Filosofia de René Descartes: Meditacions i Conceptes

Tot i que: El dubte i la veracitat divina

En el text, Descartes explica que no s’ha de donar per veritat allò que coneixem pels sentits, perquè a vegades ens enganyen. Encara que normalment els sentits ens informen bé, hi ha situacions en què poden portar a l’error. Per això, Descartes proposa examinar amb cura allò que acceptem com a vertader i no confiar-hi sense més. Finalment, afirma que, com que Déu no és enganyador, si fem un ús correcte de les nostres facultats, podem arribar a coneixements segurs i veritables.

• a) Falsedat: Manca de correspondència entre allò que pensem i la realitat.
• b) Se’n segueix necessàriament: Que una cosa implica obligatòriament una altra i no pot ser d’una altra manera.

Definicions clau

• a) Enteniment: Facultat de la ment que permet pensar, raonar i jutjar què és veritable o fals.
• b) Repugni: Contradir o oposar-se completament a una altra idea o afirmació.

L’afirmació del text sosté que no hem de dubtar del que ens indiquen els nostres sentits, la memòria i l’enteniment quan fem un ús correcte d’aquestes facultats. Aquesta idea s’inscriu dins el projecte filosòfic de René Descartes, que a les Meditacions metafísiques busca establir un fonament absolutament segur per al coneixement.

Descartes comença aplicant el dubte metòdic, posant en qüestió tot allò que pot generar el més mínim dubte, inclosos els sentits, ja que a vegades ens enganyen. Però troba una primera veritat indubtable: el cogito, és a dir, que mentre dubta o pensa, existeix. A partir d’aquesta certesa, demostra l’existència de Déu com a ésser perfecte i infinit.

La idea clau és que un ésser perfecte no pot ser enganyador, perquè l’engany és una imperfecció. Per tant, si Déu ens ha creat i ens ha donat facultats cognitives, no pot voler que ens equivoquem de manera inevitable. Això permet recuperar la confiança en els sentits i en l’enteniment, sempre que els utilitzem correctament.

Descartes explica que l’error no prové de Déu, sinó del mal ús de la nostra llibertat. Ens equivoquem quan jutgem sense tenir idees clares i distintes o quan anem més enllà del que entenem amb evidència. Si limitem el nostre judici al que percebem de manera clara i distinta, no hi ha motiu per dubtar.

Així, l’afirmació és fonamental dins el sistema cartesià, perquè mostra com, després del dubte radical, es pot reconstruir el coneixement sobre una base segura gràcies a l’existència d’un Déu no enganyador.

Doncs bé: El cogito i la substància pensant

En aquest text, Descartes aplica el dubte metòdic i es pregunta què és ell mateix després d’haver posat en dubte l’existència del cos i del món exterior. Davant la possibilitat d’un geni maligne que l’enganyi, conclou que no pot dubtar del fet que pensa, ja que dubtar és una forma de pensar. D’aquí extreu la primera veritat indubtable: «jo sóc, jo existeixo», en tant que cosa que pensa. Així, Descartes defineix el jo no com una naturalesa corporal, sinó com una substància pensant (res cogitans), independent del cos.

Conceptes sobre la certesa

• a) Necessàriament: Vol dir que una cosa no pot ser d’una altra manera, sinó que ha de ser així de forma obligatòria i inevitable.
• b) Suposició: És una idea que s’accepta provisionalment com a possible, però que encara no ha estat demostrada com a veritable.

Naturalesa i veritat

• a) Naturalesa corporal: Conjunt de propietats físiques del cos, com l’extensió, el moviment o la figura, que poden ser dubtades.
• b) Necessàriament vertader: Allò que no pot ser fals sota cap circumstància i és indubtable fins i tot sota el dubte radical.

L’afirmació significa que el jo no és el cos, sinó una realitat diferent. Segons René Descartes, per arribar a una veritat segura aplica el dubte metòdic: decideix considerar fals tot allò que pugui ser posat en dubte. Això inclou els sentits, que a vegades ens enganyen, i fins i tot l’existència del propi cos, ja que podria existir un geni maligne que l’estigués enganyant.

