La filosofia: una reflexió sobre la saviesa i la realitat

Què és la filosofia?

Philos→ Amor, Sophia→ Saviesa, Filosofia→ Amor a la saviesa. Aquesta pregunta no té cap definició exacta ni oficial, la pregunta correcta seria “com és?. Neix a partir de l’admiració i recerca de respostes.

Per a què serveix la filosofia?

Quina utilitat té la filosofia→ No serveix per res. La filosofia no és un instrument, i en el moment que la utilitzem com a instrument perd la seva importància.

Perquè és tan important la filosofia?

La filosofia és inevitable i tothom filosofa, la diferència és qui ho fa conscientment i qui no.

La filosofia és una activitat intel·lectual:

És una manera de reflexionar sobre la realitat, un conjunt d’idees amb les quals es vol donar una resposta raonada a unes preguntes fonamentals que plantegen els humans.

Sentit i utilitat de la filosofia:

Utilitat teòrica: respon a la necessitat humana de saber, dóna respostes raonables a les nostres preguntes. Utilitat pràctica: aspira a esbrinar quina és la millor manera de viure. Ortega y Gasset: “la filosofía no sirve para nada… para nada más que para aprender a vivir”.

LA FILOSOFIA I EL CONEIXEMENT CIENTÍFIC:

1. Té lleis universals i pot ser provocat. 2. Tracta de qüestions concretes sobre les quals es por arribar a un consens. 3. Formula lleis per tal de fer prediccions. Exemple: quina és l’estructura d’una cèl·lula? Com funciona el cervell humà?. La filosofia no està en condicions de provar o verificar els seus resultats. El coneixement filosòfic és abstracte i general. Les seves preguntes ho qüestionen tot. En la filosofia hi pot haver desacord tant en el plantejament com en els resultats.

LA FILOSOFIA I EL CONEIXEMENT RELIGIÓS:

1. Està basat en creences acceptades per la fe sense discussió. 2. Es relaciona l’ésser humà i la natura amb un ésser superior i creador. També hi ha religions com ara el budisme que no tenen déus. 3. Els seus principis i normes estan escrits i son inamovibles. Exemple: Hi ha vida després de la mort. La filosofia tracta de trobar una resposta al misteri per mitjà del raonament i la discussió, sense accepta res que prèviament no hagi estat sotmès a crítica racional.

Filosofia i el coneixement ordinari:

El coneixement ordinari: 1. Construït a partir dels sentits i opinions comuns d’una societat. 2. Les coses són tal com les veiem i com opina la majoria de la gent. 3. Es transmet per tradició sense qüestionar ni contrastar. 4. Sovint es basa en prejudicis, tòpics i apreciacions subjectives. 5. Arriba a ser dogmàtic i s’imposa com a veritat només pel costum. Respecta del coneixement ordinari, la filosofia ens ofereix un pensament racional, reflexiu i crític.

Què és el que existeix?

Metafísica: 1. Pluralista: dos tipus de realitat. 2. Monista: un sol tipus de realitat. Tipus de realitat: 1. Materialista: té propietats de matèria. 2. Espiritual: realitat espiritual. Pluralista: 1. Descartes: 1.1 Materialista: objectes físics. 1.2 Espiritual: ànima humana, Déu. 2. Plató: 2.1 Materialista: món sensible. 2.2 Espiritual: món intel·ligible, de les idees. Monistes: 1. Berkeley: només realitat espiritual. 2. Spinoza: només hi ha una realitat l’esperit o matèria, Déu o naturalesa.

Per què existeix alguna cosa en comptes de res?

Tot el que EXISTEIX ha de tenir una RAÓ DE SER que ho expliqui. (principi de la raó suficient). Tot té una raó i no hi ha cap esdeveniment sense causa (PRINCIPI DE CAUSALITAT). Això ens portaria a buscar LA CAUSA DE LES CAUSES, la qual donaria resposta a la pregunta. La causa de les causes es causada per si mateixa.

Existeix Déu?

La metafísica tradicional diu que la raó de ser i la causa principal és Déu. Però realment existeix? La idea de Déu no té cap contradicció, o com diu KANT, fa un ús de la raó. Però no hem de confondre PENSAR amb CONÈIXER, ja que al cap i a la fi, no podem deduir-ne l’existència encara que no té contradiccions.

