Filosofia Moral i Política: Kant (Imperatiu Categòric) i Marx (Alienació)

L'Imperatiu Categòric de Kant

Kant afirma que l'imperatiu moral és categòric. Això és «el deure pel deure», la qual cosa implica un principi moral amb les característiques següents:

1. Categòric: ja que es tracta d'un judici que no depèn de cap condició.
2. Autònom: la voluntat humana es determina a si mateixa en obrar.
3. A priori: està mancat de continguts concrets; la bondat o malícia dels actes depèn només de la voluntat pura.
4. Objectiu: perquè es tracta d'una norma universal i necessària per a tots els homes.

L'Ètica Formal Kantiana

L'ètica kantiana, a diferència de les ètiques materials, és formal. Això vol dir que les lleis morals són estructures buides de contingut, perquè no ens diuen el que estem obligats a fer en cada cas, sinó com hem d'obrar. La moral només ens imposa el deure i cadascun de nosaltres hem d'aplicar aquest imperatiu a cada acte o acció.

Així doncs, gràcies a l'imperatiu categòric, els actes humans adquireixen moralitat. Una voluntat és pura o bona quan les seves accions es regeixen per imperatius categòrics. Però, què significa això? Vol dir que la moralitat dels actes no està en funció del fi, ni dels medis, sinó de la intenció o mòbil que els determina.

Formulació de l'Imperatiu Categòric

Kant va establir diferents formulacions de l'imperatiu categòric. Una d'elles, i que a més resumeix les altres dues, és la següent:

«Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat pugui valer com a norma de legislació universal»

En aquest cas, la voluntat és bona perquè obra no per interès, sinó per la simple submissió al deure. S'imposa així el caràcter formal, universal i autònom de la moral.

L'Alienació Política segons Marx

L'Estat modern és una forma d'alienació humana. La separació existent entre l'Estat i la societat civil constitueix l'alienació produïda pel mateix.

Aquesta contradicció entre la societat civil i l'Estat afecta principalment l'home, manifestada en la distinció existent entre l'home privat (membre de la societat civil) i el ciutadà (membre de l'Estat). Aquest trencament polític de l'home constitueix la seva alienació.

L'Estat es concep com a Universalitat, superant els elements materials de la societat. L'Estat elimina (políticament) les diferències que es produeixen en la societat. L’espècie humana és el subjecte de l'Estat, que supera la individualitat dels homes concrets; en canvi, el subjecte de la societat civil és l'individu particular.

En la vida de l'Estat, l'home no té una existència real, sinó que existeix com a espècie, com a gènere. En l'Estat, l'essència de l'home és alienada.

Marx considera que el fonament de l'Estat són els interessos econòmics; la substància de l'Estat és la propietat privada. L'Estat és la forma d'autoalienació profana de l'home.