Si dubta del cos, no pot afirmar amb seguretat que el té. Però mentre dubta, està pensant. I si pensa, necessàriament existeix. Aquesta és la primera veritat indubtable: el cogito («penso, per tant existeixo»). Aquesta certesa no depèn del cos ni dels sentits, sinó només del pensament.

A partir d’aquí, Descartes conclou que l’essència del jo és el pensament. El jo és una substància pensant (res cogitans), és a dir, una realitat que dubta, entén, afirma, nega, vol o imagina. En canvi, el cos és una substància extensa (res extensa), que ocupa espai i pot ser dividida. Com que puc concebre’m clarament com a cosa que pensa sense cos, queda justificada la distinció entre ment i cos.

Per tant, la frase expressa el dualisme cartesià: el jo no és una agrupació de membres, sinó una realitat pensant independent del cos. Aquesta idea és fonamental en el sistema de Descartes, perquè estableix que la identitat personal no depèn de la matèria, sinó de la consciència i del pensament.

I heus aquí: L'anàlisi del tros de cera

En aquest text, Descartes analitza el cas del tros de cera per demostrar que el coneixement segur no prové dels sentits. Quan la cera s’acosta al foc, totes les seves propietats sensibles (olor, color, forma, duresa) canvien, però continuem afirmant que és la mateixa cera. Això mostra que els sentits no ens permeten conèixer què és realment la cera. Tampoc la imaginació pot explicar-ho, perquè no pot abastar totes les possibles formes que pot adoptar. Per tant, Descartes conclou que el coneixement de la cera no es basa en els sentits ni en la imaginació, sinó en l’enteniment, és a dir, en la raó, que és l’única facultat capaç de conèixer l’essència de les coses.

Facultats de l'esperit

• a) Distintament: Vol dir conèixer una cosa de manera clara i separada de les altres, sense confusió ni dubte.
• b) Esperit: És la ment o l’enteniment, la facultat racional que permet pensar i conèixer amb certesa.

Propietats de la substància

• a) Extensa: Allò que ocupa espai i té dimensions, propi dels cossos materials.
• b) Distinta: Idea coneguda de manera clara, separada de les altres i sense confusió.

Quan Descartes afirma que la percepció del tros de cera no és una visió, ni un tacte, ni una imaginació, sinó una «inspecció de l’esperit», vol dir que el coneixement veritable no prové dels sentits, sinó de l’enteniment. En el text, la cera canvia totes les seves qualitats sensibles: olor, color, forma, duresa… Si el coneixement depengués dels sentits, hauríem de dir que ja no és la mateixa cera. Però sabem amb certesa que continua sent la mateixa cosa.

Això mostra que allò que coneixem realment no són les qualitats sensibles, sinó l’essència de la cera: que és una cosa extensa, flexible i mutable. Aquesta essència no la captem amb els sentits ni amb la imaginació, perquè no podem imaginar totes les formes possibles que pot adoptar la cera. Només l’enteniment pot comprendre que es tracta de la mateixa substància que pot adoptar infinites formes.

Aquest argument s’inscriu dins del projecte filosòfic de Descartes a les Meditacions metafísiques, on vol trobar un fonament segur del coneixement. Després del dubte metòdic i del descobriment del cogito, Descartes defensa que el coneixement clar i distint prové de la ment. El cas de la cera serveix per demostrar que fins i tot el coneixement de les coses materials depèn, en última instància, de l’activitat racional de l’enteniment.

Per tant, la frase significa que conèixer no és simplement percebre amb els sentits, sinó comprendre amb la raó. La veritable percepció és un acte intel·lectual.

