La Filosofia de Nietzsche: Moral, Esclaus i Cristianisme

Crítica a la Moral en la Filosofia de Nietzsche

La moral tradicional és antinatural, perquè s'oposa a la natura, als instints, a la vida, al plaer... La base d’aquesta moral és el platonisme (amb el «Món de les Idees», repescat pel cristianisme com a «cel» o «més enllà»). Nietzsche distingeix dos tipus de moral:

La Moral dels Senyors: Fortalesa i Vida

És la moral pròpia dels forts, dels nobles, dels sans, dels amos (amos de si mateixos), dels esperits elevats, dels que estimen la vida. És la moral pròpia del superhome.

La Moral dels Esclaus i la Inversió de Valors

És la moral pròpia dels dèbils, dels dòcils, dels miserables, covards, dels dignes de llàstima, dels reprimits. És una moral passiva, vulgar, pròpia del ramat. Originàriament, la moral dels senyors és la moral valorada, però hi ha hagut una inversió dels valors: la Rebel·lió dels Esclaus. Els considerats «dolents» (plebeus, dòcils...) es rebel·len, en el camp moral, i s’imposen als «bons» (forts, nobles...) i passen a anomenar-se «bons», i tracten els forts com a «malvats, perversos».

La moral d’Occident ha sorgit de la «Rebel·lió dels Esclaus»; és producte d’una actitud de ressentiment: és el sentiment que mou els esclaus; és esperit de venjança, d’odi cap al superior, neix del sentiment d’inferioritat.

El Ressentiment i el Rol dels Sacerdots

El ressentiment ve importat des de fora pels sacerdots (és la seva tasca) i l'introdueixen en la plebs.

Els Tipus de Sacerdots segons Nietzsche

• Jueu: La culpa del nostre patiment és dels altres, dels forts.
• Cristià: La culpa del nostre patiment és exclusivament nostra, introdueix el sentiment de culpa: «la culpa és meva». Introdueix el concepte de pecat.
• L'Asceta (un sacerdot laic): Fa referència als filòsofs que fomenten l'esperit gregari, el sentiment de grup (Marx i Mill). Segons Nietzsche: «Per necessitat natural, els forts tendeixen a dissociar-se i els dèbils a associar-se».

Mostres palpables que la rebel·lió dels esclaus ha triomfat: el cristianisme, el socialisme i la democràcia.

Crítica a la Religió: El Cristianisme Nietzscheà

Les religions neixen de la por, de l'angoixa, de les necessitats humanes, de la debilitat. Les religions són decadents, no contenen cap veritat. La seva crítica se centra en la religió pròpia d'Europa: el Cristianisme («platonisme per a la massa/plebs»).

El Cristianisme: Platonisme per a la Massa

Segons Nietzsche, el cristianisme és la religió anti-dionisíaca per excel·lència. El cristianisme fomenta valors mesquins, propis dels dèbils:

• el sacrifici
• l’obediència
• la humilitat
• la pietat
• la resignació
• la castedat
• la compassió

FRASE CÈLEBRE: «Sabeu per què les altres espècies animals es mantenen sanes? Perquè no tenen compassió entre elles».

El cristianisme s'ha inventat el concepte de pecat; aquest concepte perverteix la vida, la natura, la humanitat... Però, és una crítica al cristianisme, no a Crist, la figura del qual és «respectada». Avui en dia és immoral ser cristià; el veritable cristianisme va morir a la creu.

La culpa és de Sant Pau, que fa una mala interpretació del cristianisme. En la seva versió no predomina l'amor, sinó l'odi, la venjança i el ressentiment, i utilitza les masses i els oprimits per aconseguir poder.