Filosofia de la veritat i els mètodes científics

Opinió

És una aparició subjectiva de la qual no podem dir que n'estem segurs i que tampoc podem provar davant dels altres. Sol ser una valoració davant de la realitat.

Ex: no he vist l’accident però crec que la culpa és del conductor perquè...

Creença

En el concepte de creença podem distingir dos usos o tipus fonamentals:

• Ús dubitatiu: Expressa que no estem segurs de la certesa d’allò que afirmem, és a dir, que dubtem del seu compliment. Ex: algú explica a la policia el que ha vist però avisa que tot ha anat tan ràpid que no està del tot segur.

• Ús assertiu: En aquest cas estem segurs d’alguna cosa, encara que no tinguem suficients proves per demostrar-ho. Ex: la policia està segura per la seva experiència, però sense poder-ho provar al jutge.

Coneixement

És una creença de la qual estem segurs i podem provar (donar raons) acceptable per tots, no tan sols per mi.

Ex: com l'anterior però afegint proves concloents.

L’abstracció

Els anomenats empiristes entenen que la raó és la clau per desenvolupar el coneixement, però diuen que el coneixement racional ha de partir sempre de les dades sensorials i recolzar-s'hi per no perdre's en fantasies. En canvi els racionalistes diuen que com que els sentits no són sempre fiables, és la raó i no sempre l'experiència sensorial. Les veritats les podem conèixer de manera més clara i evident són les que reconeix la nostra raó. Un empirista apuntaria a alguna sensació que estigui experimentant en aquell moment.

John Locke, quan naixem la nostra ment és una tabula rasa, un full blanc i com més experiències, més continguts s'ens comencen a gravar a la ment i quan els relacionem construïm el coneixement. Rebutjaven les idees innates.

Escoles filosòfiques

• Racionalisme: Apareix al segle XVII a França, el seu màxim representant és Descartes i defensa que tot el nostre coneixement prové de l’origen de la raó i que els sentits ens enganyen. Els racionalistes defensen l'existència de les idees innates, és a dir, que existeixen uns continguts dins nostre des de que naixem i que per conèixer no cal dirigir-los a l’exterior sinó mirar dins de nosaltres.

• L’empirisme: “Empire” significa experiència. Aquest moviment apareix al segle XVIII a Anglaterra i el seu màxim representant és David Hume que defensa que tot el nostre coneixement prové dels sentits i que quan neixem la nostra ment és com un paper en blanc (taula rasa) i que anem omplint amb la nostra experiència diària. L’empirisme nega l'experiència de déu i de tot allò que no podem captar a través dels sentits. També són molt crítics amb l’existència.

• Intel·lectualisme moderat: Néix al segle XIV per Kant, defensa que en el coneixement intervé de l’experiència que porta una informació que posteriorment ens han donat.

Què és la veritat?

La paraula veritat té commutacions diferents, hi ha diferents maneres d’entendre què és la veritat:

• La veritat com a correspondència (Aristòtil): Entenem que un enunciat és veritat quan els fets corresponen a una veritat. Ex: ahir vaig anar al gimnàs.

• La veritat com a coherència (Frederich Hegel): La coherència significa l'absència de contradicció lògica. En aquest sentit la veritat s'entén com un enunciat que no contradiu la resta d’enunciats dels quals forma part. Ex: “Si segueixes cap a l’horitzó, arribaràs a l’altre punta del món” és falsa ja que és com dir “la terra és plana”.

• La veritat com a utilitat o èxit (William James): Afirma que un enunciat és veritat si és eficaç, és a dir, si a la pràctica funciona.

Postures respecte la veritat

• Dogmatisme (Descartes): La veritat existeix i la podem conèixer. Defensa una bona raó que segueix un bon mètode que pot arribar a la veritat.

• L’escepticisme (Pirró): S’oposa al dogmatisme i defensa que la veritat no existeix o que l’home no pot arribar a ella mateixa. Es contradiu ja que pretenen que si diuen que la veritat no existeix, pretenen que això sigui veritat. Per això els principals escèptics practiquen la Afasia i l'EPOJÉ que consisteix a no parlar, no fer cap judici ni cap afirmació.

• El relativisme (Sofistes i Protagoras): Nega l'existència d’una única veritat i que és relativa segons cada individu. La veritat és subjectiva individual i ningú està equivocat. “L’home és la mesura de totes les coses”.

• El perspectivisme: Cada individu té una visió de la realitat que la converteix a la seva veritat. No nega la possibilitat d’una veritat però entén que cadascú en té una de parcial.

• El criticisme (Kant): Podem arribar a conèixer però ha d’estar sotmès a una revisió crítica. Està entre el dogmatisme i l'escepticisme.

Classificació de les ciències

• Formals: No s’ocupen dels fets o esdeveniments que ocorren al món, sinó de relacions entre símbols. No tenen contingut empíric ni es basen en l’observació, sinó en la coherència interna del sistema. Són: lògica, matemàtiques…

• Empíriques: S’ocupen de la realitat, dels fets que ocorren al món i de les seves relacions. Tenen contingut empíric que sorgeix de l’observació i l’experiència. A més, les seves afirmacions han de ser comprovades per recórrer a l’experiència. Poden ser de dos tipus: Naturals: s’ocupen de la realitat natural (Física, Química, Biologia…) o Socials o humanes: s’ocupen de la realitat social i humana (història, psicologia, sociologia…)

Els mètodes científics

La ciència és un coneixement universal i necessari. El mètode científic és un procediment que cal seguir per arribar al coneixement. Existeixen 3 mètodes científics:

• Mètode inductiu: És un raonament que formula una tesi o una llei universal a partir de la comprovació d’uns casos particulars. Aquest mètode s'utilitza especialment en les ciències experimentals. No pot ser complet ja que no podem experimentar tots els casos possibles i això fa que la ciència no sigui un coneixement definitiu sinó probable perquè sempre hi ha la possibilitat que aparegui un fenomen que sigui una excepció i que la ciència no pot acceptar perquè la ciència és coneixement necessari.

• El mètode de deducció: La deducció és un mètode científic que consisteix a treure una conclusió a partir de la informació de la qual disposem i que solen utilitzar les ciències formals. Aplicació de les normes ortogràfiques.

• El mètode hipodeductiu: Combina la inducció i la deducció. Passos:

1. Definició del problema.

2. Formulació de la hipòtesi.

3. Deducció de conseqüències.

4. Contrastació de la hipòtesi.

5. Refutació o Confirmació de la hipòtesi.

6. Obtenció de resultats.