La filosofia universal de Descartes: el mètode cartesià

P3 decart les medicacions la principal motivació de Descartes per construir la seva teoria és la convicció que la filosofia hauria de ser un saber universal, però hi ha moltes teories que són contradictòries i ens porten cap a l'escepticisme que nega la possibilitat d'un coneixement segur i això és degut a la manca d'un mètode de coneixement adequat.

Per això Descartes vol que ens ajudem del saber tradicional i per això elabora un mètode format per 4 regles que caldrà aplicar a la investigació cap al coneixement desitjat. La primera regla i més important és l'evidència, on no acceptarem res com a veritat si no es presenta de forma clara i distinta en la nostra ment. La segona regla és l'anàlisi, on hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder solucionar-los. La regla de la síntesi implica una ordenació dels propis pensaments tant els simples com els complexos. I per últim, la enumeració on s'han de fer tantes enumeracions completes i revisions com facin falta per evitar l'error. El mètode cartesià està dividit en 2 fases importants. La primera és la part negativa, és a dir, el dubte, presentat en la primera meditació. Aquest fet de dubtar porta a l'escepticisme, és a dir, posa tot en dubte. Aquest fet de dubtar de tot sorgeix dels errors dels sentits ja que els nostres sentits ens poden enganyar, també sorgeix del fet de dubtar del món extern a nosaltres, ja que quan dormim distingim el fet d'estar somiant i el fet d'estar desperts, però com no tenim un criteri de distinció evident podem dubtar de l'existència del món, i per últim trobem les veritats independents on trobem un geni maligne que ens enganya. Per tot això ens trobem en una situació de dubtar de tot, és a dir, "dubte hiperbòlic", com es dubta de tot, tot és sospitós i s'ha de negar pel simple fet que sigui sospitós, aquesta negació representa el límit que té el dubte. Quan s'arriba al límit d'aquest mètode trobem la part positiva on podem trobar la primera veritat, el jo (res cogitans). Aquí comença la segunda meditació, on ens fa reflexionar en que el fet de que dubtis de tot et fa veure que estàs dubtant, això significa que hi ha alguna cosa que dubta, és a dir, alguna cosa que pensa. Cogito ergo sum (penso, luego existo). Aquest jo pensant, Descartes l'anomena res cogitans (substància pensant), el jo existeix i es caracteritza pel pensament. Amb l'anàlisi del jo en quant a substància pensant, comença la tercera meditació. L'existència del jo de la consciència és una veritat indubtable que es presenta de forma clara i distinta, per això ens diu que la primera veritat té la funció de ser el criteri d'evidència, és a dir, que seran veritables les coses que només concebem de forma clara i distinta, és a dir, que hem concebut el jo. Es troba dins del solipsisme, l'única cosa que podem afirmar és que jo existeixo, per això s'ha de continuar investigant per tal de trobar més veritats. Es sap que el jo pensa, què pensa i ens diu que hi ha 3 idees. Les idees adventícies que provenen de la nostra experiència externa. Les idees factícies que es construeixen fent combinacions d'altres idees. I per últim, les idees innates que no provenen de l'exterior ni depenen de nosaltres, és a dir, que s'imposen per elles mateixes de forma necessària.

Per continuar trobant veritats ens haurem de basar en les idees innates, les idees adventícies perquè encara dubtem de la realitat exterior i les fictícies tampoc perquè provenen de la nostra imaginació. Les idees per les quals podem construir el coneixement són les idees innates, i fent servir aquestes trobem la segona veritat, l'existència de Déu (res infinita).

Descartes diu que Déu és equivalent a la idea d'infinitud, es troba dins de la nostra ment de manera innata, i vol demostrar la seva existència recorrent a 2 arguments. L'argument d'infinitud, on diu que la idea d'infinitud necessita una causa adequada, jo no l'he pogut crear perquè sóc finit i per tant l'ha d'haver creat una substància infinita. I l'argument de causalitat aplicat al jo, on el jo finit i imperfecte és preguntat per la seva causa i evidencia que jo no l'he pogut crear ja que d'haver-ho fet s'hauria creat com les idees innates que tenim de perfecció i finitud, per tant arriba a la conclusió que ha estat creat per Déu, que és infinit i perfecte.

Amb aquests arguments i un altre posterior, Descartes demostra l'existència de Déu i comença la quarta meditació amb l'estudi de la seva naturalesa.

El jo és imperfecte perquè dubta, però Déu és perfecte i si és perfecte ha de ser veràs, és a dir, no ens enganya quan fem ús de la raó, les coses que veiem de manera clara i distinta són veritat i amb aquesta reflexió s'anul·la la teoria del geni maligne i el dubte deixa de ser hiperbòlic, i Déu passa a convertir-se en el criteri de veritat.

Ara l'únic que cal preguntar-se és d'on prové l'error ja que hem de tenir en compte que no sempre podem distingir amb claredat allò veritable d'allò fals. L'error no pot venir de l'enteniment ja que és limitat, i Descartes situa l'error en la voluntat que és infinita ja que sempre que intentem anar més enllà del que ens pot demostrar l'enteniment, estem utilitzant la voluntat i aquesta ens induirà a l'error si tracta de realitzar judicis de coses que no coneixem.

A la cinquena meditació, Descartes ens dóna un altre argument per demostrar-nos l'existència de Déu. Déu en tant que ésser perfecte, implica la seva existència necessària ja que és més perfecte existir que no existir.

Després de demostrar l'existència de Déu, Descartes examina la tercera veritat, l'existència del món i de les coses materials (res extensa). A la sisena meditació, que diu que analitzant-nos a nosaltres mateixos, podem veure com el nostre cos i els nostres sentits són diferents a la nostra ment, al jo que es caracteritza pel pensament. Déu que és veràs i omnipotent és capaç de crear aquestes substàncies diferents.

El món que inclou el nostre cos és una substància caracteritzada per la seva extensió, la res extensa. Així que jo, Déu i el món són substàncies, diu que una substància és la realitat que no necessita cap altra cosa per existir. Amb l'aplicació del mètode cartesià i les seves regles es demostren 3 realitats i seguint l'ordre de l'ésser trobem primer la res infinita, Déu, creadora de la res cogitans (el jo) i la res extensa (el món). Estrictament la definició de substància s'hauria d'aplicar només a la res infinita ja que les altres dues depenen de Déu per existir, però Descartes diu que el jo i el món són independents i totalment diferenciades.