Filosofia de Plató: Teoria de les Idees, Mites i Política

Context històric i biogràfic de Plató

Plató neix a Atenes l’any 427 aC, en un moment de profunda transformació de la ciutat. Atenes, que havia estat el centre esplendorós de la cultura grega durant el segle V aC sota Pèricles, es troba immersa en la decadència arran de la Guerra del Peloponès. Aquesta guerra la perd contra Esparta, i la derrota provoca una crisi econòmica, social i moral que afecta tots els àmbits de la vida ciutadana. Molts petits propietaris rurals perden les seves terres i es veuen obligats a instal·lar-se a la ciutat com a pobres, fet que desestabilitza la societat atenenca. Els demagogs, oradors que manipulen la multitud, s’imposen a l’assemblea. La democràcia, que abans havia estat un sistema admirat, ara apareix com un règim inestable i vulnerable.

Plató, provinent d’una família aristocràtica i educat entre els cercles intel·lectuals més selectes, observa aquest deteriorament amb preocupació. Tanmateix, el fet que marca més profundament el seu pensament és la condemna a mort del seu mestre Sòcrates l’any 399 aC. L’execució de Sòcrates, un home just, és per Plató la prova definitiva que la democràcia pot ser injusta i que l’opinió de la majoria no sempre coincideix amb el bé. Aquest esdeveniment el porta a desconfiar de la política del seu temps i a concebre la filosofia com a única via cap al govern just. Posteriorment, Plató funda l’Acadèmia, institució dedicada a l’estudi filosòfic, matemàtic i polític, on desenvolupa gran part de la seva obra. La seva filosofia respon a la necessitat de trobar ordre en un món que ell percep desorganitzat, injust i sotmès al canvi constant.

Influències principals

El pensament de Plató és una síntesi original de diverses tradicions:

• D’Heràclit rep la idea que el món sensible està en canvi permanent.
• De Parmènides rep la idea contrària: allò que és real, autèntic, no pot canviar. Plató uneix aquestes dues visions afirmant que hi ha dues realitats diferents: una en moviment (el món sensible) i una immutable (el món intel·ligible).
• Els pitagòrics també influeixen en Plató, sobretot amb la idea que l’ànima és immortal i que l’ordre del cosmos és matemàtic.
• De Sòcrates rep l’interès pels conceptes universals i per l’ètica. Però mentre Sòcrates creia que els universals es trobaven en el raonament, Plató afirma que existeixen realment en un altre nivell de realitat.

Aquest conjunt de fonts es transforma en una filosofia pròpia, sistemàtica i original, que donarà lloc a la Teoria de les Idees i a tota la seva concepció del coneixement i de la política.

La Teoria de les Idees

Plató distingeix dos mons radicalment diferents:

1. El món sensible: És el món físic, canviant, múltiple i imperfecte. Tot el que percebem amb els sentits està sotmès al temps i a l’aparició i desaparició de les coses. Aquest món mai pot oferir coneixement sòlid, perquè tot hi és relatiu i inestable.
2. El món intel·ligible: És l’àmbit de les Idees. Les Idees són essències perfectes, eternes i immutables que existeixen independentment de les coses materials. Són les formes pures que donen ser i definició a cada realitat sensible. Totes les coses belles participen d’una mateixa Idea de Bellesa; totes les coses justes participen d’una Idea de Justícia.

Per Plató, una Idea no és una imatge mental ni una construcció del pensament. És la realitat més profunda que existeix. És el model perfecte i originari de totes les coses particulars. La Idea és:

• l’essència d’una cosa;
• el seu patró universal;
• allò que fa que una cosa sigui el que és;
• la seva causa;
• i la seva finalitat.

Una flor és bella perquè participa de la Bellesa; un acte és just perquè participa de la Justícia.

Jerarquia de les Idees

Plató estableix una jerarquia de les Idees:

1. La Idea del Bé

És la més alta i causa de totes les altres. El Bé és el que fa possible que les coses siguin cognoscibles i que l’enteniment pugui conèixer. És comparable al sol en l’àmbit físic: així com el sol fa visibles les coses i fa possible la vida, el Bé fa intel·ligibles les Idees i dona sentit a tot.

2. Altres nivells

• En segon lloc hi ha les Idees ètiques (Justícia, Bellesa, Valentia…).
• Després les Idees matemàtiques (igualtat, unitat, número…).
• I finalment les Idees de les coses sensibles (taula, cavall, arbre…).

