La Filosofia de Plató: Dualisme, Idees i Teoria del Coneixement

La Concepció de la Realitat per Plató (Dualisme Ontològic)

Plató concep la realitat com un dualisme ontològic: el món sensible i el món intel·ligible.

El Món Sensible (Opinió o Doxa)

El món sensible és el que percebem amb els sentits: és material, canviant i imperfecte. En ell, tot té un començament i un final. Com deia Heràclit, “tot flueix”. Per això, el coneixement que obtenim d’aquest món és només opinió (doxa), ja que els sentits ens enganyen i només ens mostren les aparences, no la veritable naturalesa de les coses.

El Món Intel·ligible (Món de les Idees)

El món intel·ligible o món de les Idees, en canvi, és immaterial, etern i immutable. En aquest món hi viuen les Idees, que són les essències perfectes de totes les coses que existeixen. Aquestes Idees només poden ser conegudes per la raó i representen la realitat més autèntica.

Les coses del món sensible són només còpies o imitacions d’aquestes Idees. Per exemple, tot allò que considerem “bell” en el món sensible (una pintura, una persona, un paisatge) és bell perquè participa de la “Idea de Bellesa”, que és la bellesa pura, eterna i perfecta. Les coses belles neixen i moren, i la nostra opinió sobre elles pot canviar, però la Bellesa sempre és igual. Per això, Plató considera que aquesta Idea és més real que qualsevol cosa bella que veiem, ja que és el seu model i la seva causa.

El Mite de la Caverna i la Idea del Bé

El mite de la caverna simbolitza aquest pas del món sensible al món intel·ligible: sortir de la foscor, on només veiem ombres, per arribar a la llum de la veritat. Aquesta llum simbolitza la Idea del Bé, que és l’origen i la causa de totes les altres Idees, inclosa la de Bellesa.

Teoria del Coneixement (Epistemologia Platònica)

Plató es pregunta com podem conèixer la veritable realitat, és a dir, les Idees, i si aquest coneixement es pot ensenyar. Explica que el coneixement no pot venir dels sentits, ja que aquests només ens mostren el món sensible, un món canviant, relatiu i subjectiu. El que percebem és només aparença, no essència. Per això, la veritat no es troba en el que veiem o toquem, sinó en allò immutable i etern: les Idees, a les quals només podem accedir amb la raó.

L'Anamnesi: Conèixer és Recordar

Plató, al Fedó, diu que aprendre és recordar (anamnesi). Segons ell, l’ànima ja coneix les Idees perquè abans de néixer vivia en el món intel·ligible. Quan l’ànima entra en un cos, s’oblida del que sabia, però en veure les coses del món, pot recordar una mica d’aquella veritat. Així, conèixer no és descobrir res nou, sinó recordar el que l’ànima ja sabia abans de néixer.

Els Graus del Saber (Línia Dividida de La República)

Al llibre VI de La República, Plató estableix que hi ha dos mons i, per tant, dos tipus de coneixement:

1. Món Sensible (Opinió o Doxa)

   És un saber insegur, basat en els sentits:

   • Imaginació (Eikasia): Creure en ombres o aparences (imatges o imitacions).
   • Creença (Pistis): Pensar que els objectes materials són la veritat.

2. Món Intel·ligible (Ciència o Episteme)

   S’aconsegueix amb la raó:

   • Raonament (Diànoia): Coneixement de les matemàtiques, que ens apropa a les Idees.
   • Intel·ligència Pura (Noesi): El nivell més alt, quan l’ànima coneix directament les Idees i la veritat.

La Dialèctica com a Mètode

Aquest camí cap al coneixement s’aconsegueix mitjançant la dialèctica, el mètode filosòfic que, a través del diàleg i la raó, permet a l’ànima elevar-se des de les opinions fins a la contemplació de la Idea del Bé. El coneixement, per a Plató, és per tant un camí d’ascens interior: des de les ombres del món sensible fins a la llum de les Idees, guiats per la raó i per l’amor al saber.

Ètica, Política i Educació

Per a Plató, ètica i política són inseparables: només en una ciutat justa poden viure persones virtuoses, i només persones virtuoses poden construir un estat just. Desenganyat amb la política atenesa i la mort de Sòcrates, Plató imagina una societat ideal on siguin els filòsofs els que governen, ja que només ells coneixen el Bé i la veritat.

