Filosofia: Unitats 1-9

1r TRIMESTRE: Unitat 1: Aproximació a la filosofia

- QUÈ ÉS LA FILOSOFIA? La filosofia és una manera de reflexionar: Què és la realitat? Què podem conèixer? Què és l’ésser humà? Quina és la millor forma de vida?... Conjunt d’idees amb les quals es vol donar una resposta raonada a les preguntes fonamentals que es plantegen els humans.

ENFOCAMENT REFLEXIU I CRÍTIC

Els filòsofs no accepten qualsevol resposta sense analitzar-la prèviament els sentits i les raons en què es fonamenta. Plantejaments clars i respostes ben raonades.

MÈTODE

- Largumentació: Fa servir raons per justificar el que pensa, diu o discuteix.

- Analitza i aclareix conceptes: La filosofia té una tasca terapèutica: aclarir malentesos i imprecisions del llenguatge, que són l’origen de molts problemes filosòfics. Wittgenstein (s.XX)

- Els filòsofs dialoguen i discuteixen entre si: La veritable filosofia només es pot practicar per mitjà de la discussió verbal. Plató (s. V- IV a. C.)

LA FILOSOFIA I ALTRES MODALITATS DE CONEIXEMENT

FILOSOFIA I CONEIXEMENT ORDINARI: 

1. Construït a partir dels sentits i opinions comuns d’una societat.

2. Les coses són tal com les veiem i com opina la majoria de la gent.

3. Es transmet per tradició sense qüestionar ni contrastar.

4. Sovint es basa en prejudicis, tòpics i apreciacions subjectives.

5. Arriba a ser dogmàtic i s’imposa com a veritat només pel costum.

Exemple: El sol surt per l’est. Cel rogent, pluja o vent.

Respecte del coneixement ordinari la filosofia ofereix un pensament racional, reflexiu i crític.

FILOSOFIA I CONEIXEMENT CIENTÍFIC:

1. El coneixement científic pot ser provat o verificat. Estableix lleis universals. 

2. Tracta de qüestions concretes sobre les quals es pot arribar a un consens. 

3. Formula lleis per tal de fer prediccions.

Exemple: Quina és l’estructura d’una cèl·lula? Com funciona el cervell humà?

La filosofia no està en condicions de provar o verificar els seus resultats. El coneixement filosòfic és abstracte i general. Les seves preguntes ho qüestionen tot. En filosofia hi pot haver desacord tant en el plantejament com en els resultats.

FILOSOFIA I CONEIXEMENT RELIGIÓS: 

1. Està basat en creences acceptades per la fe sense discussió.

2. Es relaciona l’ésser humà i la natura amb un ésser superior i creador. Però no oblidem que hi ha religions com ara el budisme que no tenen déus. L’experiència del sagrat.

3. Els seus principis i normes estan escrits i són inamovibles.

Exemple: Hi ha vida després de la mort. La resurrecció. 

La filosofia tracta de trobar una resposta al misteri per mitjà del raonament i la discussió, sense acceptar res que prèviament no hagi estat sotmès a crítica racional.

Unitat 2: Les preguntes fonamentals de la filosofia

- QUÈ ÉS EL QUE EXISTEIX?

Metafísica  monista: l’existència d’un sol tipus de realitat. 

     - Filosofs monistes → Descartes (1596-1650) i  Plató (478-432 a. C.)

Metafísica  pluralista: l’existència de més d’un tipus de realitat.

    - Filòsofs pluralistes →George Berkeley (1685-1753) i Baruch Spinoza (1632 - 1677)

6. AGNOSTICISME: No tenim cap priva racional o demostració que permeti descontar-nos a favor de l'existència de Déu. 

7. FIDEISME: El fideisme sosté que els arguments racionals són impossibles o innecessaris en un tema que es bas en l’experiència religios i no en la filosofia. 

Realitat material: tot el que existeix té les propietats de la matèria →METAFÍSICA MATERIALISTA

Realitat ideal, espiritual (no material): té les propietats de realitats espirituals, realitats ideals. → METAFÍSICA IDEALISTA O ESPIRITUALISTA

- PER QUÈ EXISTEIX ALGUNA COSA EN COMPTES DE RES? La idea que tot el que existeix i tot el que succeeix ha de tenir una raó de ser que ho expliqui. Potser aquesta demanda der ans, l’anomenat principi de raó suficient, és una exigència inevitable de la raó humana.  Si tot té una raó de ser i no hi ha cap esdeveniment sense causa, l'anomenat principi de casualitat, preguntar-se per la causa de l'existència és preguntar-se per la causa de la causa, i així tota successivament, fins a destruir-los, si és possible a la cusa de totes les causes, una casualitat a raó de ser principal. 

La metafísica es remunta fins al fonament últim de les coses per cercar l’origen i la causa primera de tot, i això a vegades porta a la teologia.  

- EXITEIX DÈU? La idea de Déu pot ser pensada i no conté cap contradicció interna. Encara més, tal com apunta Immanuel Kant (174-1804), és una idea que resulta l’ús de la raó. Però, lógicament, no es pot confondre > amb >

- DE QUÈ ESTEM PARLANT QUAN PARLEM DE DÉU: 

1. PANTEISME: S’identifica Déu amb l’Univers. Tot és Déu. Déu no és un ésser aliè a l’Univers o diferents d’aquest. Tot el que existeix és una única substància, diguem-ne Déu (naturalesa que crea) o Univers (naturalesa creada). 

