aquesta lluita de contraris és justícia. Fruit de la lluita eterna dels contraris, regida per la llei universal del logos, és el perpetu esdevenir: tot flueix (panta rei) res és estàtic.

Parmènides

Parmènides va escriure un extens poema de 154 versos hexamètrics dividit en dues parts i un proemi. La primera part es titulava via de la veritat i la segona, via de l'opinió.

A la via de la veritat Parmènides ens exposa la seva tesi principal: "el ser és i el no-ser no és".

D'aquesta afirmació es deriven tota una sèrie de conseqüències:

1. El ser és únic. Només hi ha un ser.
2. El ser és etern: "No va ser, ni serà, perquè és a la vegada sencer en l'instant present, un, continu". No pot, doncs, haver tingut origen ni pot tenir fi.
3. Immobil i immutable.
4. No pot tenir principi ni fi.
5. Identitat entre pensar i el ser.

D'aquesta manera, partint de l'afirmació "El ser és i el no-ser no és", presa com si d'un axioma es tractés, s'arriba a la deducció d'aquestes propietats. I el moviment, la pluralitat, la temporalitat, la generació i la destrucció "no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat". És a dir, no existeixen.

Es pot afirmar que amb Parmènides la investigació-especulació sobre la naturalesa, la physis, arriba a un atzucac, ja que en aplicar de forma estricta la lògica de la raó i no admetre l'existència del buit, s'arriba a negar el temps i el moviment.

El pluralisme va aparèixer per fer front als problemes que havien suscitat les posicions monistes d'Heràclit (tot és canvi) i de Parmènides (l'ésser és immòbil).

Empèdocles

Empèdocles va acceptar de Parmènides la tesi de la immutabilitat del ser i la inexistència del no-ser. D'aquesta manera, res pot deixar de ser, ja que el no-ser no és. No obstant això, va acceptar d'Heràclit la tesi de l'esdevenir, del perpetu fluir i del canvi continu.

A diferència de l'arkhé dels milesis (que pensaven que l'esmentada arkhé es convertia en totes les coses i experimentava canvis qualitatius), Empèdocles afirmava que aquestes arrels continuaven sempre qualitativament iguals i immutables, com correspon al que és, segons els eleates.

Empèdocles també va preparar el camí a la posterior concepció aristotèlica d'una causa eficient, en assenyalar que allò que determina que aquests principis s'uneixin i se separin són dues forces a les quals denomina Amor i Odi.

L'Amor i l'Odi actuen mecànicament: el primer tendeix a unir el que és diferent, mentre que el segon tendeix a separar-lo. Si predominés plenament l'Amor, la realitat tota seria com una esfera perfecta; si, en canvi, predominés completament l'Odi, el cosmos deixaria de ser tal per a esdevenir pur caos.

Anaxàgores

Filòsof i naturalista grec presocràtic, va patir un procés públic per impietat, perquè havia afirmat que "el Sol era una pedra incandescent".

Segons ell, en el conjunt de la physis només es donen barreges i disgregacions, però no és possible la desaparició o la mort absoluta (el no-ser), ni la generació absoluta (l'arribar a ser), ja que el no-ser és impossible.

Tot sorgeix com a fruit de les barreges, i tot acabament és una mera disgregació. Res neix ni mor, sinó que hi ha barreja i separació de les coses que existeixen.

Afirmava que hi ha un nombre infinit d'elements, als quals va anomenar llavors extremadament petites, encara que infinitament divisibles. Aquestes llavors, que posseeixen totes les qualitats existents: sabors, colors, formes..., són eternes i immutables.

Res ve del no-res, sinó que tot està en l'ésser des de sempre i per a sempre. "En tot hi ha una porció de tot".

Va elaborar una cosmologia en la qual dóna per suposada l'anterioritat de l'agregació de totes les llavors, però sense ordre. És a dir, que del caos originari es passa a un cosmos (que en grec significa ordre) gràcies a la intervenció del nous.

Aquest nous es va limitar a dotar de moviment de remolí a tota la massa inicial composta per les llavors de totes les coses. Però, un cop el moviment va estar en marxa, la rotació va originar la separació dels elements: allò dens es va separar d'allò rar; allò calent, d'allò fred; el brillant, d'allò fosc; allò sec, d'allò humit. D'aquesta manera, tot és una barreja que prové de la rotació i la separació excepte l'intel·lecte mateix o la ment. Les estrelles són pedres despreses de la Terra, incandescents per la velocitat del seu moviment.

Creia que la Lluna era com la Terra, però més calenta, i que reflectia la llum del Sol: "el Sol presta la seva brillantor a la Lluna".

Atomistes

Segons ells, tots els cossos estan formats per àtoms, els quals eren elements simples, sòlids i plens, físicament indivisibles, eterns, en perpetu moviment, il·limitats en nombre, i diferents només per la figura, l'ordre que s'uneixen i la posició.

Els atomistes afirmaven que, d'una banda, existia l'ésser, identificat amb "allò ple", en forma d'infinites partícules indivisibles (àtoms), tan petites que no podien ser vistes i, d'altra banda, el no-ser, identificat amb "allò buit" i subtil.

El buit era considerat el requisit per al moviment dels àtoms. D'aquesta manera, quedava explicat el canvi observable en la natura, escapant així de l'atzucac de la filosofia monista eleàtica, que no admetia el canvi. El buit permetia variacions mecàniques i quantitatives, sense que deixessin de ser el que eren.

No hi ha cap finalitat en aquests mons perquè tot és fruit de l'atzar i dels mecanismes d'unió i entrellaçament d'àtoms i no hi ha, més enllà dels àtoms i el buit, cap altra cosa.

Ja que tot ha d'explicar-se pel moviment mecànic dels àtoms, en el món hi ha necessitat i, ja que aquests moviments són desconeguts per a l'home i no responen a cap pla, hi ha atzar. En aquest sentit, tot és fruit de l'atzar i la necessitat.

Demòcrit va mantenir un cert escepticisme. "Ens és impossible arribar a saber què és en realitat cada cosa", "En la nostra creença existeix el dolç i l'amargant, allò calent i allò fred, i així hi ha el color; però la realitat és que només hi ha àtoms i buit".