L'Estat Ideal i la Justícia (La República)

A La República, Plató descriu l’estat ideal, organitzat segons les tres parts de l’ànima:

• Productors (Virtut: *Temprança*)
• Guardians (Virtut: *Valentia*)
• Governants (Virtut: *Saviesa*)

La justícia és l’harmonia entre aquestes parts, i s’aconsegueix mitjançant l’educació, que ha de guiar l’ànima cap al coneixement de les Idees i del Bé.

El Propòsit de l'Educació

Plató critica els sofistes, que pensaven que educar només consisteix a transmetre coneixements. Ell creu que educar vol dir despertar les capacitats de l’ànima i orientar-les cap a la veritat.

L’educació té dos nivells:

• Educació general (per a tots els ciutadans), basada en la gimnàstica per formar el cos i la música per formar l’esperit.
• Educació superior (per als futurs governants), centrada en les matemàtiques, l’astronomia i la dialèctica, fins a arribar al coneixement del Bé.

Plató defensa també idees avançades per a la seva època: igualtat d’educació entre homes i dones, criança comuna dels fills i matrimonis regulats per l’Estat per aconseguir la millor combinació de qualitats humanes.

Evolució Posterior (Les Lleis)

En obres posteriors, com Les Lleis, Plató adopta una visió més realista: substitueix la utopia del filòsof-governant per un govern guiat per lleis justes i per una educació moral que fomenti la raó i la virtut en tots els ciutadans.

Plató i els Presocràtics: Heràclit i Parmènides

Comparació amb Heràclit

Heràclit i Plató parlen de temes semblants: la naturalesa de la realitat, el canvi i la possibilitat del coneixement. Tenen semblances, com l'acceptació que el món sensible està en constant canvi: Heràclit diu que “tot flueix” mentre que Plató afirma que és un món canviant i imperfecte. Tots dos, però, creuen que darrere d’aquest canvi hi ha un ordre o una raó universal, com el Logos d’Heràclit o el món intel·ligible de Plató. A més, ambdós filòsofs busquen un coneixement vertader que vagi més enllà de les aparences.

Però també hi ha diferències. Per a Heràclit, la realitat és un canvi constant governat pel Logos. En canvi, Plató separa la realitat en dos mons: el sensible (canviant) i l’intel·ligible (etern i perfecte). Heràclit creu que el coneixement s’aconsegueix comprenent el Logos i la unitat dels contraris, mentre que Plató defensa que només la raó pot accedir al coneixement vertader de les Idees. Heràclit veu un únic món on el canvi i l’ordre conviuen; Plató, en canvi, estableix un dualisme.

Comparació amb Parmènides

Parmènides i Plató tracten temes semblants. Reflexionen sobre què és realment la realitat, si el món canvia o és permanent i com podem arribar al coneixement vertader. Tots dos busquen una realitat estable i immutable darrere el món canviant, i creuen que només la raó pot conduir-nos a la veritat. Tant per Parmènides com per Plató, el coneixement vertader no prové dels sentits, sinó de la raó. A més, creuen que per arribar a la veritat cal deixar enrere el món sensible i accedir a una realitat més elevada. Tots dos busquen una veritat universal i eterna: Parmènides parla de l’Ésser únic, immòbil i etern, mentre que Plató parla de les Idees, que també són immutables, perfectes i eternes.

Tot i això, hi ha diferències importants. Parmènides creu que només existeix un Ésser únic i immòbil, i que el canvi és impossible. En canvi, Plató divideix la realitat en dos mons: l’intel·ligible (etern i perfecte) i el sensible (canviant i imperfecte). Per tant, Plató accepta que el canvi existeix, però només al món sensible, no al de les Idees. També veuen de manera diferent el món sensible: Parmènides deia que era una il·lusió, sense realitat, i Plató que era una còpia o ombra del món intel·ligible. En conclusió, Parmènides volia entendre racionalment “el que és”, l’Ésser immòbil, mentre que Plató volia ajudar l’ànima a elevar-se del món sensible al món intel·ligible, per conèixer el Bé i arribar a la saviesa.