Filosofia de Plató: Teoria de les Idees, Reminiscència i Mite de la Caverna

El Pensament Platònic enfront dels Sofistes

Seguint l’estela de Sòcrates, Plató discrepa dels sofistes. Si totes les opinions valen igual i cap no és més veritable que una altra, aleshores el concepte mateix de veritat es desintegra. Per poder entendre el pensament platònic cal partir del fet que per a ell existeixen realitats que, tot i no ser materials, són eternament presents: les idees. En elles es basa el coneixement, però també l’acció moral i política.

Segons els sofistes, no hi ha una realitat permanent. Qualsevol afirmació sempre és relativa a les circumstàncies en què es dona. Oposant-se a aquesta tesi, Sòcrates està convençut de la necessitat de defensar uns valors estables i universals, que no estiguin a disposició de la voluntat capriciosa de la majoria. La democràcia, que Plató no dubta a qualificar de demagògia, ha conduït a la pèrdua de l’hegemonia d’Atenes en favor d’Esparta.

Dualitat de la Realitat segons Plató

D’una banda, Plató afirma l’existència d’un món material, imperfecte i en canvi permanent, que descobrim pels sentits. D’altra banda, afirma també que és imprescindible acceptar l’existència d’un segon tipus de realitat: immaterial, perfecta i immutable.

Quan parlem del món real habitualment ens referim al món material, que es pot veure i tocar. Plató, tot i acceptar la realitat d’aquest món, afirma que és una realitat de segon grau; l’autèntica és de caràcter immaterial. Es tracta, sens dubte, d’una tesi innovadora i sorprenent.

Nivells de Realitat i Coneixement

Aprofundint en aquest plantejament, Plató estableix quatre nivells de realitat i els graus de coneixement corresponents:

• Món Sensible: Hi ha els objectes materials i les seves imitacions.
• Món Intel·ligible:
  • En primer lloc, les realitats matemàtiques, que encara necessiten una visualització imaginària per ser enteses (correspon al pensament discursiu).
  • En segon lloc, les idees pures, a les quals correspon el coneixement autèntic.

Reminiscència, Amor i Dialèctica: El Govern dels Filòsofs

Segons Plató, si estem ben dirigits (i aquesta és la funció de l’autèntic mestre), tenim la capacitat de trobar en nosaltres mateixos coneixements que mai ningú ens ha ensenyat en aquesta vida.

La Teoria de l'Anamnesi

Potser la millor exposició de la teoria de l’anamnesi (negació de l’oblit) la trobem en el diàleg Menó. Allà Sòcrates dialoga amb un esclau i l’interroga, sense donar mai les respostes, conduint-lo pas a pas fins que sigui ell, l’esclau, qui enunciï algunes propietats matemàtiques malgrat que les desconeixia prèviament.

L'Eros com a Impuls

Per estrany que sembli, la via de l’eros, és a dir, de l’amor autèntic, ens allibera pel camí de la veritat i de la bondat. Tot i que, com diu Plató, l’ànima ha begut del riu de l’oblit, enyora la perfecció que havia conegut. L’existència es converteix per a alguns en l’anhel mai satisfet de la pèrdua, i l’amor és l’impuls que els mou a recuperar-la.

La Dialèctica i l'Estructura Social

La dialèctica recorre de manera ordenada el regne intel·ligible, perseguint les connexions lògiques entre les idees i saltant d’una banda a l’altra fins a entendre l’ordre que reconeix la realitat, és a dir, fins a entendre el Bé.

Hom podria pensar que qualsevol persona, degudament instruïda, podrà abandonar la caverna i accedir al coneixement necessari per governar-se ella mateixa. No totes les ànimes tenen la mateixa qualitat. Així, doncs, la ciutat necessita de bons productors, de bons guardians i de bons governants.

Tres eren precisament les facultats de l’ànima: en uns predominava més l’anhel (apetit), en uns altres el coratge i en una minoria la racionalitat. Així doncs, l’estructura social reprodueix i amplifica de manera natural les peculiaritats de l’ànima humana. Els savis han de governar la ciutat, i aquest compromís no és tan sols un consell; Plató el considera una exigència: posar el seu coneixement al servei de la ciutat.

La Idea del Bé, el Mite de la Caverna i el Dualisme Antropològic

L'Ordre de les Idees i la Idea del Bé

En el món de les idees no totes tenen la mateixa categoria; també les idees tenen un ordre, un sentit i unes relacions. Aquest ordre és anomenat Bé per Plató. Bé, bellesa, proporció, nombre... És fàcil entendre que idees com aquestes serveixin per expressar una realitat perfecta, on cada cosa és el que és sense canvi ni alteració, absolutament racional i comprensible per a la raó humana.

El Mite de la Caverna

El mite de la caverna, exposat a La República, sintetitza els aspectes nuclears de la teoria de les idees. La narració ens mostra uns presoners que mai no han vist més que ombres projectades per un foc a la paret del fons d’una cova. Com és lògic, creuen que aquella és l’autèntica realitat.

Un d’ells és alliberat i, després d’un gran esforç, coneix la realitat de l’exterior i s’adona que allò que fins llavors havia conegut no és més que un pàl·lid reflex d’allò que ara descobreix. El presoner de la caverna descobreix progressivament les figures, el foc, la natura, el firmament. Només després d’aquest llarg entrenament està en condicions d’observar el sol, origen i explicació de tot. Només llavors entén la realitat. Aquí es presenta la idea del Bé.

El Dualisme Antropològic: L'Ànima

Si ens preguntem com podem els humans entrar en relació amb el món immaterial de les idees, la resposta de Plató és que ja en formem part, que una part de nosaltres és immaterial: l’ànima. Aquesta ànima preexisteix al cos i s’hi uneix de manera accidental.

Així podem parlar de tres parts i funcions de l’ànima:

1. L’ànima racional: Situada al cap, és l’ànima pròpiament dita i l’encarregada de dirigir el conjunt d’acord amb la raó.
2. L’ànima irascible: Radicada al pit, és la seu de l’impuls noble, del valor, de la força de voluntat.
3. L’ànima concupiscible: Més lligada a la terra i al desig, té la seva seu, naturalment, al ventre.