Panteisme: S’identifica Déu amb l’Univers. Déu és tot. Tot el que existeix és una única substància, Déu (naturalesa que crea) o Univers (naturalesa creada). Spinoza→ Déu no és un ésser personal, que rep pregàries, castiga i premia els humans i fa miracles, per ell Déu es confon amb la naturalesa eterna. (Dusive natura: Déu o natura). Teisme: Defensa l’existència d’una substància sobrenatural, de caràcter espiritual, que v crear el món i se n’ocupa. Amb el pas del temps va entrar en crisi i molts filòsofs van començar a defensar una religió natural i racional. Dóna peu al deisme. Deisme: No neguen l’existència d’un creador de l’Univers, demostrada arrel de la raó, però sí que es van manifestar contraris a les intervencions divines que explica la Bíblia, que van considerar meres supersticions. Voltaire (1694-1778): ‘Si Dios no existiera, sería necesario invertarlo’. Ateisme: L’ateisme sosté que no hi ha Déu en absolut. Critiquen les idees de Déu i de l’ànima inmortal. Karl Marx (1818-1888): Cuanto más de sí mismo el hombre la atribuye a Dios, menos deja para sí mismo. Friedrich Nietzsche (1844-1900): Déu ha mort. Escepticisme: La ment humana no és capaç de justificar afirmacions sobre Déu. Critica les proves de l’existència de Déu. Dubte de la validesa el coneixement humà (el coneixement humà no pot arribar a cap veritat), per això afirma que no existeix cap veritat i si existís no la podríem conèixer. Hume (1711-1776): El más dulce e inofensivo camino de la vida conduce a través de las avenidas de la ciencia y el saber. Agnosticisme: No tenim cap prova racional o demostració que permeti decantar-nos a favor de l’existència de Déu. Fideisme: Sosté que els arguments racionals són impossibles o innecessaris en un tema que es basa en l’experiència religiosa i no en la filosofia. Sporen kierkegard (1813-1855): El ser humano es una síntesis de lo temporal y lo eterno, de lo finito y lo infinito.

Teories de la veritat:

Escepticisme: David Hume (S.XVIII): algunes de les idees més utilitzades pels filòsofs, com ara causa, Déu, i jo, són idees il·lusòries producte de la nostra imaginació. Subjectivisme i relativisme: Protàgores (S.V a.C): L’home és la mesura de totes les coses. Perspectivisme: Ortega y Gasset (S.XX): Hi ha diferents universos que, no obstant això, són perspectives diferents d’una solament. Criticisme: 1. Criticisme kantià (s.XVIII): suggereix una crítica de la raó per investigar fins on pot conèixer. ‘La idea de Déu és una idea que surt de l’ús de la raó’. No es pot confondre ‘pensar’ amb ‘conèixer’, ni sembla poder-se deduir l’existència d’alguna cosa a partir de la seva idea, malgrat que aquesta no sigui contradictoria en sí mateixa. 2. Racionalisme crítica Popper (s.XX): Tot saber és fal·lible (que pot caure en error) i per aixo ha d’estar ficat a prova ‘La ciencia es la única actividad humana en la que los errores son criticados y corregidos’. Pragmatisme: William James (S. XIX-XX): Allò vertader és allò útil. Dogmatisme: Descartes (S. VII): Cogito ergo sum (penso, per tant existeixo.

CRITERIS DE VERITAT:

Criteri de correspondència: La proposició (frase) és vertadera, si nomeś correspon amb la realitat que nosaltres coneixem, no hi ha contradiccions. És vertadera si, s’adequa als fets en el moment de ser emesa. Aristòtil: Decir de lo que es que no es, o de lo que no es que es, eso es falso;decir de lo que es que es y de lo que no es que no es, eso es verdadero. Ex: A sota del llit s’hi amaga un elefant invisible. Criteri de coherència: Una proposició és vertadera si, es dedueix necessàriament d’altres proporcions vertaderes. S’adequa amb els fets, estem parlant des de la lògica. Ex: 2+2= 4. Criteri d’evidència: Una proposició és vertadera si, i només si, no se’n pot dubtar en cap sentit. La intuïm intel·lectualment, veiem aquesta veritat amb claredat i sense dubtes, per tant la tenim com a vertadera.

Descartes: Penso per tant existeixo.