I em cal considerar: La certesa i el món exterior

En aquest text, Descartes analitza el cas del tros de cera per demostrar que el coneixement dels cossos no prové dels sentits, sinó de l’enteniment. La cera canvia totes les seves qualitats sensibles —color, olor, forma, duresa— quan s’escalfa, però continua sent la mateixa cera. Això mostra que la identitat del cos no es fonamenta en les dades sensibles, ja que aquestes varien, sinó en allò que l’enteniment concep com a essencial: l’extensió, la flexibilitat i la capacitat de canvi. Per tant, Descartes defensa que el coneixement veritable és racional i no empíric, i que l’enteniment és superior als sentits en l’accés a la veritat.

Magnitud i certesa

• a) Magnitud: Grandària o extensió quantitativa d’un cos, independent de les qualitats percebudes pels sentits.
• b) Certesa: Coneixement indubtable que l’enteniment reconeix com a veritat clara i distinta.

L’afirmació del text sosté que no podem estar segurs del que percebem amb els sentits, ja que podria passar que estiguéssim somiant o fins i tot que un geni maligne ens estigués enganyant. Aquesta idea s’inscriu dins el projecte filosòfic de René Descartes, que busca un fonament absolutament segur per al coneixement.

Descartes aplica el dubte metòdic: decideix posar en dubte tot allò que pugui ser mínimament dubtós. En primer lloc, dubta dels sentits, perquè a vegades ens enganyen. Després formula l’argument del somni: no hi ha criteris totalment segurs per distingir quan estem desperts de quan estem somiant. Finalment, planteja la hipòtesi del geni maligne, un ésser molt poderós que podria enganyar-nos fins i tot en les veritats matemàtiques.

Aquesta situació de dubte radical el porta a buscar una veritat indubtable. La troba en el cogito: encara que dubti de tot, no puc dubtar que estic pensant, i si penso, existeixo. A partir d’aquesta primera certesa, Descartes demostrarà l’existència de Déu com a ésser perfecte. Un Déu perfecte no pot ser enganyador, perquè l’engany és un defecte.

Per tant, la hipòtesi del geni maligne queda superada: si Déu existeix i no enganya, podem confiar en les idees clares i distintes. Així, el dubte inicial no és un final escèptic, sinó un pas necessari per arribar a una base segura del coneixement.

L’afirmació, doncs, forma part del procés del dubte metòdic que condueix a la descoberta del cogito i a la fonamentació definitiva del saber.

Observo que hi ha: El dualisme entre ment i cos

En aquest text, René Descartes defensa la diferència radical entre el cos i l’esperit. El cos és material, extens i divisible, mentre que l’esperit és immaterial, indivisible i no pot ser dividit en parts. Descartes observa que el cos pot perdre parts sense deixar de ser cos, però l’esperit es concep sempre com una unitat completa. A partir d’aquesta diferència, conclou que l’esperit o ànima no pot identificar-se amb el cos i que l’essència de l’ésser humà no és corporal, sinó mental o espiritual.

L'esperit com a unitat

• a) Esperit: Substància pensant, immaterial i indivisible, responsable de pensar, voler i entendre.
• b) Una cosa única i íntegra: Realitat simple i indivisible que no pot dividir-se en parts sense deixar de ser ella mateixa.

L’afirmació del text defensa que, si puc concebre clarament i distintament la ment sense el cos i el cos sense la ment, aleshores són realitats diferents. Aquesta idea forma part del pensament de René Descartes, especialment de la seva teoria del dualisme.

Descartes estableix com a criteri de veritat que tot allò que percebem de manera clara i distinta és veritable. Després del dubte metòdic, arriba al cogito: pot dubtar de tot, però no pot dubtar que pensa i que existeix com a ésser pensant. Així descobreix que la seva essència és pensar (res cogitans).

D’altra banda, el cos és una realitat extensa (res extensa), és a dir, ocupa espai i es pot descriure amb propietats físiques. Descartes afirma que pot concebre la ment sense cap característica corporal, perquè pensar no implica ocupar espai. També pot concebre el cos sense pensament, ja que el cos és només extensió i moviment.

