Filosofia: Veritat, Raó, Ètica i Política

Veritats: Tipus i Teories

Veritat com a adequació: Es basa en la correspondència del pensament amb els fets. Té tres principis bàsics:

• Hi ha una realitat objectiva externa al pensament.
• La veritat consisteix en la concordança pensament-realitat.
• El coneixement racional és la representació mental dels fets i processos de la realitat.

La veritat és l'adequació entre el pensament i la realitat.

Veritat com a evidència: La raó té dues maneres de conèixer:

• La intuïció (una facultat de la ment per la qual es poden captar idees simples).
• La deducció (connexió d'idees simples, la conclusió serà evident).

L'evidència intel·lectual ocorre en la intuïció. La claredat i la distinció són els dos trets bàsics que ha de tenir una idea per a ser evident.

Veritat com a coherència: Aquesta interpretació es desenvolupa en l'àmbit de les ciències formals. La veritat és l'absència de contradicció dels enunciats amb si mateixos i amb el sistema al qual pertanyen.

Veritat com a perspectiva:

• Ortega y Gasset: Cada ésser humà està immers en unes circumstàncies que constitueixen la seva perspectiva vital.
• El relativisme individualisme defensa que la veritat depèn de la condició de cada subjecte.
• El racionalisme afirma que la raó per si sola pot captar la veritat per damunt de tota perspectiva.

Perspectiva de Nietzsche: Per a ell, les paraules no són res més que metàfores artificials de les coses. Interpreta els conceptes com a signes de les necessitats que tenen els éssers humans d'apropiar-se del món i establir un ordre sistemàtic de les coses per a dominar-les millor.

Teories entorn del valor de la veritat

• Escepticisme: És un corrent de pensament que posa en dubte la capacitat humana per a obtenir coneixements ferms i segurs. Pels escèptics, la raó no pot abastar veritats segures.
• Realisme: Es pot definir com el conjunt de teories que afirmen la distinció que l'objecte existeix independentment de la ment (realisme ingenu, absolut i crític).
• Relativisme: És una actitud que nega l'existència de coneixements universals vertaders, perquè sempre depenen del punt de vista dels subjectes cognoscents (relativisme subjectivista, social i cultural).

Raó Teòrica i Raó Pràctica

Raó teòrica: És la que es refereix al coneixement de la realitat. Es mou en els plans epistemològic i metafísic. Estudia l'ésser i estableix judicis.

Raó pràctica: Relacionada amb els nostres comportaments, amb la nostra consciència moral. Es mou en plans ètics i polítics. Es basa en l'haver de ser i es formula en imperatiu.

Ètica i Política: Plató

L'objectiu de la filosofia de Plató és buscar l'estat ideal i just on els ciutadans seran feliços i obraran bé (considera que l'ètica està unida a la política). Per a tenir un bon ciutadà hem de tenir bons homes. La política ha de buscar el bé comú de tots els membres de la polis. Per arribar a ser un bon ciutadà i un bon home s'ha de conèixer la idea del bé, i això s'aconseguirà a través de l'ús de la raó, la qual ha de dominar els desitjos. Els instints seran la facultat pròpia de l'ànima racional, la qual utilitzarà el governant per a crear un estat ideal. El filòsof serà el governant d'aquest estat ideal perquè és la persona més sàvia, ja que ha contemplat la idea del bé.

Ètica i Política: Aristòtil

Considera que el bé de l'home consisteix a aconseguir la felicitat. La felicitat només l'aconseguim quan vivim en societat, per tant, ha d'existir un govern que busqui la felicitat. L'home és un animal polític i social. La politeia busca el bé comú.

Ètica i Política en Agustí d'Hipona

L'ètica agustiniana s'inspira en els ideals morals del cristianisme, acceptarà elements procedents del platonisme i l'estoïcisme. La felicitat com a objectiu o fi últim de la conducta humana. Agustí estableix una dimensió transcendent quan afirma que no és possible aconseguir la felicitat en aquesta vida, sinó més enllà de la mort. Agustí exposa les seves reflexions en "La ciutat de Déu". Concep la història com a resultat de la lluita de dues ciutats, la del bé o de la llum contra la del mal o de les tenebres. Aquesta teoria és el pretext de propostes polítiques amb poder espiritual. S'haurà d'identificar l'Església amb la ciutat de Déu i l'Estat amb la del diable. Encara que manté una visió pessimista de l'Estat, té com a finalitat el manteniment de la pau terrenal. Defensa la necessitat de la societat per a l'individu encara que no sigui un bé perfecte. Per a ell, les seves institucions deriven de la naturalesa humana. El poder dels governants procedeix de Déu.

Maquiavel: Moral, Ètica i Política

Maquiavel separa els àmbits de la moral i de l'ètica del de la política. L'actuació política del príncep es feia dependre de les seves qualitats morals, la virtut i la prudència.

• Virtut: La virtus representa la capacitat del príncep o de l'Estat per a mantenir-se i fer-se fort. Es correspon amb la capacitat d'acció política: la competència, l'eficàcia i el valor militar.
• Prudència: Es correspon amb la sagacitat, l'astúcia i la intel·ligència pràctica del príncep. La prudència és la capacitat per decidir adequadament els mitjans que assegurin l'èxit.

Aquestes es relacionen amb el que Maquiavel denomina fortuna, que és tot allò que està fora del control dels éssers humans. Representa allò arbitrari i imprevisible.

Hobbes: Estat de Natura i Pacte Social

L'estat de natura d'on parteix el seu argument és un estat premoral. La moral es genera mitjançant el mateix pacte que serveix de base al poder polític i té la mateixa justificació. Per a Hobbes, l'Estat és una institució separada de l'individu, representa un element de coacció sobre l'ésser encara que va ser acceptat pel subjecte racional com a mitjà per a assolir la seguretat i la pau. L'Estat sobirà apareix com la font única del dret, de la moral i de la religió.

• Igualtat natural o biològica dels éssers humans: La natura fa els éssers humans iguals entre si pel que fa al cos i la ment. D'aquesta manera, l'ésser més feble pot planejar com matar un altre o unir-se a altres per a fer-ho.
• L'escassesa de béns: Tots els éssers humans volen tenir béns per a satisfer les seves necessitats. L'ànsia de tenir crea competitivitat, inseguretat i guerra.