Filosofia Presocràtica: Del Mite al Lógos i la Recerca de l'Arkhé

Naixement de la Filosofia: Del Mite a la Raó (Lógos)

Abans que existís la filosofia, la manera que tenien els grecs d’explicar el món era a través de la poesia mítica. Els poetes, com Homer (autor de la Ilíada i l’Odissea) i Hesíode (autor de la Teogonia), eren considerats savis (sophói) perquè expressaven el misteri i la bellesa de les coses. No parlaven d’ells mateixos, sinó que mostraven el caràcter diví i enigmàtic de la realitat, fent sentir a qui escoltava una emoció profunda: el thaumázein (admiració o sorpresa davant del món).

Amb el temps, la poesia va perdre el seu caràcter narratiu i mític. De la poesia èpica, plena de déus i herois, es va passar a la poesia lírica, que començava a reflexionar sobre l’ésser humà i les seves experiències. Finalment, va néixer la filosofia, que substitueix la narració del mite per la reflexió racional (lógos).

A diferència del poeta, el filòsof adopta una actitud de theoría, és a dir, de mirar les coses amb distància, com un espectador que no participa però observa per comprendre. Així, la filosofia va néixer quan els pensadors van començar a preguntar-se pel sentit de totes les coses, buscant explicacions racionals i universals, i no només històries sagrades.

Aquest pas del mite al lógos representa el naixement del pensament racional i de la manera filosòfica d’entendre el món.

L'Arkhé: El Principi dels Filòsofs Milesis

Els milesis (Tales, Anaximandre i Anaxímenes) van ser els primers pensadors que van buscar un principi comú a totes les coses, allò que Aristòtil anomenaria més tard arkhé.

Aquest principi no és un déu ni un mite, sinó una realitat natural i eterna que explica per què tot existeix i es transforma.

Les Solucions dels Milesis a l'Arkhé

• Tales de Milet (624-546 aC) és considerat el primer filòsof. Va dir que l’arkhé és l’aigua, perquè és essencial per a la vida i pot adoptar moltes formes (líquid, vapor, gel). Tot i ser una cosa concreta, la seva teoria va ser innovadora, perquè per primera vegada es buscava una explicació natural de la realitat, sense recórrer als déus.
• Anaximandre de Milet (611-547 aC), deixeble de Tales, va proposar que l’arkhé era l’apeiron, és a dir, l’indeterminat. L’apeiron no és res concret ni limitat, sinó una mena d’origen infinit del qual tot neix i al qual tot torna. Segons ell, les coses fan justícia les unes a les altres, ja que neixen i moren segons un ordre necessari.
• Anaxímenes (585-524 aC) va dir que l’arkhé era l’aire, perquè és invisible però present a tot arreu i necessari per a la vida. De fet, els grecs identificaven ànima (psyche) amb “alè” o “aire”, cosa que reforça la seva idea.

Aquests tres filòsofs tenen en comú la recerca d’un principi natural i comú a totes les coses, una explicació que no depèn dels déus sinó de la raó i l’observació. Això fa que el seu pensament sigui el primer pas del mite al lógos dins la història de la filosofia.

Heràclit d'Efes: El Lógos i l'Ordre del Món

Heràclit d’Efes (550-480 aC) és un dels filòsofs més importants de l’època arcaica. Escrivia en aforismes breus i difícils, plens de significat. Deia que darrere de totes les coses que canvien hi ha un principi comú i únic que dóna ordre i sentit al món: el lógos.

El lógos és una paraula molt rica: vol dir raó, ordre, llei o llenguatge. És el principi racional que estructura el món i fa que tot tingui una relació harmònica. Però Heràclit utilitza també altres paraules per parlar d’aquest principi comú:

• Kósmos: l’ordre o la totalitat de totes les coses.
• Harmonia: l’equilibri entre contraris.
• Pólemos: la guerra o el conflicte, que també genera equilibri.
• Physis: la naturalesa o manera de ser de cada cosa.

Les Dues Actituds Humanes davant el Lógos

Heràclit creu que la majoria de persones viuen sense adonar-se del lógos, immerses en la vida quotidiana. Només el savi (sophós) és capaç de veure més enllà i comprendre aquest ordre comú.

Així, hi ha dues actituds possibles davant la realitat:

1. El saber: propi del savi, que mira el món amb distància i entén la seva harmonia.
2. El no saber: propi de qui només veu l’aparença de les coses i no n’entén la profunditat.

Heràclit: El Lógos i la Identitat dels Contrari

Per Heràclit, el món està fet de canvi i oposició constant. Tot es transforma, però dins d’aquest canvi hi ha un ordre estable que ho governa tot: el lógos.

El lógos és com una llei universal que manté l’equilibri entre els contraris. Els contraris no es destrueixen, sinó que es necessiten mútuament: no hi ha dia sense nit, ni vida sense mort, ni pau sense guerra.

Aquesta idea s’anomena identitat dels contraris: el dia i la nit són diferents, però formen part d’una mateixa realitat. El canvi i el conflicte són, per tant, el que manté viu l’ordre del món. Heràclit expressa aquesta idea amb imatges com la de l’arc o la lira, on la tensió entre els extrems crea harmonia.

El savi és aquell que entén aquest equilibri i reconeix que tot és u, és a dir, que tot forma part d’un mateix ordre racional i comú, el lógos.

Parmènides d'Elea: La Via de la Veritat (Alétheia)

Parmènides d’Elea (570-476 aC) va ser el primer filòsof que va parlar de manera clara del ser i de la veritat (alétheia). En el seu poema, explica un viatge simbòlic en què un jove és portat per unes eugues fins al lloc de la llum, on una deessa li revela la veritat. Aquest viatge representa el camí del pensament que s’allunya del món quotidià (les aparences) per arribar al coneixement veritable.

Parmènides diferencia dues vies:

1. La via de la veritat (alétheia): és el camí del pensament racional que reconeix que el ser és i no pot no ser. El ser és únic, immutable, etern i perfecte.
2. La via de l’opinió (dóxa): és el camí de les aparences i de l’opinió humana, que es deixa enganyar pel canvi i la diversitat.

Contraposicions Fonamentals en Parmènides

• Veritat / Aparença: el coneixement autèntic contra la simple opinió.
• Ser / No-Ser: el que existeix de veritat contra el que no pot existir.

Per a Parmènides, pensar i ser són el mateix: només podem pensar el que és. El no-ser no es pot pensar, perquè no és res. Així, el filòsof és qui busca la veritat amagada darrere de les aparences, el que realment és.

Heràclit i Parmènides: Visió Comparativa

En conclusió, Heràclit veu la realitat com un procés viu i en tensió, mentre que Parmènides la veu com una unitat eterna i invariable. Tot i les seves diferències, tots dos busquen entendre el principi últim de totes les coses, i així posen les bases del pensament filosòfic occidental.