Filosofia de Plató: Noesi, Antropologia i Física

Filosofia de Plató

La Raó Intuïtiva (Noesi)

La raó intuïtiva (noesi) és la forma superior del saber. És la captació pura (intuïció) de les idees amb l'intel·lecte (nous). Cal entendre la noesi com la culminació del procés del coneixement. Com que tot aquest procés es tracta de progressar a través de discursos per anar més enllà d'aquests fins a la contemplació de la veritat, Plató anomena aquest procés dialèctica.

La dialèctica és el procés racional en virtut del qual l'ànima, a partir del sensible, s'eleva progressivament cap a l'intel·ligible, envers el coneixement de les idees superiors. D'acord amb el mite de la caverna, cal entendre la dialèctica com un procés d'alliberament de la falsa aparença i dels sentits.

L'amor és la força emocional que posseeix l'ànima i que la mou a cercar l'absolut, el Bé. L'amor veritable és amor a la saviesa. Com que la saviesa és coneixement del Bé suprem, l'amor més excel·lent serà desig de conèixer i posseir el Bé suprem. Hi ha diferents classes d'amor perquè hi ha diferents graus de bondat i bellesa:

• Amor dels cossos (desig físic)
• Amor fecund en l'esperit (personalitat)
• Amor a la idea de Bé

Antropologia

L'home té una constitució dual: ànima i cos. L'ànima es correspon amb el món ideal i el cos amb el món material. Plató defensa un dualisme antropològic: l'ànima és d'origen celestial (diví) i és immortal. El seu lloc de residència natural és el món de les idees i la seva activitat natural és la contemplació d'aquestes.

El cos és material, pertany al món sensible i està destinat a morir. El cos és una tomba/presó per a l'ànima. Per a l'ànima, la unió amb el cos és un estat transitori. L'ànima viurà en diferents cossos fins que aconsegueixi alliberar-se'n completament i passar a viure en el món de les idees. És una visió dualista en què l'ànima és altament valorada i el cos infravalorat.

L'ànima, com a entitat dinàmica, està integrada per tres parts:

• Part racional (prudència/saviesa)
• Part irascible (coratge/valentia)
• Part concupiscible (temprança/autodomini/moderació)

El funcionament harmònic de l'ànima demana que la part racional governi les altres dues, on la part irascible ha d'auxiliar la part racional en el domini de la part concupiscible. L'ànima en què cada part compleix la seva funció, és a dir, on cada part guia segons la seva virtut corresponent, serà una ànima justa perquè gaudirà d'harmonia. Plató defineix la justícia com l'harmonia entre les tres parts de l'ànima. Per tant, la justícia en l'ànima no sorgeix de la supressió del desig, sinó de la seva submissió a la mesura dictada per la prudència.

El destí de l'ànima és la realització plena de la seva activitat més excel·lent: el coneixement de les idees. L'ànima no pot realitzar plenament el seu destí natural mentre no s'alliberi del cos, ja que aquest l'obstaculitza. Això ho fa mitjançant un procés de purificació que permeti assolir el coneixement de les idees. L'amor hi juga un paper fonamental, car és anhel i desig d'allò que no tenim, però que hem tingut (el coneixement de les idees). I mitjançant la mort, que ens retorna a l'esfera divina si ja ens hem purificat en vida.

Física

La constitució de l'univers físic és explicada per Plató en el Timeu en forma de mite. Representa un intent per part de Plató d'explicar com, a partir de les idees, es produí la creació del món que ens envolta.

El Demiürg i la Producció del Cosmos: El món material, malgrat la seva mutabilitat, manifesta un ordre. Segons Plató, aquest ordre no pot haver sorgit espontàniament del desordre i, per tant, necessita d'una explicació: hauria estat introduït per una intel·ligència ordenadora, el Demiürg, un artesà diví que construeix un món harmònic a partir de dos elements:

• Una matèria eterna (jora) en estat d'agitació constant i caòtica.
• Les idees: El Demiürg plasma les idees en les coses materials.

El Demiürg introdueix en les coses una finalitat, una teleologia, que les porta a buscar la seva pròpia perfecció.

Del Cosmos format pel Demiürg podem dir:

• És el més bell i perfecte possible.
• L'univers ha de tenir la forma més perfecta: esfèrica.
• Si és perfecte, ha de ser viu i, per tant, ha de tenir una ànima intel·ligent, responsable del seu moviment circular.
• El món sensible és la còpia del món ideal, però es mou, es modifica. El món es mou harmònicament.
• El món de les idees és etern. El món material és un món temporal. La temporalitat pròpia del món material és la imatge canviant de l'eternitat.
• Aquest món material i canviant que ens envolta no pot ser conegut amb ciència exacta, però sí que pot ser conegut per un coneixement aproximat i probable: l'opinió.