Filosofia Moderna i Política: De Descartes a Aristòtil

El naixement de la filosofia moderna

En l’Europa moderna, des del segle XV, es desenvolupa el Renaixement i una profunda revolució científica que transforma la concepció del món, com mostra l’heliocentrisme defensat per Copèrnic i Galileu. Al mateix temps, la Reforma protestant iniciada per Luter provoca una crisi de l’autoritat religiosa. En aquest context de canvi i incertesa sorgeix la necessitat de trobar un fonament segur per al coneixement. La filosofia moderna busca un mètode que permeta alcançar veritats fermes i evitar l’error. D’aquesta preocupació naixen dos grans corrents:

• Racionalisme: sosté que la raó és la font principal del coneixement i que la realitat posseeix una estructura matemàtica.
• Empirisme: afirma que tot coneixement procedeix de l’experiència sensible.

El racionalisme de René Descartes

El màxim representant del racionalisme és René Descartes. El seu objectiu és trobar un mètode segur que garantisca la veritat. El mètode cartesià, inspirat en les matemàtiques i de caràcter deductiu, consta de quatre regles:

1. Evidència: acceptar només allò clar i distint.
2. Anàlisi: dividir els problemes en parts simples.
3. Síntesi: reconstruir el raonament des del simple al complex.
4. Enumeració: comprovar que no s’omet res.

Descartes aplica el dubte metòdic, dubtant dels sentits, del somni i fins i tot plantejant la hipòtesi del “geni maligne”. No obstant això, arriba a la primera veritat: “cogito ergo sum” (pense, per tant existisc). El jo es defineix com a substància pensant (res cogitans).

Metafísica i altres racionalistes

Per a garantir l’existència del món exterior, Descartes demostra l’existència de Déu (res infinita), substància veraç que no pot enganyar-nos, validant així l’existència del món material (res extensa). Altres autors destacats són:

• Spinoza: defensa el monisme i el panteisme, identificant Déu amb la naturalesa.
• Leibniz: proposa una visió pluralista basada en les mònades i l’harmonia preestablida.

L’empirisme britànic

Enfront del racionalisme, l’empirisme sosté que les idees procedeixen d’impressions sensibles. Locke afirma que la ment és una “taula rasa”; Berkeley defensa l’immaterialisme (“esse est percipi”); i Hume qüestiona la noció de substància i la causalitat, reduint el coneixement al costum.

La filosofia política: Plató i Aristòtil

La filosofia política reflexiona sobre l’Estat, el poder i les formes de govern. Parteix de la idea que l’ésser humà és social per naturalesa i que el bé polític és la felicitat col·lectiva.

El pensament polític de Plató

Plató mostra un rebuig profund de la democràcia atenenca, especialment després de la condemna de Sòcrates. En La República, proposa:

• Intel·lectualisme moral: el govern dels filòsofs, experts en el Bé i la justícia.
• Estat ideal: una utopia dividida en productors, guardians i governants.
• Paideia: l’educació com a procés essencial per descobrir els talents i formar els líders.

L’enfocament realista d’Aristòtil

Aristòtil adopta un enfocament més empíric i descriptiu. Analitza les constitucions i afirma que l’ésser humà és un animal polític. Distingeix entre formes de govern:

• Justes: Monarquia, Aristocràcia i República (politeia).
• Corruptes: Tirania, Oligarquia i Democràcia (en benefici propi).

Per a Aristòtil, la millor forma de govern és la que s’adapta a cada ciutat, sent la república una forma mixta més estable i practicable.