2. TEISME: Defensa l’existència d’una substància sobrenatural caràcter espiritual que va crear el món i se n’ocupa. A partir del segle XVII, amb els avenços científics de la modernitat i el progressiu alliberament de la raó davant l’autoritat de l’Església, va entrar en crisi i molts filòsofs van començar a defensar una religió natural i racional. La seva posició es va anomenar deisme. 

3. DEISME: No neguen l’existència d’un creador de l’Univers, exigida i demostrable per la raó, però sí que es van manifestar contrais a les intervencions divines que explica la Bíblia, que van considerar meres supersticions. 

4. ATEISME: L’ateisme sosté que no hi ha Déu en absolut. Critiquen les idees de Déu i de l’ànima immortal. 

5. ESCEPTICISME: La ment humana no és capaç de justificar afirmacions sobre Déu Critica les proves de l'existència de Déu. L’ escepticisme dubte de la validesa del coneixement humà i per això afirma que no existeix cap veritat i si existís no la podríem conèixer.

- QUÈ ÉS LA VERITAT? El greg utiliza la palabra aletheia, que significa "allò que no està ocult" es podria entendre com "descobriment".  Així que la veritat en greg significa descubrir coses, desvelar el que son.

El llatí utiliza el terme veritas que es refereix concretament a l’ "exactitud i el rigor en allò que es diu".  En hebreu la paraula emuná expressa la veritat en el sentit de confiança, designa allò que és ferm, digne de confiança, estable. Es tracta de tres sentits diferents (descobriment, exactitud i confiança) que estan presents i constitueixen l’origen del terme veritat consolidat per la tradició europea.

TEORIES DE LA VERITAT: 

Hume (XVIII) - escepticismo.                             Sofistas (- IV) - Subjectivisme i relativisme 

Ortega i Gasset (XX) - Perspectivisme              Kant (XVIII) Popper (XX) - Criticisme 

W. James (XX) - Pragmatisme.                           Descartes (XVIII) - Dogmatisme. 

1. ESCEPTICISME →L’home és incapaç de conèixer la veritat. No hi ha una justificació per acceptar quelcom com a vertader. Mai podem afirmar que estem en possessió de coneixements vertaders. Dubte de la validesa del coneixement humà. Sofistes grecs. 

2. SUBJECTIVISME I RELATIVISME: Subjectivisme: cada persona pot venir la seva veritat, nega la possibilitat de veritats absolutes, o sigui, universals o vàlides per tots i eternes, vàlides per sempre.

Relativisme: la veritat depèn de la cultura, els costums, les creences… dominants en un moment i llocs determinats.

3. PERSPECTIVISME →La veritat existeix, només que quan la coneixem la captem des d’un punt de vista determinant, des d’una visió parcial de la realitat. La suma de les perspectives seria la veritat absoluta.

4. CRITICISME →El coneixement és possible, però no és inqüestionable ni definitiu, sinó que ha de ser revisat i criticat contínuament per detectar possibles falsificacions i errors. 

5. PRAGMATISME →El criteri de veritat és la utilitat. L’única manera de jutjar la veritat d’una doctrina moral, social, religiosa o científica consisteix en considerar els seus efectes pràctics, és a dir, identificar allò vertader amb allò útil. 

6. DOGMATISME →Defensa que és possible obtenir coneixements totalment vertaders, absolutament segurs i definitius, és a dir, vertaders per sempre. La raó humana és capaç del coneixement de veritats absolutes. 

CRITERIS DE VERITAT: 

1. CRITERI DE CORRESPONDÈNCIA →Una proposició és vertadera, si, i només si, es correspon amb els fets, amb a realitat que nosaltres coneixem, no contradiu el que nosaltres coneixem. Correspondencia entre el pensament i la realitat. És vertadera si només s’adequa als fets en el moment de ser emesa. 

2. CRITERI DE COHERÈNCIA →Una proposició és vertadera si, o noméss i, es dedueix necessàriament d’altres proposicions vertaderes. No existeix contradicció entre les premises o enunciats que pertanyen a un raonament. 

CRITERI D’EVIDÈNCIA → Una proposició és vertadera s, i només si, no se’n pot dubtar en cap sentit. La intuïm intel·lectual, és a dir, veiem la seva veritat amb claredat i distinció, sense tenir cap mena de dubte, aleshores lo. 

2N TRIMESTRE: Unitat 6: El debat filosòfic sobre l’ésser humà: 

- CONCEPTE D’ÉSSER HUMÀ: El concepte d’ésser humà és un concepte biològic, som humans per una simple raó genètica. En l’ésser humà, Sòfocles, com molts filòsofs grecs, deia que l’ésser humà és admirable perquè és un ésser especial per formar part de la naturalesa, però que és diferent de la resta dels éssers naturals. La frase que ell deia era que “No hi ha res tan meravellós com l’ésser humà” 

- ÉSSER HUMÀ I PERSONA

LA NATURALESA HUMANA: Què som els éssers humans? La naturalesa humana és el genoma humà, idèntic en tots nosaltres en el 99,9%. Ésser humà: Individu nascut de pares humans.  Pertany a l’espècie Homo sapiens Genoma humà. El concepte d’ésser humà és un concepte biològic. Som humans per una simple raó genètica.

