Filosofia Moral: Plató, Utilitarisme i Kant

Intel·lectualisme moral en Plató

L'ètica de Plató s'inspira directament en els plantejaments de Sòcrates. També era partidari de l'intel·lectualisme moral socràtic. D'acord amb aquesta visió, si algú es comporta incorrectament, no és perquè sigui un malvat, sinó que actua així per ignorància. Quan es coneix veritablement en què consisteix el bé autèntic (què és únic i igual per a tothom), aleshores necessàriament s'actua bé. Qui es comporta malament ho fa perquè està equivocat i creu que amb la seva conducta pot obtenir el bé, cosa que és un error lamentable.

Així que el problema de l'ètica es basa en el fet de comprendre la Idea del Bé, perquè, un cop haurem aconseguit captar el que és l'autèntic bé, el nostre comportament sempre serà bo i moralment adequat. El problema és que no tothom està capacitat per arribar a contemplar la Idea del Bé; per aconseguir-la cal seguir un procés d'ascensió dialèctica llarga i complexa, que demana anys d'esforç i dedicació.

A més, solament podran accedir a aquesta idea els qui estiguin disposats a preocupar-se només de l'ànima i de la raó. Això significa que poques persones són realment capaces de comprendre en què consisteix el bé veritable.

L'Utilitarisme Anglès del segle XIX

John Stuart Mill i Jeremy Bentham

Jeremy Bentham busca una filosofia reformista, és a dir, que es pugui aplicar a la societat. Dissenya una institució penal amb els criteris utilitaristes, és a dir, el sistema penal no ha d'augmentar el patiment del pres, sinó que només s'ha d'aplicar en la mesura que el presoner no s'aprofiti del sistema. La finalitat d'aquest càstig no és fer mal, sinó donar-li raons per no repetir la seva acció dolenta.

Pels utilitaristes, la felicitat és el bé màxim que aspira l'home. La felicitat s'identifica amb el plaer i la manca de patiment. Una acció moral la valorem amb un càlcul de felicitat. Bentham va intentar fer una valoració, una sèrie de punts per definir aquesta utilitat, aquest plaer.

John Stuart Mill completa aquesta filosofia utilitarista de Bentham i li dona unes característiques diferents. Eleva aquest utilitarisme estricte de Bentham, perquè J. S. Mill valora més aspectes emocionals i humans dels individus i destaca per damunt de tot la llibertat de l'individu. Arriba a dues conclusions:

• No s'aconsegueix la felicitat buscant-la directament.
• La filosofia utilitarista s'ha d'ampliar amb la valoració de les emocions humanes.

Utilitarisme qualitatiu perquè defensa sobretot la qualitat dels plaers; s'han de triar, s'han d'evitar plaers més físics, però l'important és buscar plaers quantitativament superiors, intel·lectuals, culturals, que en definitiva ens formen i ens omplen; els hem de maximitzar.

J. Bentham: Quina és la manera, com podem decidir quins plaers són els millors? J. S. Mill diu que a la societat hi ha d'haver un grup de persones expertes que han experimentat els plaers i són les que han de regir, dirigir i valorar quins plaers són superiors i quins no. Està convençut que, en general, les persones valoren aquests plaers superiors.

És un utilitarisme de la norma, perquè s'acaba valorant aquelles normes que concorden amb el principi d'utilitat, és a dir, la major felicitat per al major nombre de persones possible. Hi ha normes que s'ajunten a aquest principi, com "has de dir la veritat", ja que representa un benefici per a la majoria de la societat. Excepcions: quan l'excepció, infringir la norma, suposa una cosa útil pel conjunt.

Sempre la norma s'ha d'ajustar al criteri de màxima felicitat i, si aquesta llei és bona per a una gran majoria, s'accepta. Aquest utilitarisme, a diferència del clàssic, és més altruista. Ja que és un gran defensor de la llibertat individual per sobre de tot, però també l'individu pot aportar i sacrificar-se pel bé de la comunitat.

El "Gir Copernicà" de Kant

L'Idealisme Transcendental

Kant proposa un canvi radical en la manera com comprenem el coneixement i la realitat. En lloc de concebre que la ment s'ajusta passivament als objectes externs, com suggerien les teories empiristes, o que els objectes s'ajusten a les estructures de la ment, com argumentaven els racionalistes, Kant proposa que és la ment humana la que imposa formes i estructures a l'experiència.

Aquest gir copernicà situa l'enfocament en el subjecte que coneix, destacant l'activitat cognitiva i la participació activa de la ment en la construcció del coneixement.

El gir copernicà → les ciències són possibles si podem establir judicis sintètics a priori, però com són possibles? Per respondre aquesta pregunta cal distingir dos aspectes diferents en el coneixement humà: la matèria (contingut del coneixement) i la forma (organització que dona sentit a allò que coneixem).

Segons Kant, el contingut del coneixement prové de l'experiència, però és la nostra ment la que aporta l'estructura que serveix per interpretar allò que coneixem. L'experiència proporciona la matèria del coneixement, mentre que el subjecte s'encarrega de donar-li forma perquè adquireixi significat.

La clau per entendre correctament el coneixement humà es troba en la manera de copsar, organitzar i interpretar allò que percebem. Això ens obliga a fer un canvi complet del punt de vista en la filosofia occidental. El mateix Kant es va referir a aquest nou plantejament dient que es tractava d'un gir copernicà (ens obligava a fer atenció especialment a la manera com el subjecte estructura i conforma allò que coneix).

Segons ell, per conèixer, els éssers humans fem ús de tres facultats diferents, que són la sensibilitat ("estètica transcendental"), l'enteniment ("analítica transcendental") i la raó ("dialèctica transcendental").