Motius de la Teoria

Plató construeix aquesta teoria per diversos motius profunds:

1. Per donar fonament objectiu al coneixement, que ha de ser universal i necessari, i per oposar-se al relativisme sofista.
2. Per explicar com és possible la ciència, si tot al món sensible canvia.
3. Per donar fonament a la seva ètica: si el bé no fos objectiu, no hi hauria moral possible.
4. Per donar sentit al seu ideal polític, basat en el coneixement de la idea del Bé.
5. Per explicar el paper de l’ànima: només una ànima que ha vist les Idees pot reconèixer-les.

El mite de la caverna

El mite de la caverna exemplifica tot el sistema filosòfic de Plató. Uns presoners estan encadenats dins d’una cova i només poden veure ombres projectades sobre una paret. Aquestes ombres són l’únic que coneixen i, per tant, les confonen amb la realitat.

Un presoner és alliberat i, després d’un procés difícil, comença a percebre els objectes reals que projectaven les ombres. Més tard surt al món exterior i, a través d’un procés gradual, acaba contemplant la llum del sol. El sol simbolitza la Idea del Bé.

Quan retorna a la cova, els altres presoners no el creuen i fins i tot poden voler-lo matar. Aquesta part del mite simbolitza la mort de Sòcrates.

El mite explica:

• El pas de la ignorància al coneixement.
• La diferència entre aparença i realitat.
• La funció del filòsof, que coneix la veritat i ha de retornar per ajudar els altres.
• La dificultat de la filosofia i la resistència humana a abandonar l’opinió.
• La naturalesa moral i política de la veritat.

La dialèctica platònica: el mètode

La dialèctica és el mètode filosòfic que permet a l’ànima ascendir des del món sensible fins al món intel·ligible. No és només un diàleg, sinó una forma d’educació i purificació.

La dialèctica comença qüestionant les opinions i creences quotidianes. Mitjançant el raonament, l’individu descobreix contradiccions i imprecisions en les seves idees inicials i es veu obligat a elevar la seva mirada. La dialèctica separa allò essencial d’allò accidental i condueix a definicions cada vegada més universals. Aquest mètode culmina en la contemplació de les Idees i, finalment, de la Idea del Bé. És un camí que exigeix esforç, disciplina, capacitat de renunciar a les aparences i un exercici continuat de la raó.

El símil de la línia

Plató divideix la realitat en quatre nivells i cada nivell correspon a un tipus de coneixement. La línia mostra que el coneixement és gradual i que cada pas suposa una major aproximació a la veritat.

Nivells inferiors (Doxa - Opinió)

• Imaginació (ombres).
• Creença (objectes sensibles).

Ambdós són coneixements inestables perquè depenen dels sentits.

Nivells superiors (Epistème - Coneixement veritable)

• Pensament discursiu (objectes matemàtics).
• Intel·lecció (Idees).

En aquest punt el coneixement és segur i universal, perquè ja no depèn del món sensible sinó de la raó. La línia mostra que l’ànima només pot arribar al coneixement autèntic mitjançant un procés d’abstracció i purificació.

El mite del carro alat (Relacionat amb l'ànima)

Aquest mite explica la naturalesa i estructura de l’ànima. L’ànima és comparada amb un carro alat conduït per un auriga (la part racional) i estirat per dos cavalls:

• Un cavall bo (la part irascible): obedient, noble i capaç de ser guiat pel raonament.
• Un cavall dolent (la part concupiscible): representa els desitjos, les passions i la sensualitat.

L’auriga ha de controlar tots dos cavalls. Si el cavall dolent domina, l’ànima cau al món sensible, perd les ales i s’encarna en un cos. Si l’auriga domina i els cavalls col·laboren, l’ànima ascendeix i pot contemplar les Idees. Aquest mite il·lustra la lluita interior entre raó i passions i la necessitat de controlar els desigs per assolir la veritat.

El dualisme cos–ànima

Per Plató, l’ésser humà és un compost accidental de cos i ànima.

• El cos: És material, mortal, canviant i font de desitjos.
• L’ànima: És immaterial, eterna i afí al món intel·ligible. L’ànima és superior al cos i està destinada a governar-lo.

Quan el cos domina, apareix el desordre interior; quan l’ànima, i especialment la seva part racional, governa, apareix l’ordre, la virtut i la justícia interior.