LA PERSONA HUMANA: Individu: autoconscient, la consciència d’ell mateix, racional, capacitat de pensar i actuar amb llibertat, moral, el sentit del bé i del mal. El concepte de persona és cultural. Es neix humà i s’arriba a ser persona. Som persones en construcció, ja que la condició de persona no s’hereta, sinó que es duu a terme a través de l’acció i el contacte amb els altres. Som persones perquè  els altres ens reconeixen com a persones i, al seu torn, nosaltres reconeixem els altres, a mesura que anem adoptant els comportaments característics de la persona. La persona és un producte social, resultat de la vida en comú amb els altres humans, de la convivència i l’aprenentatge.

PERSONES QUE NO SÓN HUMANES: Individus racionals i morals que pertanyin a altres espècies o a altres gèneres, com ara els déus, els àngels, els esperits descarnats o els extraterrestres. No serien humans, però es podrien considerar persones si mostressin consciència de si mateixos, racionalitat i capacitat moral. 

HUMANS QUE NO SÓN PERSONES:Els humans que han perdut la raó per una malaltia mental, els fetus humans, els nadons i els humans en coma o en estat vegetatiu permanent no tenen consciència de si mateixos, ni són capaços d’obrar amb racionalitat i sentit moral. Quasi persones→Individus humans que en algun moment podran exercir com a persones, actualitzant les seves potencialitats com qualsevol persona en plenitud. Però això no es compleix en tots els casos. Es compleix, amb els adults adormits que, si són adults normals, actuaran com a persones quan es despertin, i amb els embrions, els fetus i nadons que, si són normals, maduraran i es convertiran en persones en plenitud, és a dir, en sentit estricte, en el futur.

ELS ÉSSERS HUMANS I LES PERSONES MAREIXEN LA MATEIXA CONSIDERACIÓ MORAL? El fet que els conceptes d’ésser humà i persona no siguin equivalents, planteja alguns problemes ètics i jurídics,   com ara determinar quins són els seus drets i els seus deures.

1. Únicament les persones en sentit estricte poden tenir drets i deures. Això ens compromet a tractar moralment i jurídicament com a persones els éssers no humans que ostentin, ara o en el futur, les característiques d’una persona: Robots, extraterrestres

2. Humans que no són persones: nadons, disminuïts psíquics, bojos, humans en coma, etc. Tenen drets però no deures. Són “persones en sentit social” que, pel fet de pertànyer a l’espècie humana, tenen la mateixa dignitat i drets que la resta de persones. Tenen drets, no tenen obligacions. No poden ser moralment responsables dels seus actes, ni imputables en Dret. *Hi ha un gran nombre de filòsofs i juristes que defensen la identificació entre els conceptes d’”ésser humà” i “persona”. 

Aquesta denominació de quasipersones es pot fer extensiva a determinats primats dels quals es considera moralment justificat atorgar alguns drets, ja que per exemple, alguns goril·les i ximpanzés, quan se socialitzen entre humans, assoleixen les capacitats dels nens normals de tres o quatre anys. 

Unitat 7: L’acció:

- QUÈ ÉS UNA ACCIÓ? Un esdeveniment és un canvi en els estats de les coses que es produeix en un interval de temps. Una acció és la intervenció, o no-intervenció, intencionada d’un ésser humà en el curs del esdeveniments.  Els humans intervenim, o no intervenim, en el curs de molts esdeveniments, és a dir, duem a terme moltes coses: caminem, cantem, parlem, no parlem, no estudiem…

Un agent és l’ésser humà que intervé, o no intervé, intencionadament en el curs dels esdeveniments. Parlem d’acció si, i només si, hi ha un agent.

- REQUISITS DE LES ACCIONS

- OBJECTIUS:

1. S’hagi produït un esdeveniment. Ex: Tocar el piano.

2. Una conducta observable de l’agent (normalment és un conjunt de moviments corporals) Ex: Pressionar les tecles de l’instrument, aixecar les mans, etc.

3. Una conducta que causi l’esdeveniment. L'agent ha d’estar la causa. Ex: El moviment dels dits d’amunt les tecles fa sonar el piano. 

- SUBJECTIUS:

1. L’agent cregui que la seva conducta provocarà l’estat final de les coses. Tot el que ha estat provocat per l’atzar, la casualitat o a partir de la més absoluta ignorància, no es pot considerar una acció.

2. L’agent ha de desitjar que es produeixi l’esdeveniment que la seva conducta causarà. La seva conducta s’ha d’orientar cap a una finalitat. L’agent assumeix un desig com a finalitat. El procés conscient que duu l’agent a elegir una finalitat i a cercar la conducta necessària per assolir-la és la deliberació. Per tant, la deliberació és una condició necessària de l’acció.

3. L’agent ha de decidir emprendre efectivament una conducta. L’elecció o decisió voluntària de l’agent és una altra condició per poder afirmar que un esdeveniment és una acció. 

UNA ACCIÓ ÉS: UNA CONDUCTA DELIBERADA I DECIDIDA, ÉS A DIR, UNA CONDUCTA INTENCIONADA.

