Filosofia Platònica: Idees, Realitat i l'Ésser Humà

La Teoria de les Idees

Tres són, almenys, les intencions d'aquesta teoria:

Intencions de la Teoria de les Idees

• Intenció ètica — Plató vol fundar la virtut en el saber. Cal conèixer què és la justícia. Enfront del relativisme moral dels sofistes, Plató —amb Sòcrates— reclama l'existència d'una Idea eterna i immutable de Justícia. És el tema dels primers diàlegs.
• Intenció política — Els governants han de ser filòsofs que es guiïn, no per la seva ambició política, sinó pels ideals transcendents i absoluts.
• Intenció científica — La ciència només pot versar sobre objectes estables i permanents. I com tots els objectes sensibles estan subjectes a canvis permanents, caldrà buscar un altre tipus d'objectes per a la ciència: les Idees.

La primera formulació de la teoria de les Idees apareix en Fedó, Fedre i República. Diem i ens sembla que algunes coses són “bones” o “justes”. Però Plató diu que existeix el Bé, la Justícia… A més de les coses, existeixen les Idees. Així les caracteritza Plató:

Característiques de les Idees Platòniques

• Les Idees no són simplement conceptes, són realitats que existeixen amb independència de les coses. Cada Idea és única, eterna, immutable i inalterable, només captable per la intel·ligència; posseeix els atributs de l'Ésser de Parmènides.
• Les Idees són causes de les coses i dels judicis que formulem sobre elles. En canvi, les coses són múltiples, sotmeses a un flux de canvis permanents; posseeixen menys realitat, no podem dir que “són”, sinó únicament que “han estat” o que “seran”; són captables pels sentits, però no són pròpiament intel·ligibles.

D'aquesta manera, Plató realitza una duplicació del Món: el Món intel·ligible i plenament real de les Idees i el Món sensible de les coses. La relació entre tots dos mons és descrita per Plató amb el terme participació. En la República, aquesta contraposició entre els dos mons és expressada mitjançant el famós mite de la caverna.

L'Ànima en la Filosofia Platònica

La concepció platònica del món és dualista: Món de les Idees vs. Món de les coses. La concepció de l'home també és dualista: ànima i cos. Plató diu en alguna ocasió que “l'home és la seva ànima”. I l'ànima és considerada com una realitat intermediària entre els dos mons. L'home crea a la Terra el seu propi “món”.

Es pot dir que Plató és el creador de la psicologia racional. No obstant això, les seves concepcions psicològiques són bastant fluctuants i recorren amb freqüència als mites. Plató desenvolupa la seva psicologia amb evidents intencions ètiques i gnoseològiques.

Divisió Tripartida de l'Ànima

• L'ànima racional: immortal, intel·ligent, de naturalesa “divina” i situada en el cervell.
• L'ànima irascible: font de passions nobles, situada en el tòrax i inseparable del cos.
• L'ànima concupiscible: font de passions innobles, situada en l'abdomen i també mortal.

La teoria de l'ànima és dualista: hi ha una part immortal de l'ànima i la resta és mortal i lligada al cos.

La immortalitat de l'ànima és una de les doctrines fonamentals de Plató. Plató va contribuir al fet que les coses canviessin en aquest terreny.

Quant al cos humà, Plató manté una concepció bastant pejorativa: el cos és una molèstia per a l'ànima, l'arrossega amb les seves passions i li impedeix la contemplació de les Idees. En el Fedre, la unió de l'ànima amb el cos es presenta com a càstig per algun pecat, i és concebuda com una unió purament accidental.

Plató es va ocupar del problema de la destinació de l'ànima en alguns dels seus més bells mites.