Si dues coses es poden concebre clarament com a separades, Déu les pot crear separades, ja que no és enganyador. Per tant, ment i cos són substàncies diferents. La ment és una substància pensant, mentre que el cos és una substància material i extensa.

Així, aquesta afirmació és fonamental dins el sistema cartesià perquè estableix el dualisme entre ment i cos. Descartes defensa que la identitat personal es fonamenta en el pensament i no en el cos, cosa que reforça la seva concepció racionalista del coneixement.

Ara bé, tot i que: L'argument ontològic

En aquest text, Descartes defensa que l’existència de Déu és necessària i inseparable de la seva essència. De la mateixa manera que no podem concebre una muntanya sense vall, tampoc podem concebre Déu sense existència. Déu és definit com un ésser summament perfecte, i l’existència és una perfecció; per tant, ha de formar part de la seva essència. Així, negar l’existència de Déu seria contradictori. Aquest raonament correspon a l’argument ontològic, que pretén demostrar racionalment l’existència de Déu a partir del concepte mateix de Déu.

Necessitat i sofisma

• a) Necessitat: Caràcter del que no pot ser d’una altra manera i no pot no existir.
• b) Sofisma: Raonament aparentment vàlid però fals, que conté un error lògic.

L’afirmació del text diu que no podem concebre Déu sense existència, igual que no podem concebre una muntanya sense vall. Aquesta idea forma part del pensament de René Descartes i correspon a la seva prova de l’existència de Déu, explicada a les Meditacions metafísiques.

Descartes comença dubtant de tot per trobar una veritat segura. Després del dubte metòdic, arriba a una primera certesa: el cogito, és a dir, que mentre pensa, existeix. A partir d’aquí, analitza les idees que troba dins la seva ment i descobreix que té la idea de Déu com a ésser infinit, perfecte i sense límits.

Segons Descartes, aquesta idea no pot venir dels sentits, perquè nosaltres som éssers finits i imperfectes. Per tant, la idea de Déu ha de tenir com a causa un ésser realment infinit i perfecte: Déu mateix. A més, afirma que existir és una perfecció. Si Déu és un ésser absolutament perfecte, no pot faltar-li cap perfecció, i per tant no pot faltar-li l’existència. Si no existís, no seria realment perfecte.

Així, l’existència forma part necessària de l’essència de Déu, igual que tres costats formen part de l’essència del triangle. No és que el simple fet d’imaginar Déu el faci existir, sinó que la seva existència està inclosa en la seva definició. Aquesta afirmació és fonamental dins el sistema cartesià perquè, un cop demostrada l’existència d’un Déu perfecte i no enganyador, Descartes pot confiar en les idees clares i distintes i superar definitivament el dubte.

Aquesta naturalesa: Els sentits i la raó

En aquest text, Descartes analitza la diferència entre el coneixement que prové dels sentits i el que prové de la ment. Mostra que les sensacions, com el dolor o la calor, no reflecteixen necessàriament les propietats reals dels objectes, sinó que depenen de la relació entre el cos i la ment. Així, afirma que el coneixement veritable no es troba en les qualitats sensibles dels cossos, sinó en la ment, que és l’única capaç d’examinar racionalment les coses i arribar a la veritat mitjançant idees clares i distintes.

Raonament i fonament

• a) Concloure: Vol dir arribar a una afirmació final després d’un procés de raonament racional, basat en l’anàlisi crítica de les idees i no en la simple percepció dels sentits.
• b) No hi ha cap raó: Significa que no existeix cap fonament racional suficient per afirmar una cosa com a veritable, encara que pugui semblar-ho a través de les sensacions.

L’afirmació del text diu que els sentits poden ser útils per a la vida pràctica, però no són la base segura del coneixement de la veritat. Aquesta idea forma part del pensament de René Descartes, especialment de la seva teoria del coneixement.