- EXPLICACIÓ DE LES ACCIONS: LES RAONS (motius i creences): Les accions s’expliquen per raons, motius (mentals). Els esdeveniments s’expliquen per les causes (universals).

LES RAONS D’UNA ACCIÓ: MOTIUS I CREENCES.

Motius:El motiu d’una acció és assolir la finalitat de l’acció, aconseguir el que desitgem, volem, preferim o necessitem, i que ens porta a actuar.  Exemple: El motiu d’estudiar batxillerat està orientat a una finalitat: fer una carrera universitària.

Creences: Les creences d’una acció són idees assentides sobre els mitjans d’assolir el fi de l’acció. Exemple: L’agent creu que la seva conducta (estudiar batxillerat) provocarà allò que desitja (universitat). I que és un mitjà per aconseguir-ho. Per què l’agent estudia batxillerat, ve a l’institut, fa classes telemàtiques? La raó és que creu que aquesta conducta serà un mitjà per obtenir la finalitat i satisfer el seu desig. 

- DESCRIPCIÓ I INTERPRETACIÓ DE LES ACCIONS.

DESCRIPCIÓ: la descripció d’una acció és la descripció tant dels aspectes objectius com dels aspectes subjectius que la configuren. Coneixem les intencions de l’agent. 

INTERPRETACIÓ: Una interpretació d’una acció és una hipòtesi sobre el sentit d’aquella acció. Només suposem les intencions de l’acció, no les coneixem. Cada vegada que responem a la pregunta sobre el sentit d’una acció, sense conèixer la finalitat que pretenia l’agent, estem fent una interpretació. Exemple: En una cadira està un alumne assegut mirant l’ordinador que hi ha al damunt d’una taula. Aquesta descripció constata el que és observable i públic. És fàcil descriure aquesta acció? Depèn. Allò que és fàcil de descriure en aquesta acció és l’aspecte objectiu: la conducta de l’agent i l’efecte d’aquesta conducta. No és la descripció de tota l’acció, falta l’aspecte subjectiu. Què pretenia l’agent (alumne) mirant l’ordinador? La resposta a aquesta pregunta, a la demanda del sentit d’una acció, només es pot donar si es coneix la finalitat que l’agent pretén.  Volia estudiar per un examen? Volia distreure's una estona jugant a l’ordinador? Volia parlar amb alguna persona? 

- COMPONENTS SOCIALS DE LES ACCIONS:

- INFLUÈNCIA SOCIAL: Una influència social és una trama d’accions que produeix un efecte sobre les raons que un agent té per actuar. La família en què naixem, l’escola on aprenem, les amistats amb què ens relacionem, el barri i el poble o ciutat on habitem i, en definitiva, l’entorn social en què vivim són l’origen de les influències socials rebudes.

El medi social ens envia constantment estímuls i informació que configuren les nostres creences i motius, i, a conseqüència d’això, les nostres accions i la nostra vida. Recíprocament, cadascun de nosaltres influencia les persones del seu entorn.

- IMPACTE SOCIAL: Un impacte social és una trama d’accions que suposadament produeix un efecte sobre els estats d’un ésser humà. Contínuament contribuïm a produir -i rebem- impactes socials. Som alhora agents i pacients. Constantment som creadors i receptors d’impactes socials. Exemple: Provoquem tristeses i alegries, però alhora també les patim. Abracem i som abraçats.  Les accions tenen un component social com a generadores d’impactes socials. Exemple: L’enginyer no ha projectat correctament la presa; a conseqüència de la seva acció, la presa es rebenta i provoca morts, ferits i seqüeles materials i psicològiques en les víctimes. Els estats de moltes persones han canviat.

- CONVENCIONS I NORMES SOCIALS I LEGALS: En qualsevol societat o grup social hi ha unes pautes de conducta, algunes de les quals són reforçades per sancions externes. Quan les sancions són informals, les pautes de conducta són costums o normes socials. Ex: La sanció que protegeix la norma de no menjar amb la boca oberta és informal: consisteix en mirades o comentaris de desaprovació.  Quan les sancions són formals, les pautes de conducta són lleis o normes legals. Ex: La sanció que protegeix la norma de conduir una motocicleta amb casc és formal: consisteix en una multa i la retirada de punts del carnet de conduir. Les normes i les convencions condicionen en gran manera les nostres accions i la nostra vida. 

- ACCIÓ COOPERATIVA: Una acció cooperativa és l’acció d’un agent que comparteix amb altres agents una mateixa finalitat i la creença que l’assoliran amb la contribució de tots. Ex: Una orquestra. L’acció cooperativa és especialment important, perquè moltes de les finalitats que pretenem els humans no les podem aconseguir individualment: necessitem l’ajut d’altres persones.Per aconseguir el resultat desitjat, cal que altres persones comparteixin la mateixa finalitat que jo i que ho intentem aconseguir de manera conjunta.

3r TRIMESTRE: Unitat 8: La llibertat: Els ideals de vida: 

- L’IDEAL SOCRÀTIC - Sòcrates (470-399 aC) Atenes: És molt important i referent , ja que va ser el primer gran filòsof de la cultura grega clàssica.

