La Filosofia de Plató: Teoria de les Idees, Realitat i Coneixement

Teoria de les Idees de Plató

Plató partia de la filosofia d'Heràclit, segons la qual la realitat que ens mostren els sentits és completament canviant; res no roman igual. No solament canvien les coses, sinó també els nostres judicis sobre elles. La conclusió és que la realitat que ens mostren els sentits és una mera aparença i que ha d'existir una realitat que posseeixi les característiques d'immutabilitat i permanència, que possibiliti un coneixement segur i absolut.

El mite de la caverna és una peça clau per entendre la seva concepció de la realitat i del coneixement. Proposa qüestionar si el nostre coneixement és l'autèntic i si els sentits ens mostren l'autèntica realitat de les coses.

Dualisme Platònic: Teoria de la Realitat

La concepció de la realitat que es deriva de la teoria de les idees estableix un dualisme metafísic en el qual es distingeix entre la realitat que ens ofereixen els sentits (el món sensible) i l'autèntica realitat (el món intel·ligible).

Aquesta dualitat de realitats genera un dualisme ontològic, segons el qual la realitat es divideix en les idees o les coses (món sensible).

Les Idees

Les idees són la realitat en el seu sentit ple. Plató les concep com a realitats que tenen una existència separada i independent del fet que nosaltres les pensem i de les coses.

Característiques de les Idees:

• Cadascuna és única.
• Són universals.
• Són eternes.
• Són immutables.
• Són immaterials.
• Només es poden conèixer a través de la raó.

Les Coses (Món Sensible)

Les coses són múltiples, diferents entre si, amb començament i final, són materials i canviants. Estan en canvi continu i són la realitat que ens mostren els sentits.

La Teoria del Coneixement Platònica

Plató diu que el veritable coneixement és l'universal i el necessari, no el particular i contingent que ens mostren els sentits. Defensa l'existència d'un altre món diferent del món sensible, que és l'intel·ligible, construït per les idees: realitats universals, eternes, immutables, idèntiques i essències pures.

Hi ha una jerarquia d'idees, i la idea màxima és el Bé.

L'ànima viu al món intel·ligible i només ella les coneix abans d'unir-se a un cos del món sensible. S'uneix a causa d'un càstig dels déus que l'obliga a abandonar el món intel·ligible. Fa com una presó i s'ha d'alliberar. El sentit de la vida de l'ésser humà és aquest: aconseguir la purificació de l'ànima per tornar al món dels immortals i evitar la transmigració a altres cossos.

Amb el coneixement és possible, i la condició és guiar-se per la raó, que condueix al coneixement de les idees i del Bé, deixant de banda els sentits.

Quan l'ànima s'uneix a un cos del món sensible, aquesta s'oblida de les idees anteriors, encara que a mesura que els sentits mostren coses de la realitat, recorda les idees que abans coneixia. El coneixement és un procés de reminiscència: l'ànima va recordant les idees. Es produeix perquè hi ha una similitud entre les coses i les idees.

El món sensible és una còpia de l'intel·ligible, i a través del mite de la caverna, Plató l'explica. Aquest mite explica la relació de participació, quin és el procés gradual del coneixement i quina és la condició existencial en què es troba l'home en funció del nivell d'educació que té.