Les tres parts de l'ànima

L’ànima té tres parts, que es corresponen amb les classes socials de la ciutat ideal:

1. Racional (Auriga / Filòsofs).
2. Irascible (Cavall bo / Guardians).
3. Concupiscible (Cavall dolent / Productors).

La justícia és l’harmonia entre aquestes parts, cadascuna exercint la seva funció.

Per què l'ànima és immortal?

Plató defensa la immortalitat de l’ànima per diversos arguments:

• Argument de la reminiscència: Si conèixer és recordar, això només és possible si l’ànima ha existit abans de néixer i ja havia contemplat les Idees.
• Argument de l’afinitat: L’ànima s’assembla a les Idees (immaterial, eterna, immutable) i, per tant, no pot morir, a diferència de les coses compostes.
• Argument moral: La vida justa seria absurda si l’ànima no fos immortal.
• Argument de l’oposició: De la mort ha de sorgir la vida, i per tant l’ànima no pot desaparèixer absolutament.

Teoria política: règims polítics i ciutat ideal

Plató analitza diversos règims polítics, ordenats de millor a pitjor:

1. Aristocràcia (govern dels filòsofs, els qui coneixen el Bé).
2. Timocràcia (govern dels homes dominats per l’honor i la força).
3. Oligarquia (govern dels rics).
4. Democràcia (govern de la massa, inestable i vulnerable a la demagògia).
5. Tirania (el pitjor règim, govern basat en els desitjos d’un sol individu).

Arguments de Plató contra la democràcia

Plató és crític amb la democràcia perquè:

• Confon llibertat amb absència de disciplina.
• Posa les decisions en mans de persones sense coneixement.
• Afavoreix la igualtat entre persones desiguals en capacitat.
• Obre la porta a la demagògia i a la manipulació.
• No garanteix la justícia perquè no està guiada pel Bé.

Teoria ètica

L’ètica de Plató és intel·lectualista: per actuar bé cal conèixer el Bé. La virtut és coneixement i la ignorància és origen de tots els mals.

L’home és just quan l’ànima està ordenada: la raó governa, la part irascible dona suport i la part concupiscible obeeix. La felicitat no consisteix en satisfer els desitjos, sinó en harmonitzar l’ànima i viure d’acord amb la veritat.

L’ètica està indissolublement unida a la política: una ciutat justa només pot estar formada per ciutadans justos i governants savis. Per això, l’educació és fonamental i el centre del seu projecte polític.

Resum del llegat platònic

Plató (427-347 a.C.) va desenvolupar la seva filosofia influenciat per Sòcrates, la polis i els filòsofs presocràtics. De Sòcrates va prendre l’interès per la veritat, la virtut i la pràctica del diàleg; del context polític, la reflexió sobre la justícia i l’organització social; i dels presocràtics, la preocupació per la natura i el cosmos.

Els seus 35 diàlegs destaquen especialment la figura de Sòcrates i la majèutica com a mètodes per aconseguir el coneixement veritable. Plató utilitza mites pedagògics:

• El Mite de la Cova (La República) mostra la diferència entre el món sensible i el món intel·ligible, on la majoria només percep ombres de la realitat.
• El Mite del Carro Alado (Fedó) explica la lluita de l’ànima entre la raó (cavall blanc) i els desitjos irracionals (cavall negre).

Conceptes clau

Metafísica

Plató distingeix:

• Món sensible: percebut pels sentits, canviant i transitori; els objectes són còpies de les idees.
• Món intel·ligible: regne de les idees, eternes, immutables i perfectes, com la Idea del Bé, que il·lumina totes les altres.

Gnosiologia (Teoria del Coneixement)

Distingeix entre coneixement veritable (epistème) basat en la dialèctica, la intuïció i la noesi del món intel·ligible, i opinió (doxa) del món sensible, que inclou pistis i eikasia. La reminiscència sosté que aprendre és recordar el que l’ànima ja sabia; la majèutica ajuda a “fer néixer” aquest coneixement.

Antropologia i Psicologia

L’ànima és el subjecte del coneixement, unida al cos, amb conflicte entre raó i apetits, il·lustrat en la metàfora de l’auriga (cavall blanc racional i cavall negre irracional).

Ètica i Política

La justícia individual reflecteix la justícia social. L’estat ideal és dirigit per governants filòsofs (aristocràcia), amb guardians i artesans complint rols segons la seva naturalesa. L’educació forma ciutadans virtuosos. Plató promou el bé comú i l’intel·lecte moral, i adverteix sobre l’estat totalitari.