Influencia: Molt conegut i la seva influència va ser tan gran que bona part de les escoles filosòfiques posteriors es van reclamar hereves de Sòcrates. Va acabar generant tradicions filosòfiques molt diferents:

- Va marcar la vida i el pensament de Plató configurant així junt amb Aristòtil la tradició filosofica clàssica.

- Moltes deixebles seus van acabar fondant, escoles de vida algunas d’elles amb molts seguidors de hel·lenisme

Fonts: Només arriba informació escrita fins els dies actuals per mitjà dels seus deixebles (com Xenofont i Plató) i d'alguns poetes com Aristòfanes. Els diàlegs de Plató ofereixen la font d’informació més fiable sobre Socrate hi ha actualment. Plató el converteix en el protagonista dels seus diàlegs. El va idealitzar. Aristòfanes li dedica una de les seves comèdies “Els núvols” on apareix totalment ridiculitzat. Tota aquesta imatge i contradicció que rodeja la seva figura és el que s’ha anomenat “El problema socràtic”. Es deu al fet que no conservem cap text original seu, perquè mai va voler escriure res.No era un filòsof profesional ,no funda cap escola, no deixa res escrit , era un simple ciutadà que guit per un gran desig de veritat, va qüestionar alguns valors i practiques del seu temp.

Vida: Viu en  els períodes més brillants de la democràcia atenesa. Fill d’un picapedrer i una llevadora. Origen plebeu. Utilitzarà la metàfora el treball de la seva mare per explicar la concepció que té el coneixement.Era un gran conservador. Viu de la caritat dels seus deixebles. També tenia molts enemics: “El tàvec d’Atenes” perquè era pesar i impertinent. Mort quan es beu la cicuta a 70 anys. Accepta amb serenor la mort abans de renunciar a les seves conviccions. Acusen d’impetiat, de no creure amb els déus de a ciutat, introduir nous déus i de corrompre els joves. El judici el trobem narrat per Plató a l’Apologia. Judici polític.Alguns nobles conservadors d’Atenes volien cridar-li l'atenció, li volien donar una lliçó, els molestava la seva influència sobre molts joves, volien desacreditar-lo, volien veure’l sotmès. Sòcrates no es va espantar va continuar mantenint la seva actitud. I el van condemnar. El van deixar triar: o marxava o acceptava la mort. V escollir morir a la Polis: “Prefereixo morir a Atenes que viure exiliat” . Això el va convertir en una llegenda. La seva condemna marca la vida de pLató fins al punt que marxa d'Atenes durant molts anys i quan torna mai va acceptar cap càrrec polític.

Pensament: La seva filosofia pràctica: es preguntava per la bellesa, a justicia, pel bé per la virtut. Considerat primer filòsof de la historia perque va ser l’iniciador d’una nova branca de reflexió dins el pensament : l’ètica. No va ser el primer filòsof preocupat per problemes ètics. Els pitagòrics per exemples ja havien intentat dur a terme una reforma moral de la societat. La novetat de Sòcrates reu en el mitjà que proposa per dur a terme aquesta reforma ètica, que és el mateix coneixement, aquest teoria ètica és coneguda com →  INTEL·LECTUALISME MORAL El coneixement és la virtut. N’hi ha prou en saber que és el bé pr portar-ho a terme. Per ser un bon sabater de conèixer l’ofici. Aleshores per saber una persona justa has de conèixer la justicia. L’intel·lectualisme moral és una forma de racionalisme que identifica el bé amb el coneixement i el mal amb la ignorancia. Ningú fa el mal voluntàriament. La maldat es ignorancia. Nomes da el mal qui ignora quina és la vida recta. Com s’arriba a la virtut, al coneixement del bé? A través del  mètode, del  diàleg.

El diàleg, entès com una conversa raonada,és el millor camí per accedir a la veritat.

Mètode:

Mètode socràtic→es un mètode dialèctic basat en la conversa i es desplega en 2 fases:

1r Destruir els fals coneixements de l’altre perquè  sorgi la veritat d’ell mateix.

2n fase→Ironía socràtica.

La ignorància prèvia: “Només sé que no sé res”. La famosa frase de Sócrates es una ironía. Els refreons d’aquest missatge és que jo no sé res, com a mínim jo sóc conscient de la meva ignorància, en cani, tu tampoc saps res et creus savi quan en realitat ets un ignorant.  

Sòcrates creia que l’oracle de Delfos havia dit que ell era el més savi de tots els homes, perquè era l’únic conscient de la seva ignorància.

- L’IDEAL ARISTOTÈLIC - ARISTÒTIL ( 384-322 AC) El bé màxim per l’ésser humà és la felicitat, perquè la busquem per ella mateixa, mentre que tota la resta són, de fet,  mitjans per assolir la felicitat.Consideren que la felicitat és la principal fi de la vida humana i que la virtut moral n’és un component essencial.

- Proposar manera de viure per assolir → felicitat

- Assolim la felicitat quan duem a terme la funció o activitat que ens és pròpia i ens caracteritza com a humans→ l’activitat racional.