Descartes explica que els sentits ens ajuden a saber què ens convé i què ens perjudica, per exemple quan sentim dolor o plaer. En aquest sentit, són útils per conservar la vida. Però això no vol dir que sempre ens mostrin la realitat tal com és. De fet, els sentits a vegades ens enganyen, com passa amb les il·lusions òptiques o amb el cas de l’estrella que sembla petita tot i ser molt gran.

Per això, Descartes aplica el dubte metòdic i decideix no confiar plenament en els sentits per fonamentar el coneixement. El coneixement segur només pot venir de la ment, mitjançant idees clares i distintes. La raó és la facultat que permet distingir el que és veritable del que pot ser dubtós.

A més, després de demostrar l’existència d’un Déu perfecte i no enganyador, Descartes pot afirmar que, quan utilitzem correctament la nostra raó, no ens equivoquem. L’error no prové dels sentits en si, sinó del mal ús del judici.

Així, l’afirmació és important dins el sistema cartesià perquè mostra que la justificació última del coneixement no es troba en els sentits, sinó en la raó. Els sentits tenen un paper pràctic, però la certesa depèn del pensament racional.

Com sé totes: L'omnipotència i la distinció real

En aquest text, Descartes defensa que tot allò que podem concebre de manera clara i distinta és possible, perquè Déu és un ésser omnipotent i verac que no enganya. Després d’arribar a la certesa del cogito, Descartes afirma que ell existeix necessàriament com una cosa que pensa, i que el pensament constitueix la seva essència. Com que pot concebre la ment sense el cos i el cos sense la ment, conclou que no són la mateixa realitat. D’aquesta manera, sosté que l’ànima és una substància pensant i no extensa, mentre que el cos és una substància extensa i no pensant.

Omnipotència i extensió

• a) Omnipotència: Fa referència al poder absolut de Déu, capaç de produir qualsevol cosa que no impliqui contradicció. En el pensament de Descartes, l’omnipotència divina garanteix que tot el que es concep clarament i distintament pot existir realment.
• b) No és extensa: Significa que una cosa no ocupa espai ni té dimensions físiques. Descartes utilitza aquest terme per definir l’ànima o ment, que no és material ni divisible, a diferència del cos.

L’afirmació del text sosté que la ment és realment diferent del cos i pot existir sense ell. Aquesta idea forma part del pensament de René Descartes i correspon a la seva teoria del dualisme.

Descartes arriba a aquesta conclusió després del dubte metòdic. En posar en dubte tot el que pot ser dubtós, descobreix una primera veritat indubtable: el cogito, és a dir, que existeix com a ésser que pensa. Així identifica la seva essència amb el pensament. La ment (res cogitans) és una substància que pensa i no necessita ocupar espai.

En canvi, el cos és una substància extensa (res extensa), és a dir, ocupa espai, té forma i moviment, però no pensa. Descartes afirma que pot concebre clarament i distintament la ment sense el cos i el cos sense la ment. I estableix com a criteri de veritat que tot allò que percebem de manera clara i distinta és veritable.

A més, com que Déu és perfecte i no enganyador, garanteix que allò que concebem clarament com a diferent pot existir realment de manera separada. Per tant, si puc concebre la ment sense el cos, Déu pot crear-la sense el cos. Això demostra que són substàncies diferents.

Així, aquesta afirmació és fonamental dins el sistema cartesià perquè estableix la distinció real entre ànima i cos. El jo s’identifica amb la ment pensant i no amb el cos material, cosa que reforça la idea que la identitat personal depèn del pensament.

Per tant: Somni, vigília i limitacions humanes

En aquest text, Descartes reflexiona sobre la diferència entre el somni i la vigília. Assenyala que, mentre somiem, podem creure que vivim situacions reals, però quan estem desperts les percepcions són contínues i coherents amb la resta de la nostra experiència. Gràcies a la memòria i a l’examen atent de les idees, podem distingir la realitat del somni. Tot i que Déu no enganya, Descartes admet que, per les limitacions humanes, sovint ens equivoquem en qüestions particulars de la vida quotidiana.