Per a Aristòtil, les virtuts morals són un punt mitja entre dos extrems viciosos. La valentia és una virtud que es troba en dos extrems: la covardia i la temeritat. I també es podria dir la generositat. Advertencia→no sempre es troba en el mig exacte, es pot trobar el l’extrem per excés, o per l’extrem per defecte. No es pot donar una fórmula exacta que permet trobar el punt mitjà en què consisteix la virtud moral: depèn de cada virtut, de les circumstàncies de cada acció i de cada persona. L'experiència ens ensenya, a través de proves i errors,quina és la decisió correcta en cada cas. L'experiència→factor important ,pero no l'únic, per assolir saviesa pràctica necessària per prendre decisions encertades pel que fa a la manera de conduir la vida i assolir la felicitat.

L’ideal de vida en que consisteix la felicitat perfecta es l’activitat intel·lectual o científica, amb el sobreentès que, sense virtut moral i sense altres condicions externes favorables, la felicitat verdadera no es possible.

- L’IDEAL EPICURI. - EPICUR ( 341 - 270 AC ) Epicur va pensar que el plaer era realment l'únic bo. Ell va observar que per tenir una vida feliç no cal atenir-se als plaers momentaris, sinó als que duren tota la vida. No s’han de buscar de manera ansiosa satisfaccions plaents,sinó més aviat evitar el dolor. Si aconseguíssim viure sense la inquietud permanent pel plaer i aconsegíssim evitar els dolor corporals, si més no fer-los amb plaers de la ment, gaudiríem de la calma espiritual (ataraxía) en què consisteix la vida feliç. Salut del cos i serenitat de l’ànima.

Recomanació→ aplicar la prudència o racionalitat en l’elecció del plaers.

La racionalitat ens pot ajudar a classificar i escollir els desigs adequats  dels quins ens farà feliços.

Tipus de desigs segons Epicur:

- Desigs que són naturals i necessaris: la llibertat,els amics,l’alimentació…

- Desigs que són naturals però innecessaris:  el luxe,banquets,els servents…

- Desigs que no són ni naturals ni necessaris: la fama,el poder…

- L’IDEAL ESTOIC: Els estoic ensenyaven que la virtut és l’única cosa bona en la vida i ens proporciona pau espiritual,bon ànim i felicitat. Virtut→ viure d’acord amb la naturalesa. Consisteix en adequar l’acció humana a la llei de la natura, identificada pels estoics amb la divinitat provident. Aquesta llei inexorable, o destí, és racional i determina tots els esdeveniment de l’Univers, i pot ser coneguda i assumida per la raó humana. Conèixer, acceptar conscientment i viure d’acord amb aquest ordre còsmic ens fa virtuosos. El savi estoic accepta amb resignació el que ha de succeir i hom no pot canviar. El que sí pot canviar  és la seva actitud inferior, i això dedica els seus esforços.

Virtuts cardinals → la prudencia,la fortalesa, autodomini i la justícia pero en realitat van totes plegades. O es tenen totes o ninguna.  El savi estoic és més un ideal que una realitat, ja que pocs homes arriben a viure virtuosament.

No es pot canviar el destí,però sí que es pot canviar les emocions, allunyant la por,la tristesa, el dolor o el desig.

Grandesa del savi estoic→ no veure’s afectat per res extern i ser totalment amo de si mateix.

Defensen una fraternitat universal que ultrapassa els sexes, classes socials,nacions,races i fins i tot distinció entre lliures i esclaus. Mateixa patria→ el cosmos. 

El savi estoic → es ciutadà del món.

Promou una cosmòpolis que sigui el reflex de l’ordre racional de l’Univers.

- L’IDEAL ESCÈPTIC: L’escepticisme ensenyava que els humans no podem conèixer com són les coses en si mateixes. Només coneixem les representacions de les coses,com se’ns apareixen les coses.Convida a no formular cap judici sobre com són les coses. Els escèptic recomanen seguir els costums i les lleis del lloc on vivim perquè així estem acceptant que no hi ha una veritat absoluta o si hi ha una és inaccessible.

- L’IDEAL CRISTIÀ PRIMITIU - Jesús de Natzaret ( 4aC -29 ): Després de la mort de Jesús→ neix la creença de la resurrecció definitiva → el consideraven el Messies. A partir d’aquell moment es comença a formar i expandir les primeres comunitats cristianes. Esperança de la tornada immediata del Messies anava companyada de pendiment i oració , i d’una moral radical de lliurament , ajut mutu, amor als germans, pobresa i comunitat de béns.  Amb les seves vides transformades → donen testimoni amb els seus actes d’un sincer amor a Déu i al proïsme.

Unitat 9: la llibertat. 1r parte

- LLIBERTAT EXTERNA Consisteix en l’absència de traves externes que dificultin l’acció; és a dir, consisteix a poder fer el que volem sense que res ni ningú ens ho impedeixi. Per exemple, hi ha llibertat quan em vull manifestar contra els vessaments tòxics i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan, malgrat que m’agradaria manifestar-me, les forces de seguretat m’ho impedeixen. 

 - LLIBERTAT INTERNA: Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voler això o allò, quan aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per exemple, hi ha llibertat interna si, encara que hagi decidit això, podria haver decidit qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat interna si la meva decisió és una il·lusió, ja que en realitat em trobo inevitablement inclinat a fer el que faig pel meu caràcter i les circumstàncies que m’envolten.  Aquests dos tipus de llibertat (externa i interna) no són una cosa completament diferent i aliena. Entre totes dues hi ha una estreta i mútua relació. Si tenim capacitat per a triar el que volem fer, però externament estem obligats a actuar d’una determinada manera. La llibertat externa es coneix, també, com a llibertat política o social, ja que són factors socials i polítics (tipus d’estat, legislació, forces de l’ordre...) els que en permeten o n’impedeixen la presència. 

 - L’ABSÈNCIA DE LLIBERTAT Considerem l’existència de llibertat una cosa de sentit comú i, per tant, no acostumen a qüestionar-la. Tanmateix, la convicció que posseïm llibertat no deixa de ser una creença i, per molt sòlida que ens sembli, podem posar-la en dubte. Creure que som lliures no demostra que ho siguem (de vegades les nostres creences són falses) i, a més, com podem estar segurs que podríem haver actuat d’una altra manera, si no ho hem fet? 

 - L’EXISTÈNCIA DE LLIBERTAT: Malgrat la consistència dels arguments deterministes, molts pensadors es resisteixen a acceptar aquesta concepció filosòfica i les seves conseqüències. Els defensors de la llibertat al·leguen contra els deterministes que aquests han confós el que són factors condicionants amb factors determinants. Així, doncs, fan la distinció següent:

-  Factors determinants. Equivalen a les causes de l’acció. El comportament humà es considera conseqüència inevitable de factors que l’ésser humà no controla. Per exemple, diem que un factor com el perill causa l’acció de sortir corrent, perquè sempre que es produeix aquesta situació, inevitablement sortim corrent. 

- Factors condicionants. Equivalen als motius de l’acció. El comportament humà està influït per aquests factors externs, però no se’n considera el resultat. Així, una situació de perill és un factor que motiva que surti corrent, però no determina inevitablement que ho faci, ja que podria quedar-me paralitzat. 

La defensa de la llibertat acostuma a comportar una defensa de l’indeterminisme, en el sentit que les nostres accions i decisions no estan determinades, sinó condicionades. Ara bé, en aquest punt cal fer un aclariment que eviti confusions; afirmar l’indeterminisme en l’actuació humana no significa afirmar-hi la indiferència. Amb això, volem dir que considerar que les nostres decisions no són causades per determinats factors, com ara el codi genètic, l’educació o la situació econòmica..., no significa que ens sigui indiferent fer una cosa o una altra, és a dir, que no hi hagi res que ens inclini en les nostres decisions. 

Segons alguns pensadors, considerar que la nostra elecció és indiferent a qualsevol factor representaria pensar que la nostra acció és arbitrària i irracional, ja que decidiríem sense que ens inclinessin motius racionals. Per això ha de quedar clar que defensar l’indeterminisme no equival a defensar la indiferència i tampoc no significa promoure la inacció o la irracionalitat en la conducta. L’indeterminisme nega que hi hagi factors determinants de la conducta, però no nega que la conducta estigui condicionada i influenciada per motius i raons. 

 - LA RESPONSABILITAT DEL DETERMINISME: Allò específicament del comportament humà és el seu caràcter obert i voluntari. Això no obstant, des del determinisme s’afirma que tot, des de l’arribada de la primavera fins a la meva elecció amorosa, està determinat o causat; és a dir, que no hi ha lloc en el món per a la llibertat. Aleshores, quina és la diferència entre el que fan les persones i el que passa al seu voltant? Des d’aquesta perspectiva no hi ha cap diferència, ja que del determinisme se’n deriva que no hi ha acció com una cosa diferent de la resta dels esdeveniments del món. 

Quan parlem d’esdeveniments com els següents: una pedra que es desprèn de la muntanya cau sobre en Pep i li produeix una commoció; o un cavall que, espantat, arrenca a córrer, em tira a terra i se’m trenca una cama..., no acostumem a dir que la pedra i el cavall siguin responsables de la commoció i de la fractura, respectivament. En general, no pretenem que es facin càrrec i responguin dels seus actes. I no ho pretenem perquè considerem que els fets no podrien haver estat d’una altra manera, ja que ni la pedra ni el cavall són lliures per a decidir què fan. En canvi, sí que demanem responsabilitats al conductor begut o als pares d’en Jesús. I els en demanem perquè pensem que podien haver actuat d’una manera diferent. Ara bé, des del determinisme, afirmar això és una contradicció, ja que ni tan sols els éssers humans tenen la llibertat d’actuar d’una manera diferent. El que s’acostuma a anomenar acció es considera un esdeveniment com qualsevol altre, causat i determinat. 

Sembla, doncs, que la definició que hem donat de responsabilitat no és vàlida des de la concepció determinista. Des d’aquesta perspectiva, només podem parlar metafòricament de responsabilitat, donant-hi un significat idèntic al de causa. Així, doncs, algú o alguna cosa (la pedra, el cavall, el conductor o els pares) és responsable d’un esdeveniment quan n’és la causa. Aquest és, evidentment, un sentit que s’allunya del que, intuïtivament, donem al concepte de responsabilitat. 