Dubtes i contradiccions

• a) Hiperbòlics: Vol dir exagerats o portats a l’extrem. En el context del text, fa referència a dubtes molt radicals que Descartes utilitza com a mètode filosòfic.
• b) Contradicció: És una situació en què dues afirmacions no poden ser certes alhora perquè es neguen mútuament.

L’afirmació del text diu que, encara que tinguem criteris per arribar a la veritat, en la vida pràctica sovint ens equivoquem perquè hem de decidir ràpidament i no sempre podem examinar bé les coses. Aquesta idea forma part del pensament de René Descartes, especialment del final de les Meditacions metafísiques.

Descartes ha superat el dubte metòdic i ha demostrat l’existència d’un Déu perfecte i no enganyador. Això li permet afirmar que, quan utilitzem correctament les nostres facultats —els sentits, la memòria i sobretot l’enteniment— i jutgem només allò que percebem de manera clara i distinta, no ens equivoquem. La veritat està garantida per Déu.

Tanmateix, Descartes reconeix que a la vida quotidiana no sempre tenim temps per analitzar-ho tot amb detall. Moltes vegades hem de prendre decisions pràctiques de manera ràpida, sense una reflexió completa. En aquests casos, podem cometre errors. L’error no prové de Déu ni de les nostres facultats en si mateixes, sinó del mal ús que en fem quan jutgem sense prou evidència.

Així, l’afirmació mostra una distinció important en el pensament cartesià: teòricament podem assolir la veritat si seguim el mètode correctament, però en la pràctica la vida humana és limitada i això fa que sovint ens equivoquem en qüestions particulars.

Havent-me donat Déu: L'existència de les coses corporals

En aquest text, Descartes analitza l’origen de les idees que tenim sobre les coses corporals. Tot i que tendim a creure que aquestes idees provenen directament dels sentits, afirma que no és evident que sigui així. Els sentits sovint són confusos i poc clars, mentre que el coneixement veritable requereix idees clares i distintes. Descartes sosté que Déu no enganya i que ens ha donat la capacitat de corregir els errors. Per això, podem arribar a un coneixement cert si fem un bon ús de la raó.

Coses corporals i claredat

• a) Coses corporals: Són les coses materials, físiques, que ocupen espai i que percebem a través dels sentits.
• b) Menys clarament: Vol dir d’una manera confusa o poc precisa, sense la claredat i distinció pròpies del coneixement segur.

L’afirmació diu que hem d’acceptar que les coses corporals existeixen. Aquesta conclusió forma part del pensament de René Descartes a les Meditacions metafísiques, després d’haver passat pel dubte metòdic.

Descartes comença dubtant de tot el que prové dels sentits, perquè a vegades ens enganyen. Tot i així, troba una primera veritat indubtable: el cogito («penso, per tant existeixo»). A partir d’aquesta certesa, demostra l’existència de Déu com a ésser perfecte, infinit i no enganyador.

Quan analitza les idees, distingeix entre idees innates, factícies i adventícies. Les idees de coses materials semblen adventícies, és a dir, que provenen de fora de nosaltres. A més, tenim una inclinació natural molt forta a creure que aquestes idees són causades per objectes externs. Si no existís cap realitat material que les produís, Déu seria responsable que ens equivoquéssim constantment.

Però això és impossible, perquè Déu és perfecte i no pot voler enganyar-nos de manera sistemàtica. Per tant, encara que els sentits ens puguin confondre en detalls concrets (com la mida o la forma exacta d’un objecte), en general hem d’admetre que existeix un món exterior que causa les nostres percepcions.

L’error no prové de Déu ni dels sentits en si mateixos, sinó del mal ús que fem de la nostra llibertat quan jutgem sense prou claredat i distinció. Així, l’afirmació és fonamental dins del sistema cartesià: després del dubte radical, Descartes recupera l’existència del món material gràcies a la garantia divina i a la confiança en les idees clares i distintes.