- LA RESPONSABILITAT DES DE L’INDETERMINISME: L’indeterminisme diferencia les accions de la resta dels esdeveniments: les accions són fruit d’un agent conscient i voluntari que actua lliurament i espontàniament. Els esdeveniments, en canvi, no tenen aquest caràcter. Per aquesta raó, des de l’indeterminisme és lògic d’atribuir responsabilitats al conductor begut i no ho és de demanar-ne a la pedra o al cavall. L’indeterminista se sent còmode amb la definició que hem donat de responsabilitat. Un agent que escull lliurement entre diverses opcions té l’obligació de respondre i fer-se càrrec de la seva acció. Tanmateix, què vol dir respondre d’una acció? Vol dir respondre del resultat previst i desitjat d’aquesta acció, o vol dir fer-se càrrec, també, de les conseqüències imprevistes? Aquest és el problema amb el qual es troba l’indeterminista quan intenta precisar en què consisteix la responsabilitat i en quin sentit hem de respondre de les nostres accions. 

Unitat 9: Teories ètiques: 2n part 

TEORIES IMPERIALISTES → “Que he de fer?”

  - Teories de deures: Negen que conseqüències facin bé o malament l’acció, donen importància a regles i principis que accion personals han de respectar independentment que tinguem conseqüències bones. (ètica kantiana 1724 - 1804).

  - Teories conseqüencialistes: donen importància a resultats i conseqüències 

de les accions, consideren que allò que fa que una acció sigui moralment correcta o obligatòria, són només les seves conseqüències bones. 

(egoisme ètic, hobbes 1588 - 1679) (utilitarisme, Bentham 1784 - 1832 (utilitarisme, Mill 1806 - 1873). 

  - Teories de la virtud →”quina classe de persona ha de ser?” Negen que moral es redueixi a un conjunt de principis o regles morals es manifesta a través de trets interns personals, virtuts, són disposicions de caràcter moral o orientacions de la voluntat a viure de manera admirable. (Anscombe 191 - 2001, Alasdair, 1929). 

- TEORIES CONSEQÜENCIALISTES: Justifiquen i fonamenten la correcció moral d’una acció únicament en les bones conseqüències que té. Bons resultats d’accions, són criteri per determinar si l’acció es bona o obligatoria moralment. També es diu “teories ètiques de bens”. Egoismes ètic →bé que compta és l’agent i utilitarisme → bé total de persones afectades més l’agent. 

 - EGOISME ÈTIC, HOBBES:  Afirma que la correcció moral d’una acció es justifica i fonamenta amb benestar més gran que l’agent proporciona. Accions moralment bones →resulten més satisfactòries, tenint en compte resultats i conseqüències. Actuar moralment →ser egoista racionalment. Actuar racionalment →tenir en compte benestar dels altres. 

- Quina és la raó per complir una promesa segons l’egoisme ètic?

PROS: explicar de manera clara perquè l’acció és moralment correcta i l’hem de dur a terme, el que cal fer és el que més motiva. Apropa el deure al desig →el que desitgem és el que hem de fer moral. 

CONTRES: No dona cap valor als interessos aliens per si mateixos, quan convé els respectem, però a vegades convé no fer-ho. No pot justificar principis morals com el de la dignitat humana. Li és impossible resoldre el conflicte d’interessos, cada agent ha de fer el que més li beneficia, però quan sorgeix un conflicte i cadascú defensa els seus interessos, tots fan el que és correcte, però el conflicte no resolt. 

- UTILITARISME, BENTHAM i MILL:  Teoría ètica afirma que la correcció moral d’una acció es justifica i fonamenta perquè és més útil, produeix → bé. Utilitat d’un acte → capacitat que té per produir bé. Bé produït per una acció →balanç de bones i males conseqüències, a curt i llarg termini els afectats. Conseqüència → acció és correcte moralement perquè produeix →bé (evita més mal) al nombre més gran de persones. 

Quina és la raó per complir una promesa segons l’utilitarisme? Aquests compleixen fer promeses perquè és el que farà feliç a les persones afectades. 

Utilitarisme de l’acte →el fonament de la correcció moral, és la quantitat més gran de bé que 8és conseqüència de cada acció concreta. 

Utilitarisme de la regla →el fonament de la correcció moral d’una acció és la quantitat més gran de bé que és conseqüència d’un tipus d’acció. Les millors conseqüències s'obtenen amb l'acceptació o compliment de regles morals.  

4 característiques:

 1. Dona prioritat al bé i l’identifica amb el plaer. amb el plaer, amb la felicitat o satisfacció de preferències i desigs. 

2. És universalista, perquè dona prioritat no tan sols al bé, sinó a l’universal. 

3. És maximitzador, perquè dóna prioritat no tan sols al bé, sinó l maximització i desigs. 

4. És conseqüencialista, perquè dona prioritat no tan sols bé universal, sinó maximització del bé. 

PROS:

 1. Sembla convenient que la correcció moral d'un acte depengui dels beneficis que té sobre les persones, sobre totes les persones efectades. 

2. Ofereix un sol criteri, clar i senzill, per justificar les nostres creences i decisions morals. 

CONTRES: 

 1. Càlcul i comparació de la felicitat global produïda per les diverses es calcula una tasca extremadamente difícil i complexa. 

2. Impersonalitat en el càlcul de la felicitat, ja que la felicitat global es calcula sumant les felicitats individuals, sense tenir en compte de qui són. 

3. Impersonalitat en la distribució de la felicitat, ja que per maximitzar la felicitat sembla que no importa la distribució de la felicitat. Uns més que altres o uns o costa dels altres.